D’aquí a pocs mesos acabaré (“si Dios quiere”, diria s’abuela) la carrera de psicologia. Dins quatre anys hi caben quaranta-vuit mesos, i d’aquests, ja només en queden tres per donar per finalitzada aquesta experiència. Amb la majoria dels meus companys de classe, jo, que vaig començar psicologia un cop haver acabat medicina, tenc sis anys de diferència. Sis anys són setanta-dos mesos. Tot i aquesta quantitat, amb el meu grup d’amics fet a aquest nou grau sempre he sentit aquesta distància generacional més estreta del que objectivament és. En part, de segur, perquè encara seguesc sentint-me un adolescent gran en molts aspectes de la meva vida; d’altra banda, perquè ells sovint em sorprenen mostrant una part especialment adulta per la seva generació.
Avui que és diumenge (realment això no ho escric en diumenge, però farem veure que sí per conveniència narrativa) hem quedat per fer una calçotada. Arran de veure que s’apropa el final, i amb el neguit de pensar que inevitablement el grup s’anirà distanciant, vàrem decidir definir el segon cap de setmana de març com el nostre cap de setmana. D’ara endavant, aquest cap de setmana queda marcat als nostres calendaris amb la intenció de reunir-nos i posar-nos al dia, com intent de crear una tradició entre nosaltres. Per la resta de gent serà un cap de setmana qualsevol, per nosaltres, serà l’excusa per retrobar-nos any rere any.
Surt el sol, però el temps no ens acompanya, fa molt de vent i no queda més remei que fer els calçots al forn, res d’encendre el foc. “No passa res, nosaltres ho vàrem fer així una vegada i surten bons!”. Entram a dins i cadascú va ocupant el seu lloc. La cuina és petita, però ja trobam la manera de poder-hi caber tots mentre cuinam i feim la picada. Uns surten a fumar, altres pelen els calçots; s’enceten converses a dins i a fora: sobre una festa, sobre un viatge, sobre un amor, sobre un desamor, sobre la nostra essència personal… Som estudiants de psicologia i gran part de les nostres converses són així de pedants, em sap greu.
Al final els calçots acaben sortint del forn i es deixen menjar. Després, arriba l’hora de cafès, galetes i pipes. Aprofitam per posar dates al viatge que volem fer plegats a final de juny. Finalment, jugam a un joc de taula, aprofitant abans per fotografiar una golden hour ataronjada de finals d’hivern, quan el dia ja s’allarga. Tothom riu, l’ambient s’inunda d’aquella energia tan especial que tenen els diumenges quan els passes amb gent que estimes. Però igual que els diumenges, aquesta trobada també té un gust agredolç, sabent que s’apropa un nou dilluns que no es pot posposar, un punt final a la carrera que ens ha unit.
Acaba la partida del joc de taula i ens dona el senyal per anar-nos acomiadant. Ens anam abraçant i dient adeu. “Xerram demà, jo potser també faré biblio”, “pensau a fer bizums porfa…”, “tu dimecres aniràs a classe? Si tu no hi vas crec que jo tampoc”. Aquestes rutines que ara semblen banals, tendran un nou significat d’aquí a uns mesos.
Lluny de voler mirar al passat, de camí a casa pens en el nostre futur. Consolidarem aquesta tradició i continuarem quedant els segons caps de setmana de març? Ens acabarem dedicant tots a la psicologia? Encara tindrem converses sobre la nostra essència? Acabarem menjant calçots que no siguin fets al forn?
Ja ho diu Marina Garcés, que “en realitat la matèria primera de l’amistat està feta d’elements tan quotidians com els calendaris comuns, les bromes repetides, les històries conegudes, els llocs freqüentats o els àpats compartits”. Segurament d’aquí neixen les tradicions i les festes populars, les dates marcades al calendari. Potser això és fer-se adult, trobar un forat enmig de reunions, entregues, videoconferències i tasques vàries per poder menjar calçots (tot i que siguin al forn) amb aquella gent en qui penses quan surts de la feina i pots fer un forat a la inèrcia del dia a dia.
Potser passaran els anys, i la vida ens anirà separant i posant distància entremig, sigui física o metafòrica. Potser, d’altra banda, el grup es mantindrà sòlid i resistirà als ritmes frenètics que cada vegada més de nosaltres hem acceptat com a rutinaris. Només els anys podran resoldre aquest dubte; de moment, anirem pensant què fer el segon cap de setmana de març de l’any que ve.
