skip to Main Content

Curava o no curava, el vimer de l’Hort del Correu?

Cent per Cent ha cercat aquesta setmana testimonis de persones que hagin passat pel vimer màgic de l’Hort del Correu. Una tradició que fa dos anys es va veure estroncada i que, de moment no s’ha recuperat. Hi ha, com veureu, respostes per a tots els gusts.

“Na Mònica es va curar”

Maria Pilar Perelló explica que la seva filla, Mònica Pascual, devia tenir prop de dos anys quan la passaren pel vimer. “Li havia quedat el llombrígol molt tret de tot d’una. Hi anàrem per iniciativa pròpia. I va anar bé. Però no arribes a saber mai el perquè… La branca havia aferrat i a poc a poc es va col·locant”. Avui na Mònica té 34 anys i està sana com un gra d’all.

“De gran em varen haver d’operar”

El músic Antoni Galmés va passar pel vimer quan tenia nou mesos. Ara ha de fer els cinquanta anys. “La trencadura no es va curar, perquè em varen haver d’operar ara fa devers quinze anys i era exactament la mateixa”. Galmés ha conegut ja de gran el ritual, perquè, com és obvi, no es recorda de quan l’hi dugueren.

“Sortírem a la portada del diari”

Mariona Beneta Llull Moll ara té sis anys. És de Pòrtol. Son pare i sa mare la dugueren a l’Hort del Correu: “Tenia mesos, i record que hi trobàrem dues famílies més de Pòrtol, allà”. No sols això, sinó que na Mariona va sortir, també a la portada del Diario de Mallorca, en un dels reportatges que anualment feien sacrificadament els corresponsals de la premsa insular. “Hi tornàrem al cap d’una temporada, la branca havia aferrat i la nina s’havia curat”. Si vengueren de tan enfora, recorda Llull, va ser perquè na Maria (la seva dona) ho va veure al diari, i ho provàrem”.

“Em sap molt de greu que no continuï”

“No en tenc record directe, perquè tenia quatre anys. Es veu que tenia un poc de bony al llombrígol i m’hi varen passar”. Recorda, Sureda, que “vaig sortir a la portada del diari, que el guardàvem per ca nostra”. Qui parla és Antoni Sureda, de 38 anys, que explica que “a ca nostra estan a l’Hort de la Plana i eren veïnats, i a més érem un poc família. L’amo en Jaume era fill de cosí demon pare”. Sureda ha fet sempre vida normal, de llavors ençà, però “fa dos anys que em vaig operar de l’hèrnia umbilical”. Per Sureda “no hi ha cap demostració científica que això anàs bé. Com a tradició cultural sí que hi tenc respecte màxim, i em sap molt de greu que no continuï”.

“Em varen haver d’operar”

Quim Gayà té vint-i-cinc anys. “El tall umbilical va cicatritzar malament i acabat de néixer em passaren pel vimer”, diu. Tenia cinc mesos. I un any després l’hi tornaren passar, i tampoc no va funcionar. Als dos anys, l’hagueren d’operar.

“Coneixia la tradició d’anar-hi a fer reportatges”

N’Aina tenia molt pocs mesos quan la varen passar pel vimer per una hèrnia umbilical. Gori Vicens, periodista felanitxer del diari Ultima Hora coneixia la tradició d’anar-hi a fer reportatges. “També me’n parlà Andreu Adrover Tirado, que ens digué que no hi perdíem res, de provar-ho”, diu Vicens. Al cap d’un mes d’haver-la-hi passada anaren a veure si la branca havia aferrat. “Havia aferrat, i la nostra filla es va ‘curar’ de la trencadura”. Avui n’Aina té deu anys i no ha tengut pus problemes.

“S’hi respirava una cosa especial”

Ara farà sis anys que passaren en Genís pel vimer prodigiós. Mateu Bosch, son pare, diu: “Jo som molt escèptic i no crec gaire en aquestes coses, però l’ambient que vaig veure allà va ser molt màgic, estava tot molt ben organitzat i la gent d’allà molt bona gent”. mateu Recorda que “vaig anar a veure la branca al cap d’una temporadeta, i havia aferrat. El meu fill es va curar”. Hi anaren quan en Genís tenia poc més d’un any i son pare recorda que “jo mateix vaig fermar la cinta”. Mateu Bosch recorda que aquell mateix any, hi passaren dues nines bessones. Una es va curar, i l’altra no”. Certament, ningú ha dit mai que sigui infal·lible, el vimer de l’Hort del Correu.

“Tenia el llombrígol molt tret”

Margalida Sastre és de Vilafranca i és la padrina de n’Adrià, que ara té quatre anys. “En tenia prop de dos quan el passàrem pel vimer, i es va curar bastant, perquè ara té molt poqueta cosa”. Sastre recorda que “el tenia dos o tres centímetres defora”. La cosa es va compondre tant que “no vàrem ni anar a veure si la branca havia aferrat, perquè ja vèiem que pel juliol s’havia posat bé”.

“Ma mare me n’havia parlat”

En Pau tenia vuit mesos quan el passaren per les branques del vimer de l’Hort del Correu. “Tenia la guixa treta i un bony a la panxa”. Qui ho conta és Miquel Riera, son pare. “Hi anàrem al cap d’un temps a veure si la branca havia aferrat i vàrem veure que sí. Ens varen dir que es curaria, i així va ser, el bony li va fugir”. Riera explica igualment que “la guixa li va quedar un poc defora, però ens digueren que era normal”. No ha fet falta que operassin en Pau. Miquel Riera diu que “jo ja coneixia la tradició, perquè ma mare me n’havia parlat, i ho vàrem voler provar”.

Back To Top
×Close search
Search