Aquests dies ha fet quaranta anys de l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística. Maria Antònia Vadell (Manacor, 1951) va formar part de l'equip de govern progressista liderat pel socialista Jaume Llull entre els anys 1987 i 1991. Degué ser, segurament, la primera regidora de Mallorca nomenada delegada de Política Lingüística i es va estrenar en el càrrec amb tota la feina per fer.
Quan vares entrar a l’Ajuntament com a delegada de Política Lingüística feia un any que s’havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística. No podíeu anar a cap altre ajuntament de Mallorca a demanar com ho havien fet, perquè ningú no havia fet res, encara. Com us vàreu arreglar?
No hi havia referents. Amb Biel Barceló, que aleshores era director de l’Escola de Mallorquí, vàrem anar a la Generalitat d’aquell moment. Allà hi havia Aina Moll de directora general de Política Lingüística. I Isidor Marí, que n’era alt funcionari. Ens varen assessorar i ens varen donar consells molt valuosos, tant pràctics com legals. A més, ens varen cedir una barbaritat de materials que havien elaborat ells per a campanyes de normalització. Fins i tot ens autoritzaren a no posar el logotip seu i substituir-lo pel nostre.
Quines mesures vàreu prendre?
Férem casmpanyes en el comerç. Els repartíem cartells d’Obert, Tancat, Estirau, Empenyeu… També obrírem línies de subvencions per canviar els rètols dels comerços. I repartírem un vocabulari comercial que va dur molta polèmica. Era un d’aquells materials que ens havia cedit la Generalitat, però amb el pecat de contenir un zero coma u per cent de paraules tabús, del tipus got o gat. Les quatre paraules de sempre… Sobretot s’hi ficaren els mitjans de comunicació que ja coneixem, que varen fer unes campanyes totalment destructives. Però a banda d’aquesta anècdota, la resta estava perfectament assumit i normalitzat. Record que també férem un vocabulari esportiu.
Dins l’Ajuntament no degué ser fàcil, implantar el català com a llengua d’ús intern.
A part d’obrir el català al carrer, havíem de fer la feina de portes endins. Vàrem ser el primer Ajuntament que vàrem tenir tota la documentació en català. Biel Barceló dedicava una hora per ensenyar català als funcionaris que hi volien anar voluntàriament. Sobretot eren nines joves que acabaven de començar i que varen arribar a assolir un grau important de coneixement de català per poder-se desenvolupar bé dins l’administració. Els funcionaris antics, amb l’excusa que no sabien escriure en català, donaven tota la feina a les joves que en sabien. Per això més endavant també hi incorporàrem un incentiu econòmic i que no fos només voluntari.
I aleshores no devia ser encara ni un requisit per entrar a l’administració.
Per això férem una consulta als serveis jurídics de la Generalitat, perquè nosaltres volíem que fos un requisit. En aquell moment la llei no ho permetia, estava dins un llimb. Al Govern volien que només fos un mèrit. Des de la Generalitat ens varen donar la pista per estimular la gent a treure’s el títol, incentivant-ho econòmicament. També vàrem implantar el curs de llenguatge administratiu.
Hi devia haver pocs funcionaris castellanoparlants… però molts de mallorquins que devien venir de l’administració franquista…
Una dada curiosa. Julio Álvarez era el secretari de l’Ajuntament en aquell moment. Va entrar al mateix temps que jo. Quan va arribar, el primer que va fer va ser aprendre català. Els veterans que venien de l’època franquista, en canvi, estaven totalment castellanitzats.
Als comerços trobàreu resistència?
Pensa que regalàvem els rètols… Hi anàvem amb una fitxa que encara la tenc guardada amb els drets lingüístics dels ciutadans i un resum de la Llei de normalització. En general va tenir una bona acollida, i hi va haver molts de comerços que s’acolliren a la línia de subvencions. També oferíem la possibilitat de normalitzar les cartes de bars i restaurants, i teníem un servei obert per a qualsevol persona que volgués traduir un document. També record que férem una campanya de cartells a la plaça amb fotos i productes.
Lingüísticament les coses no estaven com ara. El català tenia una presència social molt més potent. I esser antimallorquí no estava ben vist per ningú.
La llei es va aprovar per unanimitat, amb un consens inimaginable avui. Aquesta llei, però, va néixer coixa perquè l’aplicació és més voluntària que no obligatòria. S’aferra a la voluntarietat i no hi ha un règim sancionador, per això ha tengut tantes alçades i baixades segons qui ha governat. El PP de cada vegada s’ha radicalitzat més, perquè primer volia aparentar que era un partit de centre dreta… Però recordem per exemple els intents per part del Govern de José Ramón Bauzá de reduir la presència del català a les escoles… i ara actualment amb un altre Govern amb Vox per enmig.
El que deia. La situació social avui és molt diferent.
Sí. I la resistència que demostram la gent d’aquí és molt de valorar. Tenim una situació social molt diferent a la que hi havia aleshores. Hem doblat la població amb gent venguda de fora i el nivell d’acollida ha superat la capacitat d’integració. Les escoles, en aquest sentit, han fet i fan una feina magnífica.
Record que Biel Barceló anava per les escoles mostrant elements de la cultura popular, amb unes diapositives…
Sí. Però això era anterior a la Llei de normalització. Les escoles ho demanaven. Pensa que les escoles públiques estaven molt sensibilitzades amb aquesta qüestió. Aquelles visites de Barceló a les escoles donaven una idea del que eren les nostres arrels, els costums, mostraven la cultura més ancestral. Pere Orpí també hi va fer molta feina.
Tornem al principi, per què anàreu a la Generalitat, si el Govern que havia aprovat la Llei de normalització lingüística era el d’aquí?
Primer havíem anat a parlar amb Francesc Gilet, que era el conseller de Cultura del moment. Anava tan despistat com nosaltres, amb una diferència ell no en tenia ganes, i nosaltres sí. No ens varen pegar una portada pels morros, però sí que podem dir que trobàrem una porta tancada… La política lingüística va ser com un invent, com una novetat. Record que en Tomeu Ferrer, que tenia una manera particular de pronunciar les eles, deia que ja podrien haver cercat un altre nom, perquè “pouítica uingüística” era molt mal de dir.
I dins el consistori? Com es va rebre aquella idea de començar a normalitzar l’ús de la llengua?
Va venir tant de nou tot que no vàrem trobar més resistència que a nivell de premsa. Tant al carrer com al consistori, ningú no gosava dir res. L’equip de govern, per descomptat, hi estava totalment d’acord. S’havia estrenat el Teatre Municipal, fèiem la Mostra de Teatre Escolar… tot anava com a junt. L’única resistència que hi va haver varen ser articles a la premsa criticant que “ens catalanitzàvem”. I mira, vàrem posar a la plaça de sa Torre la rosa dels vents a imitació de la que hi ha a la plaça de Catalunya de Barcelona. I com que no hi havia un carrer o una plaça de Catalunya a Manacor, li volíem posar aquest nom a la plaça de sa Torre, però els veïnats s’hi oposaren. I no era l’escut de Manacor, eren les quatre barres, el que hi havia enmig. Ara amb aquesta remodelació han llevat la rosa dels vents i la posaran més petita a un racó.
Teníeu pressupost propi? O comptàveu amb subvencions del Govern?
Sí, sense subvencions del Govern, que anava més enrere que nosaltres. Teníem un pressupost per a l’Escola de Mallorquí i un per al departament de Política Lingüística. Publicàrem la col·lecció Així és Manacor, amb una Petita història de Manacor escrita per Toni Ferrer; un volum sobre els torrents de Manacor, obra de Miquel Grimalt, o la Història de l’Institut Ramon Llull, amb Martí Mascaró i don Joan Busco entre d’altres autors.
Després anares al Consell, molt més endavant. Tenies competències en política lingüística també?
No. Hi havia un departament de Normalització amb competències internes per revisar la documentació del Consell, però jo no hi tenia competències.
Tu mateixa venies d’haver anat a escola en temps de la dictadura…
Sí, m’havia d’arreglar jo mateixa per escriure en català. Sempre anava amb el Promptuari d’ortografia de Francesc de Borja Moll. Tota la vida he llegit en català, i a ca nostra les felicitacions i les coses senzilles també les fèiem en català, però les coses importants no les hi podíem fer.
Degueres ser la primera dona a l’Ajuntament, tu?
Sí. Jo el 1979 ja anava a llistes, però no va ser fins el 1983 que vaig entrar-hi, amb Biel Homar de batle i amb un govern de concentració. Cada grup es cuidava d’una àrea. Després el 1987 sí que hi entraren més dones: Catalina Sureda, Francisca Basssa i Lídia Salom.
Com et senties, aquell 1983, essent l’única dona entre vint homes?
Hi havia dos ambients: amb els meus companys jo era una més. També hi estava avesada, perquè tota la vida he estat amb homes, per dir-ho d’una manera. Vaig estudiar una carrera de ciències, amb molt poques dones… Però bé, dins l’Ajuntament també hi havia la vella guàrdia, que eren molt protectors. Amb ells em sentia més malament. No vull dir que em molestàs que m’obrissin una porta o m’agafassin una cadira perquè m’assegués… però la meva generació va rompre els costums de les generacions anteriors. Ja anàvem en colles de nins i nines… I aquella gent eren molt condescendents amb mi, i això em molestava, i m’enfadava i els contstava. Però tot allò va durar poc, perquè quan em varen començar a conèixer em començaren a respectar, també.
Tu anaves a la llista de la CDI, que després es va desintegrar i alguns membres passàreu al PSM i d’altres la PSOE. Què va passar? Us vàreu barallar?
La CDI no era un partit polític, sinó una agrupació d’electors. Hi havíem de posar de la nostra butxaca cada vegada. I també havíem de recollir cada vegada que ens volíem presentar 500 signatures. I això desgasta molt. Quan vàrem veure que teníem un cert èxit, els partits més grossos ens varen voler xuclar, i rebérem propostes del PSM i del PSOE. A mi també em punyiren molt per anar amb el PSOE. I cadascú va anar on va trobar que havia d’anar. Tomeu Ferrer, Joan Mas i jo anàrem amb el PSM i Jaume Llull i Sebastià Riera anaren amb el PSOE. No hi va haver cap casta de problema.
Tornem a la situació d’avui. Com veus l’estat de salut de la llengua?
Estic molt preocupada perquè els que tenen el poder ara són molt perillosos per a la llengua i no faran res per defensar-la, ans al contrari. I és una llàstima perquè la llengua catalana és minoritària dins l’estat espanyol, però té tant de valor cultural i històric per a nosaltres… Però ells no la valoren i faran tot el possible per fer-la desparèixer. Hi ha d’haver una resistència ciutadana, ja que les institucions no fan res per defensar-la.
Però què poden fer les institucions? Quan ha governat l’esquerra les coses tampoc no han acabat d’anar bé?
L’esquerra és sensible a la llengua, i quan governa només torna al punt de partida, cosint els descosits i els esqueixos que han fet els altres. És una operació de resistència, el que han hagut de fer. Crec que han tengut voluntat, segurament uns més que els altres… però només s’ha tornat al punt de partida, no s’ha avançat.
Parlaves abans de la llei… i un dels grans debats gira sempre entorn del dilema entre el català com a llengua d’acollida o el català que s’imposa.
Les coses es fan per necessitat. Si no hi ha una necessitat, la gent va a la cosa còmoda. I la llei no ha permès crear aquesta necessitat. Si els nouvinguts i la gent que ja hi ha aquí veiessin la importància de conèixer la llengua per poder viure amb normalitat aquí, no tendrien cap dubte a emprar-la. Tots els infants nouvinguts saben parlar en català… però entre ells parlen en castellà. No hem sabut crear la necessitat que el català fos la llengua vehicular de les escoles i de la societat en general.
Entre d’altres coses perquè són molts els mallorquins catalanoparlants que giren de llengua…
Canviam de llengua perquè ho duim dins l’ADN. Els quaranta anys de dictadura no ens els hem espolsat de tot, encara. I això crea un solam que és molt mal de llevar.
