A principis del setembre passat, vaig gaudir d’unes merescudes vacances. Ho vaig fer viatjant uns quants dies amb l’objectiu d’oxigenar-me una mica i desconnectar de la calor i de la massificació turística que arriba el seu punt àlgid durant l’agost en la nostra estimada Mallorca. Les ciutats que vaig escollir? Lisboa i Sintra, a Portugal.
No cal dir que l’experiència va resultar més reflexiva que relaxant.
Il·lusa de jo, que pensava que aquestes ciutats em servirien per agafar distància amb l’ofegament emocional que personalment em provoca la massificació turística. Lisboa, paradís de visitants que pretenen gaudir de la seva arquitectura i del seu urbanisme, de la cultura musical i gastronòmica, i en definitiva de l’apreciada idiosincràsia, mescla perfecte entre autenticitat, melancolia, tradició i modernitat. Tenia especialment ganes de conèixer els fados i els choros. Sintra, arcàdia dels paratges naturals i dels monuments històrics amb caràcter defensiu i palatí. Em despertava certa il·lusió perdre’m pels racons ombrívols i passejar per un paisatge tan poc habitual per una illenca.
La realitat va ser molt més familiar del que hauria pensat: imperava la massificació turística absoluta. Centenars de turistes arreu, amb les cucales ben aferrades, així com ens tenen ben acostumats. Miren sense veure. Senten sense escoltar. Només embossen i es dediquen a fer fotografies sense ni tan sols saber quin és el teló de fons de les instantànies. Evidentment, estic generalitzant, però ja enteneu de què parl. Sembla que el que importa sigui aconseguir tots els checks de la checklist.
Davant aquest panorama, vaig optar per evitar les zones turístiques i endinsar-me tot el possible dins la realitat més pròxima a les persones que hi habiten.
En el cas de Sintra la situació era tan insostenible, que l’únic remei va ser agafar de nou el tren i tornar a Lisboa. Quin desgavell. A l’altura de la massificació que pateixen pobles com Valldemossa. Tota la ciutat estava infestava de transports turístics de tota índole que feien l’agost amb els milers de turistes assedegats dels monuments i paratges de la zona. Aquesta situació extrema ha comportat que els veïns hagin empaperat tota la ciutat amb pancartes on es queixen del trànsit, del renou constant, de la saturació insostenible i de la desaparició dels negocis amb productes de primera necessitat. Sintra és un parc temàtic i a les seves botigues només es venen souvenirs.
En el cas de Lisboa, la solució no va ser tan extrema. Senzillament, vaig decidir esquivar les aglomeracions i gaudir dels petits plaers. Carrers i carrerons secundaris, rutes a peu enfora del centre i consum a bars i restaurants locals i de petites dimensions van ser la meva salvació. Va funcionar. No obstant això, aquesta elecció potser no va ser la més encertada.
És cert que va comportar que pogués gaudir de les vacances així com m’havia plantejat, però agafant perspectiva i reflexionant-ho crec que vaig actuar com precisament no m’agrada que ho facin els turistes quan venen a casa nostra. Vaig envair els pocs espais que encara restaven verges i m’hi vaig infiltrar com una més. Vaig actuar com un paràsit que es va instal·lar dins els seus escassos i petits oasis de pau i lliures de guiris.
La decisió de gaudir d’una experiència més autèntica i allunyada dels turistes amb cucales –el denominat turisme creatiu, i del qual ja he parlat altres vegades– malauradament potencia que es desplaci la gentrificació dels centres històrics cap a les perifèries de la ciutat, provocant que la massificació s’instal·li completament arreu? Quina alternativa ens queda a les persones que volem gaudir del turisme però sense interferir en aquest grau entre la població local?
Banner principal
(100% amplada x 200px alçada)
