Embat de Manacor
«Ja hem aparentat. I qui anirà a comprovar si finalment s’ha fet o no?» Aquesta és la sensació que deixa la gestió dels actes de l’Orgull LGTBIQ+ a Manacor.
Més que “programa, programa, programa” massa sovint veim “titular, titular, titular” a la política de l’equip de govern.
Dia 30 d’abril l’associació Ben Amics, entitat de referència a les Illes Balears en la defensa dels drets del col·lectiu LGTBIQ+, va anunciar que no organitzaria la tradicional revetlla de l’Orgull 2026 com a protesta per la manca de planificació i la desídia que, segons denunciava l’entitat, havia mostrat l’Ajuntament de Palma en la preparació de la celebració.
La reacció de l’Ajuntament de Manacor va ser immediata. Sense tenir encara cap programació pròpia prevista amb motiu de l’Orgull, l’equip de govern va convocar als mitjans de comunicació per anunciar que posava el municipi a disposició de Ben Amics perquè hi pogués celebrar aquells actes que Palma hagués impedit o dificultat.
Bones intencions? Oportunisme polític? Cadascú en traurà les seves conclusions. El que sorprèn més, però és saber que l’Ajuntament va fer l’anunci sense haver-se posat en contacte prèviament amb l’entitat, sense atendre quines necessitats concretes podien tenir o si l’oferiment tenia sentit real. Potser el fet important era sortir a premsa i no tant fer un oferiment real?
Finalment, Manacor ha acabat acollint tres activitats. Tanmateix, és l’any amb menys actes programats al municipi amb motiu de l’Orgull des de fa anys. I, per acabar-ho d’adobar, un dels tres actes anunciats ha estat ajornat.
Ajornat… però fins quan? Hi ha una nova data prevista? Quins són els motius de l’ajornament? De moment, no hi ha respostes clares.
De fet, el mateix programa ja evidenciava mancances des del primer moment. Un cartell amb informació molt escassa, un taller de percussió sense indicar qui l’impartia, una taula rodona sense participants anunciats… Tot plegat transmetia la sensació que el programa s’havia fet públic abans d’estar realment tancat.
Però la qüestió de fons va molt més enllà d’un programa concret.
Costa entendre que un ajuntament de prop de 50.000 habitants vulgui projectar una imatge de referent en la defensa dels drets del col·lectiu LGTBIQ+ quan fa anys que no disposa de personal tècnic específic dedicat a les polítiques d’igualtat. Aquesta absència contrasta amb el que estableixen tant la normativa autonòmica com l’estatal, que fixen les obligacions dels municipis de més de 20.000 habitants en aquesta matèria. La primera és, precisament, dotar-se dels recursos humans i pressupostaris necessaris per desplegar polítiques públiques d’igualtat de manera estable i efectiva.
Sense equips tècnics, sense recursos i sense una planificació continuada, el compromís institucional corre el risc de quedar reduït a declaracions, fotografies i titulars.
I aquesta no és una situació nova. L’any 2025 també es va anunciar el concert de Samantha Hudson, FADES i Just Tea, que finalment no es va arribar a celebrar al·legant motius «logístics». Quan un episodi es repeteix, deixa de ser una anècdota. Es converteix en una manera de fer.
Les polítiques d’igualtat i els drets del col·lectiu LGTBIQ+ mereixen molt més que anuncis puntuals. Mereixen planificació, recursos, equips professionals, transparència i el compliment dels compromisos adquirits.
Perquè defensar la diversitat no consisteix només a anunciar actes ni a sortir a les fotografies. Consisteix a construir polítiques públiques sòlides durant tot l’any. La resta és, simplement, aparentar.
