Davant i darrere el tasser
Hi ha instants que suren dins la memòria. Record perfectament el primer cop que vaig venir a Manacor. Era devers el 1979 quan feia segon d’EGB i teníem programada una excursió captivadora: a una fàbrica de perles, a un autosafari i un aquari. No hi podia haver un pla millor. L’autobús aparcà en una plaça molt grossa i baixàrem atropellats en filera. La mestra passà llista. Abans d’anar a les perles record haver giravoltat amb els ulls aquella plaça. Els arbres alts amb copa ampla d’un verd furiós enramellaven l’espai i el tragí elèctric de la gent ho omplia tot (probablement era un dilluns, dia de mercat). Manacor em semblà una immensitat, un espai enorme on devien viure ciclops, els gegants de la mitologia grega amb un sol ull al mig del front. Jo era petit, baixet, impressionable. Venia d’un poble petit. Però no, allò era la plaça de Ramon Llull.
Aquesta plaça és un dels indrets que més mésès ha congregat des dels anys seixanta: Sa Trinxa, Can Barceló, es Mingo, Can Llobet, Bar Samba, es Meson, Bar Gomila, el Triangle, Sa Fonda o es Bon Gust. Un espai central de Manacor. Com Sa Bassa o com el passeig de na Camel·la. Espais potents, llocs on s’acumulen instants significatius, primordials. L’escriptor Damià Duran, el 1973 va destacar de la plaça que “una cosa entrañable son sus cafés y el ambiente que se crea en ellos. Su parroquia mayoritariamente obrera y algunos mayoristas que tienen la particularidad de improvisar en estos establecimientos sus oficinas, una mesa cualquiera desde la cual se efectúan pagos y cobros, mientras que otros exponen su programa de trabajo y consignas a sus assalariados precisamente desde aquí.”
Els dilluns solia ésser el dia en el qual molts pagesos passaven comptes. I s’acordaven coses i es feien els encàrrecs professionals. Els cafès, com apunta Duran, eren els espais de trobada per a tot això.
En Miquel Caldentey Salas, Coure llogà el cafè als Llobet. Això era devers el 1951 i pagava 250 pessetes cada mes. En Miquel estava casat amb Bàrbara Juan i tenien una filla: na Magdalena Caldentey.
Els Coure tenien fama de ser inquiets, d’aquelles persones, ressolutes, incapaces de treballar per a altri aquest motiu es feren casiners. L’esmentat Miquel a can Llobet i el seu germà de mare, en Jaume, a ca na Pereta, a la plaça de les verdures.
Can Coure (can Llobet) estava al carrer Joan Domenge, amb façana que mirava a la plaça. Ara hi ha un bar musical prou conegut. Era un cafè gran al qual s’accedia amb uns esglaons de pedra picada (esglaons que encara hi són). El tasser estava al fons i al darrere la cafetera. Això és cosa universal: la cafetera i el molinet sempre estan darrere el tasser, i des d’allà els les seves flaires suren dins el cafè fins aolcallar els que estan sols i els acompanyats, els que callen, els que pensen, els que parlen, els que escolten, els que llegeixen la premsa, els que parlen fort i els que parlen fluix, els que sedueixen i els que es deixen seduir. Totes aquestes coses tenen olor i sabor de cafè. I de ponxet. En aquest cas era una cafetera de dos braços. Les cadires eren fetes a Manacor i al respatller hi tenien gravada la lletra LL de Llobet.
Un detall important és afinar quina era la clientela de can Llobet. Sembla que era un cafè de cavallistes. De fet, a fora hi tenien una pissara on apuntaven el resultat de les curses.
Els rols i torns solien ser mateixos que a la resta de cafè. La madona, na Bàrbara Juan obria devers les sis. A primera hora hi solia anar un camió de can Taberner i descarregava caixes de fusta amb gasoses. Aquest mot sempre em costa escriure’l perquè a casa meva, i gairebé a tot arreu, en deien gracioses. El camió de can Taverner també els duia caixons amb pinya mallorquina i orxates d’ametlla (envasades en botelles grogues, vermelles i blanques). També ben prest passava un home amb un isocarro i despatxava els sifons. I el cafè era dels Samba, la popular empresa de cafès fundada el 1940. I amb tot a punt, el cafè havia de fer de cafè: despatxar i despatxar quantes més coses millor. I hores i més hores. Cafès i més cafès. Tassonets de cassalla i més i més begudes. Qui tancava, passades la una de la matinada era l’amo. Vetllades llargues, de primavera d’hivern i d’hivern. Vetllades de primavera i d’estiu. Vetllades fondes perquè com més hores està obert un cafè més s’omple el calaix.
Els Coure marxaven bé. Però en Miquel Caldentey i na Bàrbara Juan anaven de lloguer i volien tenir casa pròpia. A principis dels 60 comprà una casa vella a la plaça i l‘esbucà i aixecà uns baixos i dos pisos. Allà obririen un cafè i hi viurien. I així va ser. A l’hora de triar el nom els del cafè Samba els feren una oferta: si al cafè li posaven Bar Samba els regalarien un mirall i un penjador molt gran per a posar al nou cafè. El cafè tenia unes lletres negres amb el lema “Si el café es Samba qué importa la cafetera?”.
Fa un temps circulà per la xarxa una foto en la qual apareix el dimoni de Manacor davant un tendal. Un tendal aparentment de cafè. Però no. Era el tendal del taller de motocicletes de can Peu de Rata, aferrat al Bar Samba. De fet, darrere el dimoni s’hi veu el tendal de cafè d’en Coure amb propaganda d’una famosíssim refresc nord-americà.
El Samba era més modern. Les taules eren rodones i de marbre amb peus de fusta. El tasser també era de marbre i els baixos de rajoles petites grogues i blaves. I la cafetera era una gaggia de quatre braços.
Els clients eren una mescladissa dels antics cavallistes, amb els nous veïns del barri. La zona creixia i com hem apuntat es configurà com una dels espais centrals de Manacor. I atenció: entraven els primers estrangers que visitaven Manacor amb la intenció de comprar perles. Homes i dones de pell esblanqueïda i cabells rossos. I dos detalls que no eren cosa menor: algunes d’aquelles dones del nord i del fred portaven pantalons texans enlloc de faldilla. I fumaven. Fumaven cigarretes de tabac ros i aromàtic.
Els dilluns eren el dia estrella i feien dinar: freixura i costella de porc amb patata. I en el tragí d’entrar i sortir de la gent, la remor de la televisió s’afegia a l’embalum de vida d’aquell cafè. Una televisió que mai no acabà de tenir bona imatge. Sempre emboirada, com si el fred i el mal temps dels països d’aquells estrangers s’hi haguessin instal·lat a dins. I a fora dues taules de ferro fetes al taller dels ferrers de Can Blau.
Un cafè com aquest és un afegitó de moltes coses. D’instants i d’alens que formen part de l’ofici del viure. Moltes coses connectades: cavallistes, una família, una filla, els Taberner, els esglaons de pedra viva, el germà d’en Miquel al cafè de ca na Pereta, el cafè Samba, els parroquians, la gaggia, els ferrers de can Blau i tots nosaltres que recream amb la lectura aquella atmosfera que s’enganxa en el voraviu on dipositam l’estima per aquesta ciutat i la seva gent.
La memòria de la fam i una nit al calabós
Atenció: després de mitja dotzena de reportatges hem de tenir clar que als cafès de Manacor es jugava. I es jugava fort. Molt fort. I a Bar o café Samba també. A la nit, sempre a la nit quan els carrers i els cafès s’escolen de gent i remors arriba l’hora dels jugadors. Les nits són per al descans, per a l’amor (si el cos no està atupat després d’un jorn llarg) i per al joc.
Passades les onze en Miquel preparava les taules de la part del darrere. La seva dona i la filla ja havien anat a dormir. Posava unes estovalles verdes, els tapetes de feltre verd com els que surten a les pel·lícules ambientades als grans casinos com el de Montecarlo. I compareixen els jugadors. La Guàrdia Civil i d’altres forces d’ordre no sabien res d’allò. O potser sí. Probablement sí, però perquè fossin cecs, sords i muts calia fer de tant en tant qualque regalet. Però en una ocasió el regal no bastà i s’emportaren en Miquel Coure detingut acusat d’aixoplugar jocs prohibits. Aquella nit dormí al calabós. Allò es solia arreglar amb una multa i el compromís de no tornar-hi. Però l’endemà mateix començava el cicle: nit, tapetes verds, regalet, cartes i diners.
M’expliquen que diàriament abans de tancar emn Miquel Coure rifava tot el que no s’havia despatxat. Els clients compraven un butlletí i es feia una rifa d’ensaïmades. En Miquel feia hores i hores allà. Mai no tengué temps ni per anar al cinema ni a les processons. Feina i més feina i gens de temps per gastar ni gaudir de les coses de la vida.
Pens que aquelles generacions quan conegueren la bonança econòmica encara tenien gravada al cap la memòria dels anys de la fam i de les privacions. Calia treballar més i més i aprofitar-ho tot. No donar res per perdut. I poder ficar al calaix les darreres monedes obtingudes amb la rifa de les ensaïmades. I una cosa més: un cafè és el país de l’austeritat eterna. La filla d’en Coure m’explica que quan eren a can Llobet vivien al pis de dalt. Un pis sense bany. A ella la rentaven a la part del darrere en un ribell de test. La vida era allà: al cafè. Per això ella mai no volgué continuar. El bar Samba tancà les portes el 1972. Ara hi ha una apotecaria.
A l’hora d’escriure aquest serial tenc un bon aliat: en Joan Riera Fraret o bala. Un bon amic que es desfà en atencions quan li deman que em cerqui bons informadors dels cafès amb ànima i història de Manacor. Jo som nascut el 1972 i quan vaig venir a Manacor per primera vegada tenia 7 anys. Si poguéssim tornar enrere en el temps potser demanaria un desig: que aquell dia quan ens concentràrem enmig d’aquella plaça ell hagués passat per allà i així ens hauríem conegut quaranta anys abans. Perquè aleshores jo mai no hauria pogut imaginar que aquella ciutat (o país dels gegants) contrada de perles, coves, places grosses, aquaris, ebenistes, campanars punxeguts i safaris quallaria dins el cove dels meus sentiments. Mai no imaginava que viuria, treballaria (i estimaria molta gent) en aquella ciutat en la qual em vaig sentir tan petit i minúscul.
