La taula rodona “I malgrat tot, Son Coletes” organitzada pel Comitè de Son Coletes i amb la participació de Bartomeu Garí, Cristina Rihuete, Antoni Tugores i Peter de Echabe tingué una gran acollida per part de la ciutadania. L’acte també es va retransmetre en viu a través del canal de YouTube de l’Ajuntament de Manacor.
El passat divendres la Torre dels Enagistes acollí, amb totes les mesures de seguretat sanitària necessàries, l’esdeveniment I malgrat tot, Son Coletes. Es tractà d’una taula rodona amb uns participants de luxe: Bartomeu Garí, historiador i l’’artífex de la localització de la fossa a Porreres; Cristina Rihuete, antropòloga física i directora de l’exhumació de Sant Joan a la fossa dels tres mariandos; Antoni Tugores, investigador de referència a Manacor en tot el que respecta a guerra civil i Peter de Echabe, membre de l’Associació Memòria de Mallorca i persona activa en la recuperació de la memòria històrica. De fet, dins la seva activitat cal destacar la tasca com a productor de documentals sobre memòria històrica a Mallorca. A més, la taula comptà amb la intervenció d’obertura del batle de Manacor, Miquel Oliver, qui es va mostrar satisfet per la tasca històrica encetada a Son Coletes. Oliver també volgué honorar la tasca incansable del Comitè de Son Coletes. L’esdeveniment, que comptà amb la presència d’aproximadament dues-centes persones, fou conduït i moderat pel director d’aquesta publicació, Antoni Riera, qui estructurà la conversa a través de cinc blocs de preguntes. A l’entrada, com ja és habitual, llistat de control de les persones inscrites i gel hidroalcohòlic per a tots els assistents. Entre el públic es pogué veure bona part de l’actual equip de govern i també la presència de diversos representants d’AiPC. Així mateix, el coordinador del Pla de Fosses, Cesc Busquets vengué acompanyat de part de l’equip de l’empresa ATICS, encarregada de les exhumacions.
El debat s’encetà comparant la situació de l’Estat espanyol amb la d’altres països i plantejant el dubte sobre si el Pla de Fosses s’hauria pogut tirar endavant amb un govern negacionista a escala autonòmica o estatal. Fou la qüestió que més s’allargà i obrí el torn de paraula, Bartomeu Garí, tot fent referència a l’oportunitat perduda l’any 1982 quan el PSOE de Felipe González guanyà les eleccions amb majoria absoluta. Garí també comentà la primera passa que va suposar la llei 52/2007 de memòria històrica encapçalada per Zapatero “però les subvencions s’aturaren quan entrà el govern del PP”. En aquest sentit, Garí digué que tots els països han patit oblit i negació per part de les autoritats però destacà que “l’estat espanyol està a la cua en aquest sentit”. Dins d’aquesta primera ronda d’intervencions, Antoni Tugores destacà que “una gent que no ha condemnat mai el franquisme, no s’interessaria mai per obrir les fosses de republicans”. Afegí, de Echabe que “molts dels que s’oposen a les exhumacions dels republicans, no s’oposen a les exhumacions dels seus”. Rihuete recordà en aquest punt que, tot i que alguns projectes s’han pogut tirar endavant, “l’estat espanyol és l’únic estat europeu amb centenars de fosses obertes: la qüestió no és el temps sinó la voluntat i la necessitat”, fent referència a Sèrbia, on, vuit anys després del conflicte armat, es començà a exhumar. Això sí, recordà que a Sant Joan, es va poder obrir la fossa tot i la presència d’un govern liderat pel Partit Popular.
Rihuete fou l’encarregada d’encetar la segona ronda, on es plantejava si l’obertura de fosses s’havia d’entendre com un deure cívic. “La memòria històrica no és només de les famílies, ha de ser una responsabilitat ciutadana: hem de recordar que les fosses s’obren a instàncies de les víctimes” digué l’antropòloga. En aquest sentit, Tugores afegí que “el fet d’obrir les fosses ens dignifica, ens fa humans i ens diferencia de la resta d’espècies”. Tant Garí com de Echabe estigueren d’acord en aquest punt i destacaren la necessitat de recordar i dignificar d’alguna manera el 40% de cossos que s’exhumen però que no són identificats.
En el tercer bloc de preguntes es plantejà quin havia de ser, a partir d’ara, el paper de les associacions per la memòria. En aquesta qüestió, hi hagué poc debat per part dels participants, ja que per la majoria es tracta d’una tasca encara necessària, almanco “fins que s’hagin obert totes les fosses de les Illes Balears” com destacà de Echabe. Això sí, en aquest punt, Tugores mencionà la feina del Comitè de Son Coletes, “qui va donar la primera empenta a la qüestió” i també les investigacions de Llorenç Capellà i del Pare Massot.
En una quarta ronda, es parlà sobre quin havia de ser el futur de les excavacions locals: s’ha de continuar excavant a Son Coletes? I obrir altres punts, com Porto Cristo o l’antic cementiri de Son Mas? En aquest bloc hi hagué també unanimitat: s’ha de continuar treballant en les exhumacions per tal de dignificar les víctimes i donar una relativa pau a les famílies. Això sí, Tugores puntualitzà que, segons la seva opinió, “no s’ha d’obrir per obrir” sinó que cal fer feina tècnica i partir de cales que indiquin que a cada lloc s’hi poden fer troballes.
Finalment, es tancà amb una darrera pregunta que plantejava si els noms dels botxins s’haurien de publicar i en el cas que això es fes, de què serviria. Garí, fou el més enèrgic en aquest punt, tot apuntant que s’hauria de fer un cens dels botxins: “no només es tracta de desvetllar el nom dels grans instigadors sinó els de tota persona que, d’una manera o altra, va participar de la repressió”, fent referència a cossos policials, institucions, juntes locals de la repressió, l’Església o les milicies ciutadanes, entre d’altres. En aquest sentit, Tugores va voler destacar la dificultat de la seva feina com historiador a l’hora de fer públics els noms dels botxins a partir de les fonts orals, ja que, segons l’investigador, sovint s’ha trobat amb versions que es contradeien i també en la situació que ningú volgués assumir la responsabilitat de què certs noms sortissin a la llum. Per acabar l’acte, es va donar pas a un torn obert d’intervencions on el públic digué la seva.
