Skip to content

En homenatge a Vicent Andrés Estellés

Introducció

La idea de publicar el pròleg de Vicent Andrés Estellés prové, mutatis mutandis, d’un “revés” a l’estil d’Antonio Tabucchi. Jo anava darrere Poemes preliminars, d’Estellés, amb la idea que retrobaria un llibre llegit fa molts anys amb un pròleg redactat pel mateix autor. Me pareixia recordar que el tenia a ca nostra de Manacor, i efectivament, allà va ser. Quina desil•lusió, però, en no trobar aquest pròleg que jo devia haver imaginat amb l’agulla girada! Poemes preliminars s’havia publicat sense pròleg a la Col•lecció Tià de Sa Real (Manacor) al 1983. Un llibre excel·lent. 

Al llarg d’un intercanvi amb un amic que recordava d’haver-los viscut aquests enigmes aparents dels anys que els dic, se’m va fer clar, per si hi havia dubte, que, efectivament, em trobava immers en un “revés” dels que els parlava al començament: era Vicent Andrés Estellés qui havia prologat Llibre de benaventurances (1980), de Miquel Àngel Riera (Caixa d’Estalvis de les Balears). Així que torn a ca nostra de Manacor i, efectivament, en tenia la primera edició de la Caixa d’Estalvis, i un altre exemplar editat a l’Ossa Menor que venia dins un sobret de cel•lofana que vaig obrir i en va saltar als ulls un exemplar intons, en tercera edició, de Llibre de benaventurances (1990). Crec que l’editora Germania, d’Alzira, en va treure una altra edició. 

Publicaré aquest pròleg d’Estellés perquè és mal de trobar, i per fer-lo arribar als lectors que els interessi, com més gent millor, en aquest Any Estellés tan obscurit per la barbàrie, la toixarrudesa, la profunda ignorància, la grolleria del govern ultra de València, que va rebutjar a les Corts [del País Valencià] una proposta d’urgència de Compromís per tal de declarar 2024 l’Any Estellés. Part de la societat del País Valencià ha sabut reaccionar i s’han organitzat actes commemoratius un poc arreu. Més en concret, La Institució de les Lletres Catalanes i la plataforma cívica Cent d’Estellés encapçalen els actes d’homenatge.

Heus ací, idò, el Pròleg d’Estellés a Llibre de les benaventurances i un Epíleg on vinculam l’obra del poeta de Burjassot amb distintes iniciatives del món del teatre i la dansa molt interessants.

Pròleg de Vicent Andrés Estellés a Llibre de Benaventurances, de Miquel Àngel Riera

Lector, tens a les mans un llibre de poemes que no vacil·le ni poc ni molt a qualificar d’excel·lent.

   A través de moltes hores de dolor –massa–, aquest llibre, aquest extens i memorable soliloqui, aquest poema d’amor, m’ha fet una companyia a la qual no trobe, o no en veig, o no en sé, amb quina cosa, fervorosament agraïda, podré correspondre.

   No és el primer que el seu autor, Miquel Àngel Riera, molt amic meu, ha escrit, ha publicat, per ventura.

   El precediren, efectivament, altres, alguns d’ells d’un èxit jovenívol, clamorós, amb els quals el seu autor, diríem, s’hi preparava, sàviament, calladament, per aquesta ocasió.

   Jo li havia palesat, ja, la meua sincera admiració; i ara, altre cop, dec de fer evident, amb unes ratlles apressades, la meua molt sincera devoció per aquest torbador producte líric que dóna a la impremta.

   El seu autor, jo el vaig conèixer, si no recorde erradament, a Palma de Mallorca. Fou a la sobretaula d’un cert homenatge que un extens grup de seguidors li retíem al senyor Francesc de B. Moll.

   Ben poques persones m’havien produït una tal impressió d’educació, de mesura, de bones maneres com Miquel Àngel Riera, al qual acompanyava, silenciosa, la seva dona.

   Josep Maria Llompart podria narrar aquella inesborrable impressió que m’havia causat Miquel Àngel Riera, del qual, aleshores, no coneixia, encara, cap volum, ni de poesia ni de prosa.

   Era una persona inquieta i encuriosida, pregonament encuriosida, per les lletres. Açò ho evidenciava la quantitat de preguntes, sense possible resposta, que em va fer, sobre el fet literari.

   Eren, les seues, les preguntes, les inquietuds que jo mateix m’havia d’haver fet, abans d’escriure tants de papers. Davant ell, l’apremi de les seues interrogacions, jo vaig esdevenir terriblement ignorant, amb les mans desvalgudes.

   Fou una conversa que s’hi va perllongar bona part de la tarda. Era, a més a més, persona il·lusionada i apassionada pel treball de fer versos.

   En tornar a casa, a València, al cap de quatre o sis dies, rebia un parell de paquets de publicacions seues. Tot seguit, les vaig començar a llegir. A poc –ja m’ho havia anunciat Llompart–, restava literalment fascinat per aquells inicials poemes a Nai, que havia escrit encetant un camí literari fastuós.

   Ara, en intentar prologar, mal que bé, aquest volum, recorde aquella Nai dels poemes primerencs de Riera. Perquè Nai també hi és present, aquí; com també hi és present aquella passió, aquella lluminositat, aquell amor cremant que evoque.

   Perquè aquest, lector, és un poema, un llibre d’amor. D’un amor que crema les teles i omple els dies de festa, de joia, de temença, de fúria: un llibre, recolzat, confident, on l’autor té, o s’ho pensa, el cos, el nu, extens, al costat, a l’abast de la mà i de la mirada. I enumera els seus béns, les seues distàncies, els secrets.

   Si parle per mi, i per mi he de parlar, he de dir que aquest llibre m’ha fet una gran companyia en hores o dies que la necessitava molt. És, també, el llibre, en tants d’aspectes, que m’agradaria molt de saber o de poder escriure: aquella vocació de salm, la seua ampla i solemne volada… Els seus guanys, en aquest sentit, del ritme i de la precisió, són, sovint, extraordinaris, insòlits. La confessió amorosa, de vegades, arriba a cims insuperables, d’humanitat, de tendresa, d’obsessió. Jo, almenys, em dic devot seu.

   Miquel Àngel Riera ha sabut vestir la possibilitat –massa propera de vegades– d’impudor, amb aquell ritme llarg, melodiós, sostingut, amb llargues i pulcres túniques de síl·labes.

   Aquest llibre descriu, narra, un procés; sotmet a anàlisi un món, un amor, un sentiment.

   Al capdavall, després de l’amarg i exultant recorregut, del “preguntar-se” i “dir” les respostes, resta, intacte, poderós i problemàtic, el sentiment d’amor inicial.

   Conegut ja per les seues produccions en prosa, per les seues novel·les, em sembla que el seu veritable camí és el de la poesia: una poesia elegant, precisa, problemàtica.

   Molt m’agradaria de tornar a raonar, personalment, amb Miquel Àngel Riera, com aquell dia, acompanyats, tots dos, o bé secundats, pel silenci, gràvid, atent, de la seua esposa. Potser no ens diríem res, que tot estigués ja dit. Jo recorde, ara, aquell dia i em sembla de veure encara, pels vidres, la mar, i li done, ben de cor, les gràcies per aquest poema.

1980 VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Epíleg

Record dues peces de teatre basades en textos de Vicent Andrés Estellés, i en faré una breu referència. D’alguna manera que no sé d’on ve, em sent molt a prop d’aquests espectacles.

El primer, cap al 1989 o 1990.  David Marín, de Sta. Coloma de Gramenet, va presentar un espectacle en solitari: Papers mullats, amb una dramatúrgia basada en la poesia d’Estellés, dirigit per Pep Tosar.

El mateix Marín, ja al 1979, abans d’entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona, armat amb una casset, ja s’havia presentat al Perelló amb la idea de fer-se topadís amb l’Estellés; el poeta va accedir a una entrevista enregistrada. Sé qui té la cinta, però encara no l’he escoltada. Me diuen que és extraordinària i en algun moment senten parlar la Isabel, la dona d’Estellés, i converses sordes de l’al·lotim de la casa.

Més endavant, s’estrenava Poseu-me les ulleres, títol relacionat amb el darrer vers d’un conegut sonet de VAE, on relata la pròpia mort. Poseu-me les ulleres es va estrenar al teatre del Micalet, València, protagonitzat per Enric Juezas i amb Joan Peris, Pilar Almeria i Miquel Gil (autor de la música i actor també del repartiment). 

També es va representar al Teatre Romea, de Barcelona, de l’11 al 23 de gener de 2011. Un crític va escriure: “Tot i que per a alguns, fer seure un poeta a l’escenari pugui ser una provocació, els valencians del Teatre Micalet han produït un muntatge molt ben ripuntat: Poseu-me les ulleres, basat en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, 

Així, es tractava d’un espectacle que narrava les peripècies vitals de l’escriptor valencià, Posseu-me les ulleres és una dramatúrgia d’Evelyn Arévalo i Pep Tosar, director a la vegada de l’espectacle.
A l’obra se citen els principals poemes d’Estellés, musicats per Miquel Gil; s’hi ajunta la dansa clàssica de la néta de VAE, Isabel Anyó Andrés, i fins i tot entrevistes en audiovisual projectades sobre una gran pantalla de tul que li donaen un toc documental. 

Sembla que hi ha idea de tornar donar vida a aquest espectacle del Romea…

Nota bene: 

En aquells primers anys vuitantes, capllevava per Manacor un estol d’ultres mediocres, frustrats, ressentits, i amb mala bava. Resulta que cada vegada que hi havia presentació dels llibres de la col·lecció Tià de Sa Real, cada any, al Claustre, aquest escamot escampava pel poble unes sòrdides octavetes que deien una cosa així: “Reunión gay en el Claustro, dia tal, hora tal.” Mig sé qui són però no mereixen ni la meva sospita.

 

Back To Top
Search