skip to Main Content

“El factor comú dels refugiats de guerra ucraïnesos és el dubte i la incertesa, no saben què serà de les seves vides”

Amb l’inici de la guerra a Ucraïna, la Creu Roja va demanar al Col·legi Oficial de Psicologia de les Illes Balears atenció psicològica per a les famílies ucraïneses acollides a l’Hotel Bellver de Palma. Lola Pujadas, doctora en Psicologia per la UIB, va ser una de les psicòlogues que hi participaren. “Varen ser sessions molt dures”, conta, “amb molt de dolor i molts de plors”. Però la temporada turística havia de començar i aquelles famílies hagueren de cercar un altre lloc per viure. Altres llocs de la península i fins i tot altres països foren la seva destinació. La demanda d’atenció psicològica per part dels refugiats ucraïnesos, però, continuava. Va ser així que el COPIB va formar un grup d’intervenció psicològica propi per ajudar aquestes famílies a totes les Balears i que és possible també gràcies al suport de Caixa Colonya, i les empreses Markel, Brokers i MTS. El grup està format per una desena de professionals. Lola Pujadas, que acaba de publicar “Intervención psicológica en emergencias” amb l’editorial Anaya, ha intervengut a la zona de Manacor.

Pujadas explica que “per a nosaltres no ha estat totalment nou, al Col·legi sempre anam una passa endavant. Les persones que han vengut d’Ucraïna, salvant les distàncies, viuen una experiència semblant a la que poden viure les famílies afectades per l’erupció del volcà de la Palma: no és exactament una situació de guerra, però sí que trobam persones que han perdut ca seva, que han de viure a un espai que no és el seu”. Lola Pujadas ens conta que “en el cas dels ucraïnesos hem atès no sols els desplaçats i refugiats, sinó també les persones han fet l’acollida, perquè amb el temps veus que allò no és tan guapo com et pensaves, que aquelles persones necessiten una atenció i perquè compartir ca teva també comporta un desgast personal. Tots volem ser bones persones i volem acollir, però tot aquest esperit solidari queda després una mica diluït amb el temps, això és una qüestió molt humana”.

El principal temor: la incertesa
Per a Pujadas hi ha un factor comú a la majoria de persones (una vintena) i famílies (quatre), que ha atès: el dubte i la incertesa. “A banda del dol de deixar persones estimades al país d’origen, es demanen què serà de la seva vida”. Els infants hi han deixat les seves juguetes, els adolescents hi han deixat els seus amics… “de fet, hi ha nines que encara avui es comuniquen cada dia amb les seves amigues d’Ucraïna”. Tot plegat pot conduir al que coneixem com a estrès posttraumàtic. Amb aquesta afectació, “es pot arribar fins i tot al mutisme, a molts és impossible treure’ls les paraules, entren en l’enfonsament i el silenci perquè no volen pensar en el que passa”. Pujadas adverteix que “és molt delicat tractar el trauma si ells no ho volen, per això demanam permís a la persona si està disposada a parlar-ne, perquè en cas contrari la persona es pot rompre i es pot descontrolar”. També es treballen aspectes positius de la nova situació, per això també els demanam “si han fet amics aquí, si han intentat aprendre l’idioma, si fan activitats…”. Així mateix, per a Pujadas ha suposat una dificultat afegida el fet que la gent d’Ucraïna “no té per costum anar al psicòleg, o contar les seves preoupacions al psiquiatre o al metge”.

“Molts arrosseguen traumes anteriors, però a banda d’això s’hi detecten emocions com la vergonya, perquè potser són gent de famílies acomodades, i ara es troben demanant almoina; o la ràbia, perquè no tenen recursos per trobar una feina aquí, sobretot pel desconeixement de l’idioma”, diu Pujadas, que quan veu que la problemàtica ultrapassa les funcions del seu grup, deriva els casos a Serveis Socials o a la Sanitat Pública.

Finalment, Lola Pujadas ens parla també dels adolescents ucraïnesos que han arribat aquí fugint de la guerra amb les seves mares: “Els han duit una mica enganats, perquè molts el que volen és tornar i els digueren que seria per poc temps. Intentam no donar-los falses expectatives, però infondre’ls esperança. Jo els parl de Nelson Mandela, que va estar quaranta anys reclòs sense perdre mai de vista l’horitzó”.

Back To Top
Search