Davant i darrere el tasser
El cap de setmana passat es va dur a terme al Bar Mallorquí de Manacor el XII Concurs de glosa escrita. Allà es reuní un bon caramull de glosadors perquè la paraula viatjàs lliurement amarada d’humor, crítica social i sovint d’elements picants. Aquesta trobada es fa precisament en aquestes dates tot coincidint amb les festes de Sant Antoni. Dic això perquè l’aplec al Bar Mallorquí em feu cavil·lar de la importància que han tengut els cafès en les festes Sant Antoni de Manacor.
Començarem per explicar el que eren els anomenats “homes de pesseta”. Als decennis dels trenta i quaranta, els anys anteriors a la decadència de la festa dels seixanta, la colcada era tot un esdeveniment. La colcada en aquells anys es feia en una galera propietat del metge lliteres (avui restaurada), un dels prohoms manacorins, estirada per dos muls. Els muls per la seva banda, segons les informacions recollides per Antoni Vives i Catalina Serra, eren vestits amb collera, ventreres, selletó, regnes, cabeçades i també amb cadenes platejades. A més, sembla que en algunes ocasions s’embetumaven les ungles dels equins amb una untura de color negre.
Al damunt de la carrossa hi havia dos infants disfressats d’ermitans que acompanyaven el Sant. A peu hi havia els dimonis, els sonadors i els anomenats llumers. Aquests eren dos al·lots amb llums de carbur. També formaven part de la colcada una colla de joves fadrins que anaven amb muls o cavalls.
La comitiva solia passar pels cafès on solien aturar-se. Allà els convidaven a diferents begudes alcohòliques. De fet, la ingesta d’alcohol durant el transcurs de la festa era relativament habitual. Precisament en aquelles aturades als cafès alguns dels homes que hi eren presents posaven una pesseta a la bacina (quantitat prou important) perquè cantassin una cançó la qual sovint era de contingut picant o eròtic. Aquests homes eren anomenats “homos de pesseta”.
Costa poc evocar aquells moments de certa gresca i de somriures burletes. Els cafès eren espais primigenis de trobada al marge de la feina on era possible la desinhibició. Aleshores s’ajuntava la festa, sempre procliu a les gloses àcides, picants, al trencament dels formalismes.
La festa entrà en clara decadència a partir de la meitat dels anys cinquanta però sobretot en el decenni del seixanta.
És sabut que fou la figura del record Mateu Galmés la que la recuperà i es dedicà en cos i ànima per fer de la festa cosa grossa dins la vida social, festiva i cultural manacorina. Però els anys decadents foren durs.
Les festes santantonieres semblaven no tenir cabuda en una societat que en aquells anys canviava perquè els gustos i preferències apuntaven cap a altres divertiments, altres indrets, altres festes o maneres de passar-ho bé. La costa estirava, les sales de festes. Així, quan observam els Sant Antonis de les dècades del cinquanta i sobretot del seixanta la sensació és que la festivitat era un arbre que perdia progressivament les fulles.
Les activitats es concentraven el dissabte de Sant Antoni i no tant el dia de la festa del Sant. La comitiva dels dimonis, el sant i els sonadors encapçalada del baciner deixà de passar per les cases i, per contra, es dirigien als cafès on hi havia una mica d’ambient. Allà, als cafès estava assegurada la presència d’homes, més o manco bullanguers, que els farien cas, una mica de festa i rialles en uns carrers desangelats.
Però fou sobretot quan la festa començà a recuperar-se quan els cafès esdevingueren una de les bigues mestres pel que fa a la confecció de foguerons. Als anys 60 i 70 hi havia cafès amb solera, amb llarga tradició, però també se’n crearen molts de nous. Aleshores en el context de recuperació de les festes d’una manera entusiasta i espontània apareixen colles, sovint els clients habituals dels cafès, que s’aplegaven per a fer els foguerons. En l’ambient que es va crear en els foguerons els cafès hi tengueren, doncs, un paper important.
Els clients a la sortida de la feina anaven de manera habitual als cafès i d’allà brotà l’entusiasme i imaginació per a fer foguerons. N’hi ha que asseguren que el primer (o dels primers) dels foguerons de Sant Antoni el feren a Can Tomeu des Bar, situat A sa farola, és a dir a la cruïlla entre el Torrent i S’Alamera (on abans hi havia hagut un altre cafè anomenat can Marret). El foguerons de Can Tomeu des Bar sembla que es feren devers el 1965. Aleshores la casinera, na Mercedes Ramírez coneguda com “la canària” casada amb en Joan Andreu Pascual, fou l’animadora entre els clients perquè trescassin per fora vila, arreplegassin llenya i fessin un fogueró pel dissabte de Sant Antoni. Aquell dia, el dissabte de Sant Antoni, na Mercedes, genial, guapa i carismàtica, solia omplir una olla de test amb conyac torrat amb el qual obsequiava els clients i veïns. Foc, fum, conyac i companyia al voltant del fogueró. Això no era poca cosa.
El mateix podem dir de cas Moliner, un dels cafès més emblemàtics situat a l’avinguda de Mossèn Alcover i que és contigu al barri de Sa Torre. Allà a finals dels anys seixanta els clients també feien foguerons. Solien agafar una granota, la reblien de palla, li posaven una mascareta i en tenir la figura enllestida coronaven el fogueró.
A dalt del passeig de na Camel·la és de fa molts anys un dels indrets neuràlgics de la vida social i també dels cafès: Bar Trípoli, Trópico, Sa Xispa i sobretot Apolo. Aquest darrer fou conegut, entre moltes altres coses per l’entusiasme dels seus clients a l’hora de fer festa al voltant d’un fogueró. Precisament aquests dies hem tingut notícia de la mort de la seva casinera, Gloria Aldea, un exemple de dona resolta, amb capacitat de superació de les adversitats i de fer el cafè que regentava, juntament amb el seu home, un país de fraternitats. Recordar l’Apolo i na Gloria vol dir retrobar pensaments amarats de tendresa perquè ella fou capaç de fer del cafè un ambient familiar que convida a l’enyorament, a la nostàlgia.
Però com deia, els clients de l’Apolo, amb el seu casiner al capdavant feien un fogueró que feia goig. S’hi posaven amb temps. Quan acabaven la feina anaven a foravila a arreplegar llenya i l’acaramullaren. En acabar sopaven a l’Apolo i allargaven la vetllada fins ben entrada la nit, o la matinada. I si calia, feien un ressopó. I jugaven. I fumaven tabac ros, de gust intens, de contraban.
El casiner, n’Antonio Abenza capitanejava l’estol d’homes que feien el fogueró. Però ella, na Gloria era davant i darrere el tasser i feia una mica de tot. Feia de mare i de casinera sense descans.
I encara vull parlar d’un altre cafè santantonier per excel·lència: el bar El Porrón. Fou la casinera, na Margalida Montserrat Grimalt, l’animadora, des dels finals dels anys seixanta, dels foguerons de El Porrón. Anys més tard evocava aquell ambient amb una frase contundent: “El paper de les dones fogueroneres és comandar”. dones com ella, com na Mercedes de can Tomeu des Bar o na Maria Puigserver, del Bar Ca na Ferrera esdevingueren la punta de llança d’un ambient santantonier que resorgia de les seves cendres. Na Margalida Montserrat Grimalt en una entrevista que li feu un periòdic de Manacor descriu com començà tot: “Jo quan vaig venir aquí tenia setze anys. Aquí davant (en referència als edificis de davant el bar El Porrón) no hi havia res, més que un bloc d’habitatges, tot era fora vila. Començàrem a dir que havíem de fer un fogueró. Tothom s’hi va posar, i entre tots els veïnats duguérem cadires velles i palmes velles, i venga gresca! Per fer les figures, estotjàvem les camises i els calçons vells d’un any per l’altre. Aquí dedins hi havia una estufa de serradís, cremàvem rom. Així va començar la nostra història.”
De fet, en aquells anys de recuperació de l’univers dels foguerons, Rafel Ferrer i Massanet, en una editorial del seu periòdic, el gener del 1971 posava èmfasi en això: “Ahora que San Antonio está otra vez de moda y su alegre fiesta tintinea en las cajas de bares y cafés como cencerreaba antes en el corazón de la payesía”.
Sens dubte els cafès inserits fins al voraviu de comunitats petites (com les barriades o una ciutat de petites dimensions com era aleshores Manacor) eren imprescindibles per a vida veïnal. Eren vehicles de connexió entre les persones, els seus sentiments, anhels i idees. Vehicle i cau a la vegada, aixopluc.
