“Ell ja ho tenia tot pensat, com havien de ser els estatuts, quins objectius havia de tenir… Però el 2012 va anar a inscriure la Fundació i va veure que feien falta molts de recursos. ‘Que siguin per Can Gazà’, va dir Jaume Santandreu, la Fundació pot esperar”. Així en parlava la seva neboda, Aina Maria Bosch Santandreu durant l’acte de presentació de la Fundació Jaume Santandreu i Sureda, que va tenir lloc dimecres vespre al vestíbul de l’Auditori de Manacor, en presència de nombrosos amics i familiars, i també d’alguns representants del consistori manacorí, encapçalats pel batle Miquel Oliver. També hi eren Maria Antònia Truyols i Ferran Montero.
Bosch va recordar que la Fundació serà “molt manacorina, perquè la seu és al número 81 del carrer del Barracar, que és la casa pairal de la nostra família”.
Molt contenta, i també molt emocionada, Aina Maria Bosch Santandreu va explicar que la Fundació havia pogut salpar per encetar la seva travessia “gràcies a la feinada de l’equip gazanenc, de Miquel Àngel Castell, que és el president de la Fundació, de Cati Castell i de Jaume Mateu. Ara qui protegeix i aixopluga Can Gazà és la Fundació Jaume Santandreu i Sureda. Gràcies, idò, per haver fet possible el naixement d’aquesta criatura i també d’aquesta altra criatura que presentam avui”, va dir en referència al volum pòstum de poesia ‘La mar esgarrifa rampes’.
Tot seguit prengué la paraula Miquel Àngel Castell, president de la Fundació Jaume Santandreu i Sureda i vidu del síndic de Can Gazà. Castell enumerà els diferents objectius de la Fundació, entre els quals anomenà “la difusió de tot el seu llegat literari i les seves aportacions en l’àmbit de l’exclusió social; la investigació en el casmp de l’exclusió social, la pobresa canvia de cara i hem de ser capaços de respondre-hi a cada moment”.
També, continuà Castell, “desplegarem accions i iniciatives que lluitin directament contra la marginació”. “Donarem suport a les accions que es duguin a terme en el territori de parla catalana, en favor de la nostra llengua”.
A més, la Fundació “donarà tot el suport que necessiti can gaza perquè era ca seva, perquè pugui continuar atenent les persones que més ho necessitin. Can Gazà no pot tancar i afluixar, ha de continuar”.
Tot seguit, Castell tornà a cedir la paraula a Aina Maria Bosch Santandreu. “Tenc unes altres paraules preparades”, digué Miquel Àngel Castell, “i he provat de llegir-les un bon grapat de vegades, i no puc”.
Aina Maria Bosch agafà el micròfon: “La Fundació no és només un nom i un patronat, és de tots vosaltres, és de Mallorca i és de la gent que creu en que cal ajudar els qui més ho necessiten. Ell ens va ensenyar que la caritat no serveix de res si no hi ha justícia”. Per a Jaume Santandreu, continuà “els llibres són tant importants com un plat calent de sopa, perquè ell, com Emili Darder, creia que la cultura ens farà lliures”. Per tot això, acabà dient, “necessitarem mans, idees, suport econòmic i el vostre caliu. La tasca que tenim davant és gegantina, però el record que ens mou i l’exemple d’en Jaume és imparable. No deixarem que es convertesqui en passat.
Tot seguit prengué la paraula Antoni Tugores. L’investigador manacorí, amic personal de Jaume Santandreu, en recordà la seva labor literària i social.
“La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser a l’entorn del 1970. Jo venia d’una família cristiana de missa dominical i poca cosa més. Anàvem a missa, per proximitat, a Sant Pau o a Sant Josep. Però mon pare solia anar a missa a Crist Rei. Li vaig demanar el perquè. ‘A Sant Roc hi ha un capellà jove i valent que diu les coses pel seu nom sense fer volteres’. I així era Jaume Santandreu, que deia les coses sense eufemismes, sense importar-li les consequències de les seves paraules i en aquell temps les paraules en tenien, de conseqüències”, digué Tugores.
Tugores definí Jaume Santandreu com “un malalt de l’escriguera, que deixà entre moltes altres obres, 7 novel·les i 20 llibres de poesia”. En lloà, també “la capacitat d’improvisació, quan li donaven un micro sabia parlar una hora seguida sense haver de menester un paper a la mà”. Jaume Santandreu, recordà Tugores, “no estava mai aturat, aprofitava qualsevol moment del dia per escriure”.
N’hi havia molts de Jaumes, dins la còrpora de Jaume Santandreu. “Era una persona polièdrica. Va ser ordenat capellà després de ser missioner al Perú, va ser militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i sense la seva empenta segurament el Comitè de Son Coletes mai no hauria existit”.
Però a banda de la literatura, allò que va ser un punt ineludible de la vida de Jaume Santandreu va ser “l’atenció i la dignificació dels pobres, dels marginats, dels malalts mentals, dels immigrants, dels malalts terminals…”. Tugores incidí en la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i socials impulsades per Santandreu, primer com a capellà obrer, després amb l’alberg per a transeünts a Can Pere Antoni, Sa Placeta, Es Refugi, l’Hospital de Nit, Cas Carrilano, Ca l’Ardiaca, i finalment Can Gazà, dedicat als exclosos socials sense sostre i depenents de drogues o alcohol.
Antoni Tugores va explicar una anècdota d’un dia que ell va passar a Can Gazà. “Jaume Santandreu era el cuiner de la casa, i cada dia feia una dotzena de racions de més. Era l’any 2008 i molts d’empresaris quedaren arruïnats i també molts de treballadors perderen la seva feina. Alguns dels interns protestaren perquè pensaren que els prenien allò que era seu. Quan hagueren dinat, els va reunir a tots, per tractar aquell dilema. Els va deixar clar que allà ningú no tenia drets adquirits. Però els proposà una solució que tothom va acceptar. Deixaria de fer racions de més, però prepararia un entrepà generòs per a qualsevol persona que s’acostàs a Can Gazà. Per a Jaume Santandreu era més important convèncer que vèncer. Això era la seva autoritat”.
El darrer a intervenir va ser el polifacètic creador manacorí Tomeu Matamalas, que va parlar de La mar esgarrifa rampes, el volum de poesia pòstum de Jaume Santandreu que presentaven en edició conjunta l’editorial Lleonard Muntaner i la mateixa Fundació Jaume Santandreu i Sureda.
Matamalas veu en aquest volum que el síndic de can Gazà va escriure durant el creuer de tres mesos que va fer arreu del món, un Jaume Santandreu “més calmat, menys agressiu, menys irreverent, més assossegat i molt més savi a l’hora d’abordar els temes que són el bessó de la seva poètica”.
Matamalas va recordar que “Santandreu es va negar sempre a publicar aquest llibre perquè la maledicència deia que havia fet aquell viatge amb els doblers de Can Gazà”.
“Les seves reflexions”, insistia Matamalas, “són iguals de brillants, més resignades, més astutes i més reservades, com si el poeta home s’hagués situat en el seu punt cardinal definitiu i hagués deicdit deixar enrere les provocacions”. També hi va veure, el músic i escriptor manacorí, la nítida influència de Miquel Àngel Riera: “Crec tant en deu, que som tranquil·lament ateu”, escriu Santandreu, uns versos que Matamalas relacionava amb aquells altres de l’autor de Poemes a Nai: “Som tant tu que ja no em conec”.
Però no es perd mai el verb vigorós, la paraula contundent, les coses clares tan pròpies de Jaume Santandreu: “He tornat vell, ho sé ben cert, perquè m’estira més l’estimera que la boixera”.
Matamalas va acabar recordant també la tasca de “rescatar i reivindicar mots que sempre ha tengut present Jaume Santandreu: sen, oguer, crostaparat, llonngo, aregar, bestiar orat, grenyal, formiguer…” i insistí que l’autor de Nissaga de sen “administra a tot profit la doble herència rebuda, la d’home llis, fill del seu poble, només pel fet d’haver nascut entre els seus, i la de l’home educat en l’estudi i la tradició cultural de la lletra escrita. Tot això li confereix un llenguatge que enriqueix la nostra rovellada i empobrida llengua”.
