Els indis ballen a Crist Rei i obren un precedent en les danses tradicionals de Manacor

No havien tocat les set i ja estava tot llest: les campanes repicaren, els coets botaren cap al cel. Al pati de la parròquia de Crist Rei, esperaven pacients, els tres dracs i el gegant de Mn. Llorenç Bonnín, i la seva aparició servia de precedent per la consegüent sortida dels indis.
Primer, com sempre ballen els dracs davant de la mirada de gairebé 200 persones, que esperaven impacients la sortida dels indis. Entre elles hi trobam algunes representants de l’Ajuntament. Els més petits, seuen davant de tot, per veure-ho ben clar des de la primera fila.
I surten i un pal ben recte, subjectat per un dels indis més veterans, marca el centre de la dansa. Un pal que llueix farbalans reivindicatius: el de color groc, per les preses polítiques; el de color morat, perquè la seva sortida coincideix amb el 25 de novembre i el de color verd, tot recordant el multitudinari moviment per l’educació pública.
Les 9 persones que fan avui d’ indis es van situant, cadascú al seu lloc i se senten les primeres notes de la tradicional música d’indis. La melodia flueix, les cintes s’entrelliguen i els moviments de la dansa comencen.
I una nina, per primera vegada, és al centre de l’escena. Una nina, que amb naturalitat, balla. Una nina, que amb una rialla d’orella a orella, balla. Una nina, que sense complexos, balla. Balla, balla, balla!
I ho fa igual de bé que qualsevol dels seus vuit companys de dansa, que ja fa tres setmanes que l’acolliren amb la mateixa calidesa amb la qual haurien acollit qualsevol altre company.
La dansa prossegueix i cadenciosament tots plegats es mouen, sense prejudicis i combinen llises, bots i mamballetes. Es respira emoció i la gent s’ho mira ben atenta, en silenci. Quan acaben, sonen forts aplaudiments. I fan un parell de balls més al pati de la Parròquia, per tot just després, començar amb el recorregut tradicional.
Els indis caminen i la multitud els segueix, darrere, darrere. I enfilen cap al carrer de l’Ecònom Pere Bonnín, per continuar amb la seva volta.
Les més despistades queden al pati xerrant. Algunes persones comenten, que que bé, la primera nina, que ja era hora…
Potser ara no en són conscients però viuen un fet històric a Manacor. Potser no ho saben encara, però tots plegats, caminen cap a un món més just i més igualitari.