skip to Main Content

El col·lectiu queer dins el circuit artístic

Margalida Galmés Bover

L’art queer continua sent matèria de debat. Els prejudicis i la LGTBIQ+ fòbia fan la seva feina i –excusats en una suposada inefabilitat de les manifestacions artístiques– molts crítics i galeristes rebutgen la necessitat de paritat en el món de l’art. El juny és el mes de l’Orgull i, per tant, és un bon moment per reivindicar la visibilització dels artistes i les temàtiques queer en l’art.
És evident que manquen referents no normatius a l’esfera pública, sigui política o cultural, i la visibilització i normalització de les persones del col·lectiu encara no és una realitat. Algunes teòriques de l’art feministes han parlat de la poca presència femenina en el cànon artístic i, agafant les seves idees, es pot tractar també l’absència queer en el món de l’art. Així com els artistes més mainstream encara són homes, molts agents del circuit de l’art continuen pensant que les obres de les dones creadores són de manco qualitat. Linda Nochlin comparteix aquesta idea i, com a justificació, assegura que l’educació no formal i la socialització de les dones són el que les impedeix arribar als estàndards artístics masculins.
En paraules seves, “encara que ens agradaria dir el contrari, tampoc hi ha hagut grans pianistes de jazz lituans ni jugadors de tenis esquimals” (com explica a l’article «Per què no hi ha hagut grans dones artistes?»). El mateix passa amb els artistes queer: simplement, no són tan bons per la seva herència educativa. Griselda Pollock, en canvi, rebutja la teoria de Nochlin. Per Pollock, la història de l’art respon als gustos de qui té el poder i, d’aquesta manera, les particularitats de l’art dels col·lectius minoritzats no són premiades. La solució, doncs, rau a incorporar un canvi de mirada: integrant la perspectiva feminista en el món artístic es valoraran també les obres dels artistes LGTBIQ+.
A més, molts creadors del col·lectiu parlen de la realitat queer en les seves manifestacions artístiques convertint-les, així, en un mitjà de denúncia social. A partir d’una plataforma que arriba arreu, reivindiquen la seva manca de drets. De fet, la crítica social en l’art no és res nou, i ja fa molts segles que els artistes empren les obres per manifestar el seu desacord amb els valors de la societat. El circuit de l’art valora les peces que descriuen i rebutgen les injustícies del passat, però no de la mateixa manera exalten l’entrada dels moviments socials actuals en l’art contemporani. La causa de tot això és la LGTBIQ+ fòbia i la falta de reconeixement cap al col·lectiu.
En contra de tot això, defens que assolir la paritat és necessari a tots els sectors, i que la perspectiva queer s’ha d’incorporar a l’esfera pública i al món de la cultura. En aquesta línia és interessant entrar en contacte amb l’obra de Gori Mora. A les seves peces, l’artista porrerenc resident a Glasgow crea situacions queer en ambients inventats i farcits de simbolismes, com va mostrar el 2022 a l’exposició individual «Layering Intimacy» de la Sala Pelaires de Palma. Mora parla del desig com un dels motors més importants de comunicació social i el relaciona amb l’ús de les noves tecnologies i el pes que aquestes tenen en les interaccions humanes. S’han de tenir en compte, de la mateixa manera, les darreres obres de la manacorina Catalina Julve. L’IES Porto Cristo i la Regidoria d’Igualtat de Manacor li han encomanat dos murals a l’institut del Port, els quals són imatges de dues dones i dos homes besant-se inspirades en fotografies de la Segona Guerra Mundial. Mora i Julve caminen cap a la normalització de l’art queer i, per això, són les meves recomanacions artístiques del mes.

Back To Top
Search