skip to Main Content

Dones i reivindicació històrica: la nova etapa de l’Orquestra simfònica de les Illes

Fa unes mesos, l’Ara Balears publicava un article de Cristina Ros sobre l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. En ell, Ros indicava que l’Orquestra no responia a les necessitats socials i de reivindicació identitària de les Illes. Sostenir una orquestra amb fons públics implica, d’entrada, un compromís social i artístic que veritablement necessita transparència i cura en totes les seves accions públiques.
Potser Ros no tenia tota la informació de tot el que l’OSIB anava preparant. Dissabte passat, a l’Auditori, un magnífic concert demostrava que les polítiques de l’OSIB tenen molt en compte els punts de discussió, els punts “febles” si voleu, de tot l’entramat econòmic i social que esdevé materialitzat en la programació d’una orquestra regional. Una dona, una excel·lent directora, es posava al capdavant de l’OSIB en un concert que Manacor com considerar com a memorable.
D’entrada, és la primera vegada que una dona és la directora de l’orquestra a Manacor, amb tot el que aquest fet implica. És, si voleu, una petita fita històrica. Si parlam de terrenys de domini patriarcal, el de la direcció orquestral n’és un dels millors exemples. Hom no pot definir el perquè, exactament, d’aquest estrany domini masculí dins el sí de la direcció orquestral, perquè directores n’hi ha hagudes i bones. Però sí que ha estat un dels camps més durs, més difícils, més esquerps, de les conquestes femenines per a una igualtat real. I que Manacor vegi aquesta direcció en directe no fa sinó afirmar les bones polítiques de l’OSIB.
Una professora de secundària em comentava aquesta setmana que havia vist, amb els seus alumnes, la pel·lícula “La directora d’orquestra”, la història real d’Antònia Brico, la primera directora de la Filharmònica de Nova York. Vers tots els pronòstics, aquesta pel·lícula havia mogut alguna cosa entre els alumnes, que fins i tot li demanaren poder acabar la visualització el temps d’esplai. Alguna cosa passa amb la figura femenina i la direcció orquestral, veure una dona “dirigint” (el que sigui) és una cosa que encara sembla contra natura; com ho és considerar que una dona pot ballar de dimoni gros.
La direcció de Lina González-Granados a l’Auditori de Manacor no fou una direcció qualsevol. Directora de gest petit, però extremadament precís, no perd el temps en concessions supèrflues. González va per feina, una feina que vol ben feta i ben acabada. Una direcció ferma i subtil a la vegada, una presència que desdiu els tòpics d’autoritat masculina: ella s’arremanga i tant li faria dirigir l’orquestra com un grapat de segadors o d’obrers, està clar que allà tothom ha de fer cas d’un gest imperatiu i disciplinat extremadament clar. I Lina González dibuixa en l’aire les seccions, les entrades, les demandes d’una directora que coneix molt bé les obres que dirigeix. Dirigir Txaikovski i Rimski-Kórsakov és dirigir dos superdotats de l’orquestració, precisament.
Dirigir el concert de piano de Grieg amb una intèrpret com Judith Jáuregui és reunir una doble reivindicació: dones dirigint, dones intèrprets. I cal explicar aquí que no és el fet de ser dones, sinó el fet de ser dues exponents de la música que es fa ara. No demanem si són dones, demanem per la qualitat del seu treball; i ara aquí cal dir que és un treball excel·lent.
L’OSIB cuida les seves polítiques culturals en molts terrenys. El 27 de gener s’estrenà també l’obra Germanies.500 del jove compositor de Campanet Antoni Mairata (1994). Ja és la segona estrena, aquesta temporada, de peces encarregades a compositors de les Illes, recordem que el mes de setembre tocà el torn a La festa del manacorí Antoni Parera Fons, i ara aquesta peça per a orquestra, narrador i cantant sobre la història de la Germania mallorquina.
I no us ho perdeu, perquè el text de Germania.500 és d’una altra dona, la manacorina Maribel Servera.

Back To Top
Search