El virus ens corona Sant Antoni

De vegades quan un arbre du massa rama, poc abans d’arribar l’hivern de ple, hom decideix de coronar-lo. Això vol dir així, senzillament, deixar-ne només la soca i els brancals principals, sense cap altra branqueta ni brancolí, sense cap fulla. En veure’l així de pelat, qualsevol profà pot arribà a pensar que res en sortirà d’aquell arbre immens reduit a quatre socots més o menys ben conformats. Però sí, rebrota sempre, l’arbre coronat.

Poc o molt, això és el que ha passat enguany amb la festa de Sant Antoni. La resplendor festiva de la darrera dècada que ha viscut Manacor, com tantes altres coses, s’ha vist interrompuda de sobte, coronada, per la pandèmia de la Covid-19. N’estam tranquils, la gent manacorina, que aquesta interrupció involuntària i no volguda serà puntual. Darrere l’esponera del brancam reblit de fulles i de fruit, l’arbre de Sant Antoni guarda la soca del poble, l’ànima de la gent, l’esperit dels santantoniers. Cap gest cultural no pot morir si darrere hi ha una gent que el vulgui preservar. Els anys de vaques magres de Sant Antoni ja varen passar. Fa prop de quatre dècades que el poble manacorí s’ha donat tot a la recuperació d’una festa que ens fes sentir orgullosos a tots. De la feina en surt el profit, i així ha estat també ara en aquest cas. Les autoritats municipals, festives i eclesiàstiques han vist que no quedava més remei, tant per prudència com per prescripció governamental, que suspendre la festa de Sant Antoni al carrer. Els dimonis, cent cinquanta anys després, no sortiran enguany.

No deixa de ser curiós, tanmateix, que els dos únics actes que es puguin celebrar enguany siguin, justament, dos actes vinculats amb l’església: les completes, el dissabte de la festa, i l’ofici de Sant Antoni, ja el dia de la celebració. No hem d’amagar a ningú que l’origen de la festa és religiós i pagès, almenys si parlam de l’era contemporània. Ara bé, alguna passa podrien haver fet Ajuntament i Patronat perquè algun acte més “civil” s’hagués pogut mantenir, també a porta tancada, com ho seran els de l’església, per mostrar que la festa no és sols de la parròquia, sinó també, i sobretot, del poble que la viu i la fa. Aquests actes civils es redueixen a la penjada d’unes fotografies de gran format i l’amollada de coets per recordar els moments que hauríem pogut fer festa. No sabem, certament, per qui s’ha perdut, però és una llàstima que en un moment en què es generen tantes suspicàcies entorn de la pèrdua de llibertats per part de la població civil, aprofitant l’adveniment d’aquesta pandèmia inesperada, no s’hagi donat un paper més preponderant a la celebració covada de la festa per part de la societat civil.