L’historiador i professor d’institut Guillem Mayol (Manacor, 1990) és l’autor de l’estudi ‘Algunes consideracions sobre les primeres comunitats xuetes a Manacor’. Aquí fa un repàs de com varen viure al municipi i les seves característiques principals.
Vaig consultar una talla del 1763 i en aquella època ja hi havia persones amb llinatges xuetes que havien nascut a Manacor, però la història va començar un poc abans. Sembla que entre el 1679 i el 1691 hi va haver una sèrie d’intervencions de la Inquisició dins Ciutat que ataquen a les 15 famílies xuetes i aquestes s’acaben dispersant. Però no és fins uns 15 o 20 anys després que no es torna a tenir constància d’aquestes persones que varen fugir del call. I a Manacor la començam a trobar entorn del 1723 i són persones nascudes al municipi que ja tenen els dos llinatges xuetes.
On habitaven?
Pel que sembla, aquesta gent es començà a establir al voltant de la plaça Constitució: al carrer Nou, carrer Binimelis o carrer Príncep. De fet, és significatiu que a segons quins punts encara conservam topònims referents als descendents de jueus o xuetes i encara formen part de la cultura de Manacor. Vaig hipotetitzar, amb possibilitats d’equivocar-me, que es varen establir en aquests indrets perquè allà hi havia el centre de poder. L’Ajuntament era allà fins a les desamortitzacions de Mendizábal. Sempre se situaven a prop del poder per estar protegits per la llei. També va tenir importància la plaça de les verdures, que era l’espai emblemàtic de socialització i que utilitzaven per tractar negocis i assegurances.
Es dedicaven a uns oficis molt concrets. Quins eren i a què es deu?
Els jueus mallorquins, que tradicionalment estaven fora del cristianisme, tenien la possibilitat de desenvolupar oficis prohibits per l’Església com podia ser fer de plater o de joier. En aquest aspecte, va ser molt important el franciscanisme perquè predicava una pobresa col·lectiva i, per tant, els oficis que tenien els jueus no eren ben vists perquè permetien enriquir-se. Així, que varen dur a terme una tradició d’ensenyament paternofilial. I a aquesta analogia també la trobam a Manacor. Els xuetes duien negocis de teles, tabaqueres, propietaris de tendes i botigues o traginers.
Podríem parlar de clans? A què ens referim?
Hi ha unes famílies que manegen més els fils i tenen més influència, són les que protegeixen les altres. Són els que generen més transaccions econòmiques i compravenda o lloguer de propietats. A Manacor, els llinatges més importants eren Aguiló i Fuster.
Tens constància d’episodis de repressió cap a aquesta comunitat de la població?
N’hi va haver. Per exemple, quan una persona cristiana vella es casava amb un xueta, la comunitat l’excloïa. També hi havia insults i, fins i tot, pedregades. A més, al convent de Sant Domingo els hi varen penjar les gramalles, uns símbols perquè tothom recordàs que aquestes 15 famílies no eren cristians vertaders i calia perpetuar l’odi.
A Manacor, totes les persones que porten aquests llinatges són de descendència xueta?
Hem d’anar un poc alerta. De vegades resulta que s’ajunten dos llinatges que inicialment haurien de ser xuetes, però no ho són. Per exemple, a Manacor hi ha alguns Pomar que ho són.
S’intentaven integrar?
Sí, i una manera era adoptant les pràctiques catòliques, és per això que molts varen passar a ser molt religiosos. També el sistema d’afiliació. Primer anava el llinatge del pare i després el de la mare, i els noms corresponien als dels padrins paterns. Ara bé, volien mantenir la identitat, així que mantenien els noms típics. Jerònia, Rosalina o Rosa i Gaspar, Gabriel o Cristòfol eren els noms més posats.
