L’aigua a Manacor ha estat sempre motiu de controvèrsia. Els més antics del redol recordaran amb dosis iguals de nostàlgia i dolor la canalització de l’aigua feta per Dragados y Construcciones els anys setanta. Hi hagué estires-i-amolles dins la Sala per al recepcionament d’aquella obra. El Ministeri espanyol d’obres públiques garantia que el 65 per cent de la xarxa estava en bones condicions. El fet, però, va ser que s’hagueren de tornar a alçar els carrers de Manacor per baratar les defectuoses peces K-69. Un drama dolorós i coent econòmicament del qual poca gent avui fa memòria.
Després vengué la concessió a Aguas Manacor, SA. Aquella empresa concessionària, com tantes d’altres semblava sempre més centrada al benefici propi que a oferir vertaderament un servei públic d’abastiment d’aigua, fins al punt que ja als anys 2000, Llorenç Gibanel i la Federació de Veïns aconseguiren que es llevàs de la factura el qualificatiu de “potable” per a l’aigua que sortia de les aixetes a les llars manacorines.
L’entrada de la concessió d’Aguas Manacor es va fer a mitjan anys vuitanta, per via d’urgència i de manera provisional. Hi estigueren, però, fins l’any 2013.
Era batle aleshores Antoni Pastor, que tenia dins el seu equip de govern AIPC. Bernat Amer era el delegat de Sanitat. “Em donaren l’aigua per llevar-se un problema de damunt”, diu l’antic regidor porteny, que recorda que el rescat de la concessió de l’aigua d’Aguas Manacor cap a la SAM “és de les poques coses que puc dir que hi ha hagut un funcionari que m’ha ajudat. Si el secretari (Antoni Benlloch, en aquell moment) no s’hi hagués posat i m’hagués donat el suport no s’hauria fet”. Amer explica que “no em feien la traveta, però hi havia molt d’escepticisme. Ni Pastor, ni Sant Crist ni ningú. Qui va fer possible aquell rescat va ser Antoni Benlloch”.
Amer ja havia estat delegat de Sanitat el 1987 amb Jaume Llull: “I ja volien que apujàssim la factura, però m’hi vaig oposar, vaig dir que no mentre l’aigua tengués nitrats, no podem cobrar una aigua com a potable quan no ho és”.
Bernat Amer va rebre moltes pressions: “Em volien dur a judici, i em prometeren ‘el oro i el moro’ si els donàvem vint-i-cinc anys més, però una cosa que no funciona s’ha de canviar”.
Amb una auditoria externa, l’Ajuntament va poder comprovar que Aguas Manacor carregava factures “que no tenien res a veure amb l’aigua”. A més, l’altra gran guerra va ser la dels pous: “Aguas Manacor ens volia fer veure que tenien la paella pel mànec perquè tenien els contractes amb els pous”. Però Amer i l’Ajuntament consultaren la legislació, es posaren en contacte amb els propietaris dels pous i “tots vengueren a bé de canviar el lloguer d’Aguas Manacor a l’Ajuntament”. Igualment va passar amb el personal d’Aguas Manacor, que avui fa feina per la SAM.
Amer es lamenta que “hi ha gent que encara no me xerra perquè es pensen que vaig fer qualque desastre, quan l’únic que volíem era recuperar un servei que era nostre, que era de l’Ajuntament”.
Ara, amb la perspectiva dels anys, Bernat Amer pensa que “la SAM fa bona feina”, tot i que no hi comparteix segons quins criteris: “No veig bé potabilitzar tota l’aigua del nucli. A Manacor, a la banda de Son Macià, del Pou Nou i de Son Mas, hi ha aigua bona. El que s’hauria de fer és agafar pous d’aquestes zones i aprofitar l’aigua potabilitzada o la canalitzada que ve de fora de Manacor per complementar l’oferta”.
