Dotze estacions amb una destinació final: la memòria

“L’Ajuntament republicà havia canviat les coses: havia creat una oficina de col·locació obrera, situada dins mateix del claustre, com també un dispensari de prevenció de malalties venèries, havia fet construir les escoles Graduada i de Sa Torre, havia canviat el sistema impositiu, gravant les rendes més riques en benefici de les més pobres…”. Així començava la ruta per la memòria que dissabte passat va servir de cloenda a tota una setmana d’actes que la dinàmica associació juvenil Xítxeros amb Empenta han dedicat al que va passar a Manacor l’any 1936 sota l’epígraf de “La guerra a casa”. La ruta va ser conduïda pel professor i periodista Antoni Riera, el qual, abans d’encetar la caminada, volgué agrair la feina feta el el camp de la investigació sobre la memòria històrica per persones com l’enyorat Tomeu Ferrer i, sobretot, Antoni Tugores.

Davant l’Ajuntament, Riera es referí també a la defensa que l’Ajuntament republicà va fer de la institució legal davant els colpistes, que acabaren triomfant amb l’arribada d’un canó i algunes metralletes per “controlar” la situació.

Les prop de cent persones reunides per seguir la ruta s’encaminaren després cap a la plaça de darrere el Claustre, on antigament s’hi ubicava la presó. Allà Riera explicà que, sense que això significàs garantia de res, hi havia més possibilitats de poder salvar la vida si es passava per la presó que si de casa eres deportat directament cap al cementeri on es duien a terme les execucions. A la presó de Manacor, aquell mes d’agost del 1936 hi arribà a haver més de 200 persones tancades.

Seguidament la ruta s’encaminà cap a alguns carrers de la barriada, com el carrer del Bonjesús, el carrer de la Sínia dels Frares i el carrer de l’Àngel. En el primer, es va referenciar la història de José López, el jove andalús que, tot i ser comunista, va ser obligat a anar a lluitar al front de Porto Cristo contra els republicans que, comandats per Bayo, havien desembarcat a la costa manacorina. López morí en combat, va ser inscrit al llibre de la vella guàrdia de la Falange i li va ser dedicat el carrer on vivia: José López, Falange Española. Als altres dos carrers esmentats, es va parlar dela persecució salvatge de la família Pérez Ferrari (el pare i tres germans afusellats, la mare i la filla, de quinze anys, empresonades); de la família Valls Brindis (els Birombos, tres fills i el pare afusellats); i de la família Lliteras Cardell, els Raves, també amb tres fills i el pare afusellats.

D’allà, la comitiva s’encaminà cap a sa Bassa, centre neuràlgic de l’activitat social, política, cívica i militar el 1936. Allà hi feia, en el mateix balcó que hi ha ara, els seus discursos el Conde Rossi; a l’actual Mig i Mig, l’edifici conegut com el Rosari, s’hi instal·là l’estat major nacional, que feia front als rojos desembarcats al Port; s’explicà també la dicotomia en les postures dels nous propietaris de les terres, clients de S’Agrícola; i els senyors, clients del Cafè dels Senyors, i molt menys afins al cop d’Estat. També des de sa Bassa es va fer referència a la revista Voz y Voto, amb seu a l’antiga impremta de Can Rotger, de clara significació dretana i que va ser absorbida pel moviment i el règim feixista.

També es visità Cal Capità Jaume, batle de la repressió. Allà Riera explicà que tant Jaume Jaume com el Conde Rossi es carregaren totes les culpes de la repressió, per la seva desaparició ràpida de l’escena, com una forma d’exculpar molts dels qui participaren de forma activa en els actes de repressió del 36. Tot i que, pel fet de ser el seu domicili familiar no va ser un indret gaire rellevant, sí que als seus soterranis s’hi duien represaliats a prendre oli de ricí.

Després d’aquest pas pel centre de Manacor la comitiva inicià el camí cap a la forana del poble. De primer, una referència a la revista Nosotros, ubicada a l’antiga seu d’Unió Republicana, confiscada per l’Estat i convertida en comissaria de la policia espanyola. No fa gaires anys, aquest local va ser subhastat per l’Estat i avui acull un negoci privat. Als antics propietaris, ni gràcies, ni perdó. El director de la revista Nosotros, així com també dos dels seus dibuixants i caricaturistes, foren afusellats. Avui és gairebé impossible trobar originals d’aquesta revista.

La penúltima aturada del dia tenia lloc a l’Escola Graduada. Construïda durant la República, durant la guerra va ser utilitzada també com a presó, el darrer lloc on es va poder veure amb vida les cinc infermeres que havien quedat a terra després del reembarcament de les tropes del capità Bayo, juntament amb alguns centenars de soldats. Foren afusellades, després de ser vexades i torturades al Rosari. També va ser afusellat Conrad Garau, el mestre d’obres que havia construït aquesta escola i la de sa Torre. No li pagaren mai la feina feta. Un deute encara no rescabalat.

Molt a prop de la Graduada hi vivien la família dels Sales Retxa. Moriren assassinats el pare, la mare i la filla. Però el fill, Joan, protegit per madò Bàrbara Culera, una dona amb fama de bruixa, pogué salvar la vida, quan, fins i tot el règim ja l’havia donat per desaparegut.

La darrera aturada va ser el parc municipal, on s’ubicava durant la guerra el cementeri, escenari dels primers afusellaments aquell nefast mes d’agost del 36. L’estrèpit de les bales i l’olor de carn cremada que desprenien els cossos dels afusellats en ser incinerats feren desplaçar el lloc de les execucions a l’antic cementeri de Son Coletes.

Entre els presents durant tota la ruta hi hagué una família de Porreres, encapçalada per Antoni Serra, que presenciaren per primera vegada el lloc on va morir el seu pare, afusellat juntament amb altres tretze porrerencs aquell mes d’agost.

La ruta s’acabà amb una darrera visita a la sala SAIM, on romania encara l’exposició que ha servit de marc a aquest magnífic cicle de “La guerra a casa”.