Dia 21 de desembre de l'any 2000 la periodista Neus Albis entrevistava al programa Tràstic Magazine l'escriptor manacorí Gabriel Galmés, en la que va ser una de les darreres entrevistes televisives que va oferir l'escriptor manacorí. Avui fa 25 anys que l'autor d'El Rei de la Selva, El rei de la casa o Una cara manllevada, llibre que el dia de l'entrevista estava a punt de presentar, emprenia el seu darrer viatge. Nosaltres l'hem volgut recordar amb la transcripció i algunes imatges d'aquella entrevista que avui és una autèntica joia documental. Volem agrair a la delegació a les Illes Balears de Ràdio Televisió Espanyola la bona predisposició i la prestesa a l'hora de facilitar-nos aquest material.
NEUS ALBIS: Avui es presenta al centre cultural El Jonquet de Palma la nova novel·la de Gabriel Galmés “Una cara manllevada”, abans d’això és aquí. Ara que parlàvem de loteria, n’has comprat?
GABRIEL GALMÉS: He comprat el necessari, meam si hi ha sort, més que res perquè no toqui als altres i a mi no.
NA: A més d’escriptor ets professor de llengua anglesa. Ara faré d’alumna i faré una síntesi del llibre….. Titus…
GG: És un al·lot que torna en el seu poble i és incapaç de trobar-se amb la realitat així com és, sinó que viu en un món irreal i viu en un món que s’ha creat, de quan tenia 16, 17 anys.
NA: El llibre és desmitificador: hem de ser feliços, desmitifica el sexe, la masculinitat, que viure a una gran ciutat és millor que viure a un poble com Manacor.
GG: Sí, en el que estic més d’acord és que desmitifica aquesta idea de la masculinitat. Hi ha una sèrie d’actituds del personatge, dels personatges masculins, que són arquetípiques d’allò masculí, que queden fatal ells. O sigui, que quan apliquen aquests arquetips a la vida real queden malamentíssim. Perquè aquests arquetips funcionaven fa 20 anys, pentura 30,40, 50 anys. Però ara mateix fer servir ses mateixes actituds no va enlloc i no serveix per a res. Com que són uns personatges que estan entre una edat i una altra edat, segons quines coses les fan servir d’una època i segons quines coses les fan servir de l’època actual. Clar, quan tens les idees molt clares i la realitat no va per allà mateix, la desmitificació és automàtica.
NA: I critiques també una societat on està mal vist envellir.
GG: Sí, està mal vist més que res pels anuncis de televisió. Em sap greu dir això de la televisió. Està mal vist. Ara veus aquests anuncis de cotxes, d’ordinadors, de portals d’internet, de totes aquestes coses que van suposadament adreçades a gent jove. I són joves bastant caricaturescs. I una persona de la meva edat, jo tenc 38 anys, i no estic segur de si a mi els únics anuncis que he de mirar són ets de plans de pensions o si per comprar-me un cotxe m’he de comprar un cotxe antic directament. Hi ha tot un sector del públic, que som jo mateix, o gent que és 10 anys més jove que jo, o 10, 20 o 30 més vella que jo, que no ens trobam dins el món oficial, dins el món oficial que ens bombardegen amb la televisió, del món de la premsa, del món de la publicitat. Resulta que tota aquesta gent estam perdudíssims, perquè ens han venut la idea que ser jove està beníssim, però si ja no ets tan jove ja no existeixes. I això és el problema que té la gent d’aquesta novel·la. Que com que no són tan joves no existeixen i per tant no tenen un esquema de valors clar als quals aferrar-se, ni clar ni aproximat.
NA: I estan una mica desorientats
GG: Estan molt desorientats.
NA: Una altra de les qüestions que surt a la novel·la és la relació pares-fills. L’opinió dels pares influeix molt en els fills.
GG: Sí. Influeix molt en aquest personatge. L’opinió dels pares influïa moltíssim quan els pares eren els pares, quan els fills eren els fills i les coses estaven clares. Ara les coses no estan clares. Per tant, el que ens queda de la relació pares-fills és un assumpte…. Segons la sensibilitat de cadascú és una qüestió quasi folclòrica. A son pare d’en Titus, aquest misser de Manacor, que és un home que ha triomfat a la vida, que té tots els motius per viure tranquil i feliç, li agradaria comandar com comandava el seu pare, com el seu pare el comandava a ell. Ha tengut la sort o la mala sort que el seu fill és una mica sensible i es queda una mica així. La relació pare i fill (a la novel·la), més que les relacions pares-fills habituals, són les relacions d’aquest pare amb aquest fill, però de tant en tant presenten conductes que poden ser generals.
NA: En Titus quan torna a Manacor diu que és una ciutat opaca, atrafegada, petita i lletja, com sempre. Comparteixes aquesta visió de Manacor?
GG: Sí, jo sempre dic el mateix. Tenc una relació amb Manacor com a escriptor i tenc una relació amb Manacor com a ciutadà. Jo visc allà perque les circumstàncies m’han fet que hi quedàs. No és el lloc pitjor del món, no és tampoc el lloc millor del món. A mi m’interessava quan vaig escriure això, era no el Manacor real, no el Manacor que ara quan surts de Palma te’n vas a 50 quilòmetres i te’l trobes i et compres un sofà. On en fas 10 més i vas a veure les coves. A mi m’interessava un Manacor que encaixàs amb la idea que jo tenia del paisatge literari a on passa aquesta novel·la. Hauria pogut fer una novel·la on Manacor fos més optimista i fos molt més alegre tot. Però clar, jo he posat Manacor perquè és on visc. Si jo visqués a Lugo posaria els mateixos objectius aplicats a Lugo. A mi Manacor m’interessa poc com a escriptor, m’interessa molt com a ciutadà, naturalment. Però és un paisatge literari, no s’han de prendre aquestes coses com “ara faré una descripció de Manacor”. Jo no vull descriure Manacor. Jo vull descriure una ciutat amb unes característiques. Vaig posar-la a Manacor com li hagués pogut posar a un altre lloc.
NA: També serviria per explicar la idea de desmitificar les ciutats o els pobles. Tampoc no és tan important com és un lloc o com és l’altre…
GG: Clar que no, perquè resulta que fa un bon seguit d’anys que vivim dins allò de la globalització. I d’ençà que hi ha internet i emails i totes aquestes coses les distàncies pareix a ser que han desaparegut. També surt en els anuncis. No hi ha distàncies, és el mateix viure a Manacor que a Son Carrió que viure a Melbourne. És el mateix. Teòricament és el mateix segons la cultura oficial. Llavors resulta que si vius a Manacor o a Melbourne o a Son Carrió no té res que veure amb el que ens diuen oficialment. Manacor és una ciutat mitjana, de dimensions mitjanes, que té les coses d’una ciutat, té les coses d’un poble petit… És a dir, jo si ara hagués vengut aquí a xerrar de la meva activitat com a escriptor de la premsa local et xerraria del que és Manacor, però aquest Manacor no té res a veure amb Manacor. Si jo visqués a Londres passaria a Londres. Un dia podem venir a parlar del que és Manacor, que és bastant entretengut.
NA: Com dèiem, avui es presenta la novel·la. Una de les persones que intervendrà en aquesta presentació serà Biel Mesquida i li hem demanat que mos avanci una mica el que dirà…
Biel Mesquida (enregistrat): En Gabriel Galmés és un escriptor que consider que dins les joves generacions, aquestes que tenen… ara no se sap quan són joves, que tenen uns 35 anys, una edat així, és un dels números 1. Perquè ha aconseguit crear un llenguatge propi. I explicaré que aquesta novel·la, “Una cara manllevada”, no és una aventura d’uns personatges que vagin a l’Amazones, que tenen aventures sexuals extraordinàries i que els passin cinquanta mil històries, sinó que són uns personatges molt senzills, molt manacorins… Ell agafa Manacor com a centre del seu món i que els passen coses molt de cada dia. I llavors d’aquesta vida de cada dia i de cada nit aconsegueix amb el llenguatge, només amb el llenguatge, fer un conjunt d’aventures. Ell fa aventures del llenguatge. I per mi això és literatura.
N.A: Què t’ha parescut?
GG: Bé, en Biel sempre em pareix bé. Som molt amics. I sempre ha estat molt generós amb jo. El que diu ell és el que ve a ser aquesta novel·la. Agafar de l’anècdota allò trivial, el que és aparentment trivial i fer-ne literatura. Agafar de l’anecdòtic tot allò que ens relaciona amb la resta de la humanitat. Vendria a ser això, agafar una anècdota molt petita i convertir-la en literatura.
NA: Abans d’acabar una curiositat. Un moment donat dos des protagonistes se’n van de viatge, no se sap molt bé on és. Però jo he deduït que era València… un hotel que es diu Fallas, una cocteleria que es diu Xufas, un carrer que es diu General Creïlles… Hi ha una certa paròdia de València? És el moment més còmic del llibre.
GG: És que València és una ciutat molt de falla. No vaig dir que era València però tothom diu que és València. El protagonista que va a València és moblista i on van els moblistes a comprar mobles és a València. I és una cituat que es presta molt per les seves característiques que hi passin coses molt desbaratades. I vaig fer això de posar el nom des carrer General Creïlles i aquestes coses com a anècdota, com per riure un poc. No vaig posar València perque vaig dir ara jugarem un poc veure si ho sabeu, però es veu massa clar.
NA: Moltes gràcies per haver vengut i que vagi molt bé la presentació.
