Davant i darrere el tasser
Taberner fou una empresa Manacorina dedicada a l’elaboració de begudes refrescants que tengué una trajectòria brillant. Els orígens els explicàrem en un reportatge anterior en el qual donàrem notícia de quatre germans que havien emigrat a l’Argentina. Eren en Toni, en Jaume, en Guillem i en Llorenç Taberner Amer. A Bones-Aires feren fortuna, foren homes emprenedors, decidits i compraren propietats. Esdevingueren indians de posició acomodada, és a dir burgesos. I això es notava cada cop que venien a Manacor. Per la manera de vestir o l’atuell (això que ara es denomina amb l’anglicisme outfit), per una manera de fer refinada, fruit d’haver estat homes de món i d’haver-se bellugat en ambients ampul·losos.
Estaren anys molts anys a l’Argentina. Probablement, més dels que en feien comptes en un principi. En Llorenç, per exemple, havia marxat amb la intenció d’estar-hi sis mesos. Als finals foren 15 anys.
Tard o d’hora els comparegué l’anhel de tornar. Tornar per a tocar mare, tornar als espais primigenis, als orígens. Tornar a Manacor. Així, devers el 1932 tres dels quatre germans es decidiren a vendre les propietats. En Jaume, en canvi, volgué quedar i mai no tornà. De fet, s’havia casat allà amb una filla d’immigrants d’Inca i tengué dues filles, na Guillermina i na Catalina.
Els altres, tornaren amb diners i un cop a Mallorca s’albirava un horitzó clar. Perquè una cosa és haver emigrat i tornar amb les butxaques buides, i amb una mà al davant i una altra al darrere i una ben diferent és tornar amb un bon capital.
Un cop foren a Mallorca la pregunta resultava inevitable: què fer? A quina activitat s’havien de dedicar? On invertir els diners? Calia començar de nou, arrelar novament, tenir família, reprendre les amistats i coneixences que havien deixat quan travessaren la mar grossa. La vida és un estat d’ànim i per aquells germans res no es concebia sense una idea, una nova quimera, una ocupació, un projecte ambiciós amb el qual edificar nous projectes.
Calia pensar-ho, però no massa perquè eren homes acostumats al tragí dels negocis, a tenir el cap centrat en qualque cosa. Així, més prest que tard comparegué l’oportunitat de comprar un molí amb una casa i portassa a Fartàritx, concretament a la plaça de la Concòrdia. La qüestió no era fer de moliners perquè aquell no era un molí qualsevol. Allà des de feia uns anys hi havia un sifoner que elaborava i despatxava sifons amb un carro pels carrers de Manacor. I si li compraven el molí, la casa adjacent i les màquines embotelladores? I si feien de sifoners?
Es decidiren. La intenció era fer el que havien fet a Amèrica, és a dir no s’hi havien de posar per poc. El seu seria un negoci a gran escala i això volia dir produir molt, produir més d’un producte, fer clients, i sobretot despatxar, vendre a tot arreu. Als cafès, a les botigues, a les fondes, als particulars. A tot arreu. Els sifons dels Taberner havien de ser coneguts arreu de Manacor i la comarca. Aquesta era la intenció.
S’hi posaren. El 1936, just abans de la guerra de Franco obriren i a poc a poc consolidaren clients. Acabada la guerra havia arribat el moment de donar una embranzida a l’empresa. El moment decisiu fou el fet d’obrir una petita fàbrica, un obrador al carrer de Francesc Gomila de la ciutat.
L’obrador del carrer de Francesc Gomila
Els germans Taberner s’havien convertit en alquimistes de les begudes refrescants. Els alquimistes eren persones que cercaven la pedra filosofal per transmutar metalls comuns en or i elaborar l’elixir de la vida. En sentit figurat, s’utilitza per definir algú capaç de transformar el que és ordinari en extraordinari. I és això el que aconseguiren fer: conèixer les propietats dels elements, dels ingredients per elaborar bona pinya, gasosa, taronjada, sifó i llimonada.
Eren, sens dubte, una família amb possibles. Quan tornaren de l’Argentina compraren la possessió de Son Net a Petra. Així, es pot dir que esdevingueren senyors, terratinents amb empresa. Aquest és el cas de la gestació d’una fortuna emparada amb bona vista pels negocis, emprenedoria i tenacitat de tenir patrimoni. De fet, quan als meus alumnes els explic el que era la burgesia, els dic que aquest grup social estava caracteritzat per tenir capital, negoci, una bona casa (amb façana ornamentada amb bons materials), per la manera de ser, per l’educació refinada. Però també perquè adquiriren propietats rústiques a la noblesa decadent i també per un estil de vida ampul·lós: cotxes, viatges, estiueig, etc. Si ens atenim a això podem ben assegurar que estam davant una família vertaderament burgesa.
De la possessió de Son Net obtenien ametlles amb les quals elaboraren orxata d’ametlla i també orxata de maduixa. Eren els anys de la postguerra i per aquest motiu compraven el sucre al mercat negre, és a dir recorrien als estraperlistes.
El procés d’elaboració d’aquella munió de begudes necessitava rigor i precisió. Dels germans era en Guillem l’encarregat de controlar que cada cosa estigués al lloc pertinent, cada ingredient, cada producte. Ell vigilava els grams necessaris per litre, la temperatura, el temps d’ebullició. I els tres germans no escatimaren. Així a tall d’exemple per a fer la pinya utilitzaven una essència que compraven a Suïssa en uns anys en els quals importar productes de l’estranger era cosa ben difícil.
I l’aigua. L’aigua era essencial. La feien dur amb un carro des de s’Hort d’en Mola, a la sortida de Manacor. Era aigua d’un pou amb sínia. També de pluja, de la cisterna de l’obrador de Manacor. I prosperaren. Avençaven i aviat no n’hi hagué prou amb el carro i compraren un camió amb cisterna. I tota aquella aiguada la passaven per tres filtres per eliminar qualsevol impuresa.
Però de totes les coses que feien a can Taberner la més perillosa era fer sifons perquè l’embotellava a tanta pressió que hi havia el perill que les botelles, tot i ser gruixudes, rebentassin.
Quanta, quanta feina! Quanta, quanta prosperitat! Quina rauxa!
Reconstruir l’univers de l’empresa dels Taberner és prou suggerent. Un nebot, en Tomeu, era el xofer del camió que anava i venia amb els dipòsits carregats a voler d’aigua. En Guillem sempre pendent de la caldera i de les balances (era l’alquimista, el químic), els altres dos germans, en Llorenç i en Jaume, eren els que gestionaven la comptabilitat, les comandes, el tracte amb els clients, els ingressos, les despeses. Si en Guillem era el cervell els altres dos eren l’eficiència comptable.
En l’estampa d’aquell negoci familiar no faltaven les persones llogades, contractades. Com les de dues dones, na Nita i n’Antònia que desinfectaven, netejaven les botelles i les posaven a eixugar perquè poguessin ser reutilitzades. A poc a poc, però, els joves de la família incorporaven en el negoci familiar. Com en Sebastià, cunyat dels tres germans (l’home de la germana, na Maria) que repartia les botelles de refrescs amb un carro adaptat i estirat per una egua. Fins i tot sabem el nom d’aquella egua: n’Avellana. Precisament ell, en Sebastià, era el que repartia les begudes refrescants pels cafès i tavernes. També pels domicilis particulars. D’aquella activitat en la memòria dels més majors perdura el dring, dring, dring, és a dir el renou de les caixes de vidre pels carrers de Manacor. Quan descarregaven caixons de fusta amb les botelles plenes i carregaven les buides. Mentrestant, n’Avellana descansava, movia la cua per estampar les mosques perquè no li agullonassin la carnadura i ensalivava la boca i mastegava insistentment sense menjar, signe de relaxació entre els cavalls i egües.
Aviat amb un carro no n’hi hagué prou i en compraren un altre. En aquest cas el manava l’amo en Jordi, el marit de la criada d’en Toni.
Semblava que mai no hi hauria final. A Manacor, a Mallorca i a la resta de l’estat a poc a poc es deixaven enrere les estretors de la postguerra i es gestava una nova etapa centrada en el sector terciari. Era el turisme. Però també eren els tallers de mobles, les fàbriques de perles, les destil·leries, les fàbriques de conserves. Era els inicis d’un Manacor que esdevindria dinàmic des del punt de vista econòmic a partir dels anys seixanta i principis dels setanta. I els Taberner foren una peça fonamental d’aquell trencaclosques econòmic i social (avui desaparegut, liquidat). Les comandes de “genero” eren més i més, i per això passaren a repartir-lo amb un camió. Primer un. Després dos. Un i dos aviat foren tres. I fins a quatre camions arribaren a tenir que repartien simultàniament botelles de sifó, de pinya, de llimonada, de taronjada, d’orxata. També de cervesa de la marca Damm que els duien de Palma. Eren camions de la marca Perkins, Chevrolet i Fiat. També, per a ajudar en el repartiment compraren un motocarro, és a dir un tricicle motoritzat. Despatxaven a Manacor, evidentment, però també a Sant Joan, a Petra, a Vilafranca, a Sant Llorenç. Cada venda per petita que fos sumava. Per això també repartien pels llogarets, com el de son Negre. I sobretot a la costa: a Porto Cristo, a s’Illot, a Cala Millor. Repartien al cafè de madò Agostina, a s’Illot, ben arran de la platja. També al bar de les coves del Drac i als hotels portenys com l’hotel Felip o l’hotel Perelló.
Argentina, Bones-Aires on tot havia començat era un record cada a vegada més llunyà, més esvaït. Havien començat de zero, a l’altre costat de la mar, havien feinejat molt i havien encertat. De tot allò se’n va derivar un cert estil de vida marcat per poder-se permetre alguns plaers de la vida. Estiuejar, viatjar o poder dur els fills a col·legis de pagament.
Precisament varen treure una beguda procedent de l’Argentina. Es feia amb herba de mate (yerba mate), la planta sud-americana usada per preparar el mate. La idea era comercialitzar-la com un refresc estimulant i natural, semblant a una gasosa o te fred de mate. Però tot i els esforços que li dedicaren aquella beguda tenia un gust que no acabà d’agradar. Fins i tot, amb un intent promocional, popularitzaren un lema que deia “Un, dos, tres, Jumate es!”. Però no. De vegades és molt difícil canviar les preferències, els hàbits de la gent, i per això el Jumate no arrelà entre la gent.
D’aquells anys i aquelles circumstàncies me n’ha parlat na Bàrbara, la filla d’en Llorenç Taberner. Ella acumula anys i té una memòria prodigiosa, fotogràfica i és un vertader llibre obert. Ella és la caixa negra, com la dels avions en la qual s’emmagatzema tota la informació necessària i imprescindible. És un llibre obert i si fos un rellotge, na Bàrbara sempre marcaria l’hora exacta. Ella passa gust de recordar i explicar aquell passat potent i suggerent. Va estudiar a La Puresa, aviat s’afeccionà a la música i li compraren un piano. Des de ben petita s’encamellava amb camions i acompanyava els xofers repartidors. També al camió cisterna que anava a cercar l’aigua de foravila.
Amb l’arribada de la Coca Cola i la Pepsi tot comença a canviar
Efectivament, la divulgació progressiva de les begudes refrescants americanes de cola (les quals, recordem-ho, feien campanyes publicitàries enganxoses i agressives) la cosa comença a canviar. Allò afectà la pràctica de les empreses illenques dedicades a la producció de begudes refrescants. Les de Manacor no foren alienes a aquella realitat. Per aquest motiu els de Can Bisellach, Sunyer, Morey i Taberner s’ajuntaren per a crear una nova societat amb la qual produir i distribuir de manera conjunta i poder fer front a la nova competència. La nova empresa es va dir GAMASA i se situà als afores de Manacor, arran de la carretera de Sant Llorenç. Però això és una altra història.
