A la foto de portada, “El cafè dels xots”, un dibuix d’Antoni Riera Nadal.
Davant i darrere el tasser
Parlar del cafè dels xots és parlar d’un silenci, sobretot entre els més joves. El silenci d’allò que està ancorat al pou dels oblits. Un forat on s’acaramullen els fets i circumstàncies esvaïdes. La memòria és fugissera, ja ho sabem. D’entrada el nom d’aquell cafè és peculiar: Els xots. I això convida a pensar en terra seca, sementers, rostolls i remor de picarols. El nom evoca un passat de terra reencalentida del juliol d’un passat agrari de set i de call vermell. I era així, perquè Els Xots era un cafè d’homes i de pagesos. Pagesos amb terra, molta o poca. Cases, bestiar, cabriols i quarterades i això donava caràcter. En realitat molt caràcter perquè hi havia un temps que els poderosos eren els homes que havien acaramullat quarterades i iniciativa.
Tan sols els majors en recorden coses. On era? Al Palau, a la plaça del Rector Rubí i feia cantonada amb el carrer de l’Amargura. Però ja no hi és. Com tantes altres coses el progrés i els homes l’han esbucat per aixecar un edifici que mai no és millor que l’anterior.
El que més en sap d’aquest cafè és el professor i activista lingüístic Gabriel Barceló. Per això el 1968 en va escriure un llibre que aviat es va acabar. Es féu una segona edició i també s’esgotà al cap de pocs dies.
També en sap l’amo Joan Bauzà, Picarol, nascut el 1933. “Ja hi era quan vaig néixer” -em diu-. I m’explica una cosa molt curiosa: a la portassa de la part del darrere hi exposaven un bestiar molt curiós. Eren els animals que havien nascut amb malformacions. Una ovella o un vedell de dos caps, un bou disforjo o un cabrit amb cinc cames. Bèsties a les quals la genètica, les combinacions dels cromosomes havien jugat una mala passada. Aquests animals solien viure poc temps. Aleshores els pagesos els portaven a la portassa del cafè perquè tothom els veiés i es convertissin en una mena de moneia de fira. És la curiositat, tan pròpia dels humans, que frega la morbositat, la fascinació pel que és estrany.
Però el cafè era molt més. Convé, doncs, començar pel principi.
L’historiador Albert Carvajal m’explica els orígens. El 1899 de la mà d’un estol de propietaris s’havia creat el Sindicato Agrícola Manacorense. Una entitat que pretenia modernitzar el sector agrari, fer-lo competitiu i rendible. Maquinària, selecció de llavors, fertilitzants, noves espècies o variants de bestiar havien de marcar el rumb d’un sector tradicional però en crisi. I aviat reuní nombrosos associats i esdevingué una societat, una mena de club prestigiós i influent. Un club o societat de pagesos acomodats. El 1911, em diu Carvajal, entre aquells propietaris/senyors hi havia dues opinions. Els que volien que fos un sindicat exclusivament agrari, amb un objectiu econòmic clar. I els que pensaven que també havia de ser una societat lúdica, una mena de casino on s’aixoplugassin activitats culturals com la música o les exposicions, entre altres coses. I sembla que les discussions entre un i d’altres foren enceses. Aleshores aquest sector, el partidari d’activitats lúdiques (era majoritari) es va escindir i fundà el Sindicato Liga Agraria Manacorense. Això era el 1919. S’escindiren i marxaren a una casa de la plaça del Palau. Aquí neix el cafè dels Xots. La resta, els que quedaren com a entitat econòmica, estaven dins l’òrbita de la Caixa Rural, aleshores sota el guiatge del pare Rubí.
La nova societat s’instal·la als baixos d’un edifici del Palau. Un edifici amb sales per a reunions, amb una consergeria, biblioteca i un cafè. L’home és un ésser econòmic ha de produir, prosperar, generar beneficis (és un dels pilars del capitalisme). Però alhora és un ésser social, que es reuneix, s’aplega, conversa, riu, xafardeja, fuma, mira qui entra o qui passa pel davant. Aquest és l’origen del cafè dels Xots.
Amb un esforç d’imaginació recrearem l’ambient del cafè. Homes. En aquells temps els cafès estaven estibats d’homes. Sovint quan les dones eren a missa ells
feien temps al cafè dels Xots. Però el dia de més bullici era el dilluns, dia de mercat. Molts es reunien per a passar comptes. Pagar i cobrar encàrrecs, jornals i vendes. Uns pagaven i altres cobraven, sempre en metàl·lic. A les taules els papers, però també hi havia ponxets, tassonets de cassalla, de vi o de mistela. També un platet d’olives trencades que s’havien conservat en aigua-sal durant molt temps. El cafè no tenia gens de sabonera perquè era una mena de xerigot fet amb una cafetera russa. Però una de les primeres cafeteres elèctriques que hi hagué a Manacor fou precisament la dels Xots. I les olors. Olors de caliquenyo, també de tabac de pota. De tabac de picadura. La fumassa s’enlairava, s’entorcillava amb el renou de fora i el de dins. Amb les converses i amb el xiuxiueig d’aquells que eren més discrets.
Les converses eren promiscues, una amalgama de temes sovint sense un fil conductor. Als Xots es parlava del preu de les garroves, del blat o de l’ordi. De les marques de fertilitzant amb més capacitat de deixondir la terra. Del Nitrato de Chile i dels productes per a combatre les plagues. O les puces. O les paparres.
Però també es parlava de política. Els pagesos amb molta terra tenien una visió ben personal del món on cadascú ocupava un paper ben concret. Alterar les coses, l’ordre vigent era una calamitat que calia evitar. A les bones o a les males. I la política és això: conservar o transformar. I Els Xots conegué els anys en els quals més es parlava de política. Això fou entre el 1931 i 1936.
A fora els carruatges, els carros, els cabirols. Sovint fermats al fanal de ferro colat que hi havia ben al davant. Un fanal idèntica a la que hi havia a sa Bassa.
El cafè dels Xots era una part imprescindible de la societat agrària de la qual en formava part. S’havia convertit en un espai efervescent, un club particularíssim que volia conservar la tradició però alhora esdevenir modern, cosmopolita, refinat. Les coses devien anar vent en popa i el 1925 la societat adquirí el local social com molt bé apunten les historiadores Dolors Domínguez i Margalida Febrer.
I el nom? Per què els Xots? La qüestió és que els dilluns al davant, a la plaça mateix hi havia els mercaders que venien ovelles i cabres. Això ens ho explica el professor Gabriel Barceló en el seu llibre.
Recordem que hi havia dues entitats agrícoles a Manacor. La Lliga, la que ens ocupa feia flamarada, era puixant. L’altra, ara denominada Hermandad de Labradores mantenia una vida lànguida, perdia pistonada, s’aigualia lentament. El 1952 els de la Lliga feren la proposta de fusió. Ambdues entitats que havien fet camins separats ajuntarien de nou. Així va ser I pocs anys varen vendre el local a Manuel Morales i compraren l’edifici de Sa Bassa on hi ha S’Agrícola, hereva directa d’aquestes dues entitats.
Els pericàs de Caimari. El joc, el contraban i altres herbes
El cafè dels Xots mai no es pot desenganxar de qui el va regentar: Jaume Pericàs, de Caimari, d’una família de carboners de malnom de Cas Ferreguet. El seu pare venia a Manacor a vendre carbó i d’aquella manera en Jaume es va llogar de criat del notari Vidal. Casat amb Margalida Rius, la parella assumí la consergeria i el cafè de la Lliga. I això volia dir viure pràcticament allà, tenir cura del local i també assumir la recollida de paquets i el lliurament a les agències de transport que tenien estació i parada al cafè. Agències de Vilafranca, Sant Llorenç, Petra, Sineu i de Sant Llorenç. No era poca cosa. Però l’adversitat no es torbà a comparèixer i na Margalida va morir. Aleshores en Jaume es casà per segona vegada, aquest cop amb na Maria Vila, manacorina i dependenta d’una papereria i administració de loteria situada al Torrent. Tengueren una filla i cinc fills: Na Maria, en Mateu, en Jaume, en Rafel, en Joan i en Miquel. Els casiners eren els xots, els fills els xotets. I també eren anomenats xots els clients més habituals.
Na Maria, la mare de la llocada era bona cuinera i l’especialitat de l’establiment era freixura amb patates. La servien d’aperitiu, juntament amb el palo marca Castelar, fet a Manacor.
Una altra cosa: al cafè, com en tants d’altres mai no hi faltava un amagatall on es guardava el tabac de contraban. L’oferta era variada: Pall Mall, pastilles de Picadura Jorge Russo, Philip Morris, Camel… Com tantes altres coses això era cosa sabuda i sovint es feien els ulls grossos. El mateix passava amb el joc. En una de les sales es jugava gairebé a tot: al que estava permès però sobretot a jocs de cartes prohibits. Aquesta és una altra de les fascinacions humanes, la de sentir-se atret per la cosa prohibida, sobretot si hi ha doblers en joc. Tuti, truc, sa garrofina, monte…I qualque vegada compareixia la Guàrdia Civil i els jugadors fugiren a correcuita, es feien fonedissos, botaven la tanca del darrere. Corredisses i qualque multa.
A Caimari no hi havia gaire futur. La terra i la muntanya no oferien panorama fosforescent. Aleshores en Jaume féu venir a Manacor el seu cosí Mateu que obrí una carboneria al carrer d’Artà. En Mateu anava a Caimari a carregar les sàrries de carbó, però a l’interior hi havia un recipient de zinc on amagaven oli. Oli que es venia d’estraperlo en aquells anys de privacions i de racionament. Però aquesta ja és una altra història.
