Cowboy mallorquí

Joan Estelrich

Dilluns de mercat, m’atur a una parada de fruita i verdura. El coret em fa un regiró perquè veig esclata-sangs i m’hi tir com un palmesà damunt una sobrassada que li ha regalat qualcun habitant de la Part Forana. Eren bells i formosos, sense corc. En prepar una bossa afavorida i ja salivava quan veig que hi ha dos preus amb una diferència simbòlica entre els dos. Si mirava el nom, la diferència era mínima, un adjectiu, però que marcava la diferència: esclata-sangs mallorquins; mentre que els altres eren, simplement, esclata-sangs. Seguesc amb la meva compra i deman un pa, per complementar el sopar. De darrere del taulell em puntualitzen “mallorquí?”. És clar, no el vull d’enfora que ja serà ben rostit. “No, per si el volies de barra o d’hamburguesa”. “No, gràcies, si vull barra o magraneta, ja les demanaré”. Aquestes històries, clarament, són fictícies perquè un dilluns matí som a fer feina (que llavors diran dels professors), però l’adjectivació constant de noms que sempre havien tengut significat sense necessitar un complement, és una realitat. Però, els dos casos, tenen justificacions diferents i es pot veure com “mallorquí” ha esdevingut una marca més que una identitat.
Podem trobar l’etiqueta de “mallorquí” en productes d’indústries agràries, ramaderes i pesqueres que permeten atreure’n el client i així alleugerir la competència forana. Però, a vegades, l’ús d’aquest adjectiu converteix aquest producte en un luxe, com és el cas ben reconegut dels esclata-sangs. Com és compatible aquest preu alt del client amb la quantitat que rep el productor, que sol ser poca? El simple etiquetatge pel camí l’ha encarit. Per tant, converteix el producte en un luxe i el fet ajudar el sector local en una posició ideològica més que en un fet que hauria de ser natural.
Per altra banda, de cada vegada és més freqüent veure noms que sempre havien tengut significats per si sols, ara van acompanyats d’un adjectiu o d’un sintagma preposicional que fa referència al seu origen o d’on és tradicional. El pa i les sopes han deixat de ser entitats autònomes i necessiten l’adjectiu “mallorquí” per poder tenir un significat. El mot pa té tota classe de competència amb pastes i barres industrials i congelades que ens han fet perdre el lèxic propi del forn. I necessita ser “mallorquí” perquè et donin el de fer pa amb oli. En canvi, les sopes, no han canviat ni tenen una competència directa i l’ús de l’adjectiu és folklòric i ens transporta a padrines, greixoneres de test i foganyes. Una marca ideal per usar a totes les plataformes on ens exhibim.
I si anam a les xarxes socials, relacionat amb les etiquetes #Mallorca i #Mallorquí, ens trobam una col·lecció d’imatges tan diferent i alhora tan repetitiva que va des de models en banyador a piscines infinites o a cales perfectament retallades perquè no es vegi ciment, paisatges de garrigues amb famílies felices, habitacions luxoses d’apartaments i xalets i algunes relacionades amb gastronomia o festes de caràcter popular.
No sé si aclarirem res amb tot aquest escrit. “Mallorquí” ha deixat de ser una identitat per ser una marca i una etiqueta que queda i ven de luxe a Instagram i Twitter. Una marca que navega entre la maror del que és rural, artesanal, luxós, folklòric, costumista i turístic, tot alhora! Qui sap, si amb l’abús de l’adjectiu, els cossiers deixaran de ser cossiers per ser cowboys mallorquins. Què n’és de complicat ser mallorquí en el segle XXI…