De quan Manacor hauria pogut ser guapo

Aquests dies han circulat pels comptes de Whatsapp de la gent de Manacor unes imatges antigues de les places i carrers del poble. La majoria es poden situar entre els anys 40 i 80. Són una mostra preclara de la destrossa patrimonial que ha patit la vila el darrer segle. Us en mostram aquí algunes de comentades de la mà de la historiadora de l’art Bel Riera i l’arqueòloga Maria Magdalena Riera Frau. Segons Bel Riera, aquestes imatges “aporten un testimoni molt valuós sobre la història del patrimoni historicoartístic i l’urbanisme manacorí, i mostren pèrdues que no s’havien d’haver produït”. Segons Maria Magdalena Riera, en patrimoni i urbanisme “tot es pot substituir mentre el que es faci després sigui millor i a Manacor això no s’ha fet”. Per Bel Riera, “a nivell de Mallorca Manacor és un dels pobles que més ha patit aquesta ‘modernitat’, però el que ens ha mort sobretot és el provincianisme, aquest voler ser sense arribar a ser res mai. L’ànsia de voler representar és el que se n’ho ha duit tot”. Alguns podrien pensar que la lluita amb Inca per veure qui era més bufa hi podria haver influït, atesa la condició de poble-ciutat de la capital del Raiguer. Però Bel Riera és clara: “Aquestes pèrdues patrimonials no s’han produït per la pressió demogràfica, perquè històricament parlant la patim de fa molt poc temps”, aclareix la historiadora de l’art manacorina. Heus ací, idò algunes mostres comentades del desveri urbanístic manacorí, motiu primer del poc honorable guardó de “poble més lleig de Mallorca”.

Plaça de les Verdures: “Va ser una porcada que tanmateix hagueren de tomar”

“Amb la construcció de la nova plaça no tan sols es va trencar l’estètica de les antigues cobertes sinó de l’indret urbanístic on està situada. Vaig tenir molts de problemes amb en Puche. Em va arribar a dir que els manacorins venien les figues damunt un paper de diari. I a Suïssa a les escales de la catedral de Berna també les hi venen. Va ser una porcada que tanmateix varen haver de tomar. Una possible explicació: “La voluntat d’introduir comerços que necessitaven geleres per conservar els seus productes”.

Plaça de Sant Jaume: “Triar per triar, no l’hauria pavimentada”

“No es tracta tant del que hi hem perdut, sinó més bé de l’afegitó de la font, que, a més, es troba ara en un punt elevat, quan antigament, com es veu a la imatge, estavaa peu de carrer”. L’antiga plaça no estava pavimentada: “Triar per triar no pavimentaria, però de vegades es fa necessari”. En qualsevol cas, l’excusa explicativa per justificar la pavimentació de les places sol ser la necesssitat de facilitar la neteja.

L’església gran: “És un desastre que es tomàs”

Dos tresors plegats. Ca’n Jacinto i l’antiga església gòtica del segle XIII. “Ca’n Jacinto és una de les meravelles de Manacor i s’hauria de trobar la solució per restaurar l’edifici. La Fonda Femenies va allotjar els primers viatgers que venien. Les pintures que hi ha darrere són arquitectura d’estil. És una llotja renaixentista de tota la vida, com la de Raixa o la Granja”.

Pel que fa a l’antiga església gran, “és un desastre que es tomàs. Només ho han fet Calvià i Llucmajor. Si no l’haguessin tomada ara tendríem una església gòtica com les d’Inca o Sineu”. No obstant això, el resultat de l’església de Llucmajor és “millor que el de Manacor, perquè la seva reconstrucció és de principi del segle XIX”. Ben davant el campanar es veu “l’antiga capella de la Puríssima, patrona dels teixidors”.

“Mirant el campanar es veu com la part més obscura pertany a l’església original, la construcció de la qual s’inicià al segle XIII”.

Pel que fa a l’església actual, “gran part són peces de pasta fetes amb motlo que meteoritzen, s’esmicolen. Això ja va passar amb l’agulla del campanar, on s’hagué de fer una obra dificilíssima, perquè dins la pasta hi havia ferros dels raïls de la via del tren. Com passa amb tot el que té una ànima de ferro, acaba rebentant. En aquesta mateixa situació es troba ara mateix l’arrambador interior del campanar”.

Na Camel·la:

“El canvi de les hídries va ser correcte perquè és un objecte reproduïble i de fang que amb el temps es deteriora com és natural. Ara bé, els pilars no s’havien d’haver tocat ni s’havia d’haver apujat el nivell de la plataforma central”. “Sempre m’ha fet la sensació que allò és l’entrada d’un tanatori. És una obra molt mal feta. I les lloses grises són molt lletges i es remenen totes”. “Per ventura haurien pogut fer l’aparcament a l’indret de la plaça de Madrid, i optar per un altre tipus de pavimentació, amb l’objectiu de fer un passeig llarg i tranquil. En aquest sentit l’alameda d’Hércules de Sevilla és una meravella”.

Banca March: “Edificis com aquest marquen les fites d’un poble”

L’antiga seu de la Banca March al carrer Major, “es degué fer exprofés per a aquesta entitat bancària. És un edifici de reminiscències neoclàssiques, tant pel cos central de columnes, com pel frontó de dalt. És un edifici amb voluntat historicista, com el del Crèdit”. És tracta d’un edifici “àulic, és a dir, per mostrar el poder de qui l’ha manat construir. A la part de baix hi ha dos escuts que molt segurament deuen correspondre als llinatges de la família March”. Sigui com sigui, “hi perdérem. Edificis com aquest són els que marquen fites a un poble”.

Sa Bassa: “Degueren llevar el cadafal perquè ja no s’usava”

“En primer pla, un cadafal per tocar música els diumenges. L’estampa és de principi del segle XX. Segurament es va llevar perquè va deixar de tenir la seva funció. Jo l’hauria conservat. Té el mateix estil de Na Camel·la.”

Avinguda del Tren: “Va canviar de fesomia quan va esdevenir carretera”

“Es va canviar devers els anys setanta per qüestions de trànsit. Els actuals fanals lletjos de la part central s’expliquen per la conversió d’aquest vial en carretera”. A l’esquerra, fumeral de l’antiga fàbrica d’esperit dels Servera, on ara hi ha el col·legi Simó Ballester.

La Reforma: “Un poble es coneix pels seus bars”

Procéssó del dia del Ram a la plaça de Weyler. Al fons, el Bar España, conegut com la Reforma. Ben a prop ambé hi havia la Granja o el Chicago. “Més que una pèrdua de patrimoni arquitectònic, ara el que trobam a faltar és una marca de caràcter que ens atorgaven aquests casinos. Un poble es coneix pels seus bars. I cada un tenia la seva especialitat: a la Reforma, els variats, a la Granja, la xocolata…”

Les Monges Corioses: “Era obra de l’arquitecte Rubió, que havia fet feina amb Gaudí a la Seu”

A la cantonada entre els carrers Nou i Major hi havia el convent de les monges Corioses. “L’edifici estava inacabat. Per això se’n varen anar on estan ara. La singularitat més important de l’edifici és que és obra de l’arquitecte Rubió, que va fer feina a la Seu amb Gaudí”. Rubió havia entrat en contacte amb Manacor anys abans, en participar a l’excavació de la basílica paleocristiana de la Carrotja.