Venim d’un llarg silenci. Tants anys de teologies contràries a les vivències sexuals han fet que molts interioritzin una profunda vergonya vers la seva orientació i identitat. La necessitat de viure una doble vida ha provocat ansietat, depressió i un distanciament profund de l’espiritualitat. És hora de rompre el silenci, de fer visible l’invisible i d’aixecar la veu tots aquells i aquelles que cercam un reconeixement ple dins la comunitat de fe.
Des de fa segles l’església beneïa locals, animals i màquines. Les persones LGTBIQ+ vàrem haver d’esperar que vingués el papa Francesc perquè ens poguessin beneir, encara que va deixar ben clar que aquesta benedicció no podia ser en cap cas l’accés al sagrament del matrimoni. És a dir, no va canviar la posició oficial de l’església sobre la diversitat sexual i de gènere, sinó que només va tenir un discurs més inclusiu.
Des de l’elecció del papa Lleó XIV estic mirant amb especial atenció el que pugui manifestar en aquest sentit i ja ha especificat que la família es basa en la unió entre un home i una dona. El seu pontificat sembla que serà llarg i cal veure si continuarà obrint o no el que el seu antecessor va començar. De totes maneres, independentment dels discursos del papa, si no canvia el dret canònic o les instruccions, les bones paraules potser no arribaran a calar en els bisbes i clero, que en darrera instància són els que han de dur a la pràctica quotidiana un estil d’església o un altre. I és que una església tan fonamentada damunt el clero i tan poc en la participació del laïcat, depèn de totes totes més de les postures personals que del consens dels fidels. Però des del meu punt de vista hi ha esperança perquè és precisament dins el clergat i les ordres religioses on hi ha un nombre significatiu de persones homosexuals que, si superen l’autoodi i les pors, poden ajudar a fer efectius certs canvis.
Aquests canvis en gran manera ja s’han donat entre els laics que, des de la meva experiència personal, no fan cap problema en què les persones LGTBIQ+ participem plenament de l’església, així com també veuen en bons ulls que els capellans es poguessin casar i que les dones poguessin ser ordenades preveres. I és que l’Esperit sempre inspira des de les bases i en els cors senzills.
En els evangelis no hi ha cap paraula de Jesús que condemni l’homosexualitat. Ell sempre es va relacionar com un amic amb tothom, en especial amb els marginats. Jesús tenia clar que el principal és l’amor, i per això va desafiar les normes socials i religioses del seu temps. Jesús no ens marginaria en cap àmbit de la vida de la comunitat, i menys dels sagraments, que són símbols sagrats que comuniquen la gràcia de Déu. Déu va crear i continua recreant la diversitat i la pluralitat, també la sexual i de gènere. La Trinitat pot suggerir precisament això: relació, pluralitat i diversitat en la unitat. I és que Déu és amor i l’amor no pot ser limitat per l’orientació sexual o la identitat de gènere.
Els cristians necessitam ser autèntics i coherents entre la fe que professam i la vida que vivim. Així com no podem continuar amb la hipocresia eclesiàstica que predica l’amor de Déu a la vegada que discrimina, les persones LGTBIQ+ estem cridades a ser autèntiques i viure la nostra fe i la nostra sexualitat amb normalitat i transparència, sense amagar la nostra identitat. Davant la rigidesa institucional i dogmàtica no ens podem conformar a demanar tolerància vers la realitat LGTBIQ+ sinó que hem de fer una Església que accepta i celebra la diversitat com a do de Déu.
Continuarem tenint fe, i mentre continuem esperant, continuarem estimant a l’estil de Jesús. Continuarem visibilitzant l’orgull de sentir-nos creats i estimats per Déu.
