Text introductori: Montserrat Alcaraz / Text principal: Antoni Noguera Clar (Parrita)
Fa unes setmanes se'm va ocórrer començar una sèrie d'escrits relacionats amb els objectes i del meu gabinet de curiositats les seves curioses històries. Tot va venir de la relectura d'aquell gran poema de Borges titulat las cosas, aquell vers final i lapidari: duraran más allá de nuestro olvido/ nunca sabran que nos hemos ido. Aleshores, tenc un parell d'articles al cap, però el primer el m'ha fet un bon company que s'ha jubilat i esper que començi una etapa feliç també gaudint de l'escriptura, del contar coses sobre les coses. Vet aquí la història de la meva geneta embalsamada:
La història d’aquesta pobra geneta comença en alguna possessió de la marina de Llucmajor, al voltant de la segona meitat dels anys seixanta del segle passat. Mallorca fa les primeres passes cap a una societat que acabarà abocada a viure del turisme (a sotmetre’s al turisme). Però en aquell moment l’economia de supervivència més primària encara era ben viva. On, fins i tot, una pobra geneta tenia un aprofitament crematístic per més d’un: des del pagès/caçador/recol·lector, el taxidermista, els mercaders que trescaven les possessions i alguna agència de transport.
Els mercaders que feien «la volta» per les possessions es dedicaven a comprar tot allò que els pagesos produïen i els hi sobrava, que no era molt, per després dur-ho a vendre al mercat (principalment a Ciutat): aviram, ous, formatge, espàrrecs, caragols… i caça. No sols espècies de caça comestibles (conills, perdius, tords…), fins i tot altres, com les genetes que eren dissecades i que tenien una forta demanda perquè a moltes cases n’era costum tenir-les com a objecte de decoració (coses de l’època).
El cas és que un exemplar d’aquesta espècie va ser caçat durant aquells anys en alguna finca de la marina llucmajorera. Un mercader, Bernat Noguera (Parrita) que feia la volta per les possessions -després va acabar fent de mercader d’ametles i garroves-, va recollir la geneta morta per dur-la a Palma a un taller taxidermista per ser embalsamada. En aquest cas, el trasllat de l’animaló era un encàrrec d’un comprador llucmajorer que havia demanat al pagès/caçador que quan agafés una geneta, la fes arribar a Ciutat a un taxidermista concret. El mercader només cobrava, en aquest cas, la feina del viatge d’anada a ciutat -ja cadàver- de la geneta. El viatge de retorn, ja embalsamat l’animaló, segons havien acordat el comprador i el taxidermista, el faria mitjançant una de les agències de transport que hi havia aleshores a Llucmajor (enfora quedaven encara Seurs, Deliveros i altres coses semblants). El mercader va fer la seva feina. El comprador va anar a l’agència a cercar-la i no hi era, vaja, que no la tenien. El taxidermista assegurava que l’havia entregada. El cas és que la geneta es va perdre i va estar desapareguda… més de vint anys.
A mitjans dels anys vuitanta va reaparèixer. La situació va ser curiosa. En un sopar familiar, el primer entre la meva família Parrita a casa dels meus sogres, el meu pare va afinar una geneta al menjador… i va dir: vatuadell de genetes, n’hi va haver una que me va donar un mal de cap. Vaja, que va contar la història de la geneta perduda. El meu sogre, Jaume Calafat va fer feina de comptable durant els anys setanta en una agència de transport de Llucmajor, quan va sentir la història del pobre animal va girar els ulls. La qüestió: a la seva agència va arribar una geneta dissecada que durant molts d’anys ningú va reclamar, ningú la va anar a cercar, ni tampoc la varen retornar. Sembla que hi va haver un error del taxidermista (o ves a saber de qui), es va enviar a una altra agència, i la geneta va romandre perduda damunt una estanteria. L’amo de l’agència on treballava el meu sogre, cansat de veure el paquet, li va dir si la volia, per no tirar-la. Ja sabeu on va acabar (de moment).
La geneta va passar uns anys al carrer del Sindicat. Els temps van canviant, i aquell animaló ja no feia cap gràcia allà on era. Fins i tot, no agradava gaire a alguna filla meva (cosa ben comprensible). La qüestió és que un dia, a principis del segle XXI, la meva sogra es va decidir a desfer-se del «bitxo». Es veu que una veïnada propera, una família nouvinguda a Llucmajor que per aquells anys vivia a prop, li va demanar a la sogra si l’anava a tirar perquè si era així, ella la volia. Així doncs, la geneta va mudar-se de casa. Va traspassar la vorera. Continua el viatge.
Era l’any 2014, després d’un dinar de Nadal amb companys de feina, sortint d’un restaurant situat devora la plaça de l’estació de Campos, quan anava a agafar el cotxe vaig reconèixer la família que vivia a prop de casa dels sogres, que jo sabia que s’havien traslladat a viure a Campos per qüestions de feina. La mateixa dona que li havia demanat la geneta a la meva sogra treia els fems damunt la vorera en el moment que jo la vaig saludar… Siiii, entre els fems hi havia aquella geneta (la pobra geneta). Jo me vaig ficar al cotxe. Mir l’animaló i quan ella va entrar a casa jo vaig baixar i la vaig ficar dins del cotxe. Torna cap a Llucmajor.
Per aquells anys, amb un grup de companyes representàvem una obra de teatre, Moix per Llebre, de Pere Capellà. Aquella obra, molt recomanable, conta la història d’una família llucmajorera de la primera meitat del segle XX, les escenes transcorren dins una casa de l’època. Quan vaig dir que tenia una geneta embalsamada algú de la companyia va trobar que podia formar part del decorat. D’aquesta manera l’animaló va voltar amb nosaltres per diverses localitats del Migjorn: formava part de l’attrezzo.
Tenc un amic raro. Es diu Monserrat. Aquest professor de filosofia té moltes curolles. Entre d’altres, col·lecciona coses. Jo sabia que tenia animals dissecats, però li faltava l’estrella de la col·lecció. No tenia cap geneta. Vaig pensar que podia ser un bon final per l’animaló. Almanco estaria envoltada d’altres animalons desgraciats com ella.
