“A qui podem creure, déu de misericòrdia?
Jo, no confiaré en els homes.
Les seves promeses són com fum,
com fum, com fum, com fum.”
Mririda n’Aït Attik
L’anihilació de la població de Palestina, la destrucció de les seves cases i dels seus camps, el model de genocidi executat pel criminal de guerra, Benjamin Netanyahu, i propiciat per Donald Trump, no ens ha de fer oblidar la responsabilitat d’altres actors o màscares mudes en aquesta catàstrofe. És òbvia la responsabilitat de la Unió Europea, en gran part lligada comercialment i financera amb l’Estat sionista que ocupa il·legalment Palestina. Qui es podria imaginar que al Regne Unit detendrien gent per participar en una manifestació contra la matança de palestins o el seu dret a existir i disposar d’un Estat propi? Qualcú pensava que terrorista seria equivalent a crític amb el règim sionista o favorable al dret d’autodeterminació del poble palestí? Amb les excepcions que calgui la postura de la UE és d’un cinisme que provoca calfreds. Els palestins són pobres i miserables, ni tan sols tenen petroli ni gas. Que els bombin! Aquesta és la consigna seguida per la majoria dels governs europeus. I ja no en parlem del govern dels EUA on es contempla convertir en runes la terra palestina per tal de bastir-hi uns complexos turístics de collons de mico. I segur que ho pensen ben seriosament, no van de bromes.
Possiblement, aquí trobarien genteta que ho considera una idea pràctica, productiva i gens desbaratada. Segur que en coneixeu qualcun.
Hi ha uns altres responsables del que succeeix al que resta de Palestina. Es tracta dels països àrabs veïns i saludats. Jordània seria una clara excepció, pel fet que hi ha una gran població palestina que viu fa anys en aquest estat. En el passat la relació ha tengut alts i baixos, però actualment el govern jordà manté una clara condemna de l’agressió sionista, i malaveja fer el possible per ajudar els palestins tot i les innombrables dificultats, en gran part perquè jordans i palestins en molts de casos són el mateix.
Un altre veïnat, el Líban, on existeix un exèrcit que tracta de controlar la violència entre els diferents grups ètnics o etnoreligiosos de l’Estat. Hi són també presents les milícies de Hezbollah, sostingudes entre d’altres per l’Iran, al costat de les forces armades libaneses, L’estat de guerra permanent dificulta una política clara de suport a Palestina, i en el passat les forces armades foren bel·ligerants amb els nombrosos refugiats palestins.
Síria, on ens tornam a trobar amb diferents grups armats, l’exèrcit d’Al Assad, els kurds de les Forces Democràtiques Sirianes, i grups islamistes diversos com Isis o les restes d’Al-Qaeda. Contínuament atacat també per l’entitat sionista, amb part del país envaït, és mal de fer cercar-hi una postura de suport als palestins, atès que els sirians en menor escala també són víctimes de l’agressió israeliana.
Al sud, els palestins hi tenen els egipcis. Segurament la majoria de la població d’Egipte abona la causa palestina, però altra cosa és el govern. D’ençà de la mort de Gamal Abd-el Nasser, els governants han estat uns ferms aliats dels EUA i dels seus interessos a la zona. Tot això, pagant sant Pere canta, amb sucosos ajuts econòmics ianquis per tal de desenvolupar el país, eufemisme que voldria dir, més o menys, assegurar-se de tenir-los controlats i a les ordres. No oblidem que Egipte ha tancat les fronteres als refugiats palestins en diverses ocasions.
El conjunt de la Lliga àrab té una directa responsabilitat en el que passa a Palestina. Els països que hi dominen tant financerament com política són aliats dels EUA i sovint festegen, encara que sigui d’amagat, el govern sionista i les seves inversions. Certament, s’umplen la boca, com el president iraquià, amb la dolentia de l’exèrcit sionista, amb la necessitat de preparar doblers per reconstruir Gaza -això fa pudoreta- i en els tòpics de rigor, però no adopten cap decisió realment important per posar el tàndem EUA-Israel en un compromís, possiblement no els interessa.
