Antoni Tugores
Una taula rodona d’una hora de durada, amb quatre ponents, una bateria de preguntes que requerien no una sinó diverses respostes –tot i la conducció àgil del moderador Antoni Riera–, no permetia estendre’s en excés. És per això i per haver seguit les indicacions que demanaven concisió, que vaig quedar amb ganes de dir algunes coses més. Si el Cent per Cent m’ho permet, les diré aquí.
Quan es repartien mèrits de l’obertura de les fosses de Son Coletes, uns mèrits que s’anaven especialment cap a Palma, vaig recordar que el Comitè de Son Coletes havia començat a caminar el 1984, molt abans de cap altre col·lectiu semblant a Mallorca; però vaig quedar amb les ganes de nomenar els pioners: Miquel Sunyer, Joan Mascaró, Andreu Frau, Joan Rosselló, Joan Galmés, Conrad Gayà i Jaume Santandreu.
A l’hora de repartir mèrits, als quals tothom s’apunta, crec que hi havia noms que mereixien ser destacats, per exemple Manel Santana, que com a director general de Participació i Memòria Democràtica va deixar totalment encarrilada (i dotada de pressupost) l’excavació de Son Coletes. A més, pens que seria injust no fer menció especial de la implicació i aportació de mitjans per part de l’Ajuntament de Manacor, la professionalitat d’Aranzadi (ara fa dos anys) i d’Àtics enguany, així com la cobertura que n’han fet els mitjans de comunicació en general.
Arran de la introducció, per part de Jaume Gomila, del tema de fer pedagogia amb tot el que ara sabem i amb tot el que s’ha descobert, m’hauria agradat parlar d’una possibilitat que s’obri després de l’excavació de la fossa on hi ha enterraments del segle XIX, la base de la creu de 1922 i on s’han trobat algunes víctimes. Aprofitant el seu buit molt gran i abans que la fossa es torni omplir, per què no preveim la possibilitat de fer-hi, a l’interior, (degudament adesat i cobert, amb una baixada còmoda), un lloc de memòria? Amb tot el material possible que es pugui reunir: la llista de les víctimes i represaliats, fotografies, cartes, documents i pertinences que puguin facilitar els familiars, les causes que es puguin reunir, retalls de diaris de l’època, la memòria de les obres del cementeri iniciades a finals dels anys 40, fotografies del procés d’excavació d’enguany, una explicació de la història del cementiri des de 1820… Si els adults, però sobretot els infants poguessin visitar un lloc així, certament, seria més fàcil fer pedagogia i podria resultar una bona vacuna contra la violència i la intolerància. L’exhumació de Son Coletes, més que un punt d’arribada es convertiria en un punt de partida.
Sé que el que diré tot seguit resultarà polèmic, però m’exposaré: per què no afegir-hi els manacorins assassinats (tots a la Península) per escamots incontrolats i violents d’extrema esquerra? Els assassinats són sempre repudiables; les víctimes d’una banda i de l’altra, sempre seran víctimes i els innocents, siguin d’un color o un altre, sempre seran innocents.
Pel que fa a la possibilitat de publicar els noms dels assassins, a més de les raons exposades n’hi ha una altra que em vaig deixar: sovint es demanen aquests noms purament per morbositat; crec que en aquest tema, el morbo hauria de ser zero. No podem convertir la memòria en un programa de teleporqueria.
Demanar certeses en un terreny sembrat de mines, de falsedats, errors i contradiccions és simplement desconèixer la realitat que trepitjam: pistes falses, documents escassos i erronis, i documentació oral sovint deformada pel pas dels anys i per altres raons que tenen a veure amb la condició humana.
