skip to Main Content

En lloc segur

El talent, li dic, creient el que explico, és almenys la meitat de la sort. No és que de petits una brasa ens toqui els llavis i a partir de llavors pronunciem números o parlem llengües. Tenim sort amb els pares, els professors, l’experiència, les circumstàncies, els amics, els temps, els atributs físics i mentals o no en tenim. Nascuts en una Nord-amèrica de llengua anglesa i plena d’oportunitats, ho dic el 1937 després de set anys de Depressió, però ho dic de debò, som increïblement afortunats”.
Qui parla així és Larry Morgan, el personatge protagonista de l’excel·lent, excel·lent, excel·lent novel·la de Wallance Stegner, En lloc segur, (Crossing To Safety). Única obra d’aquest autor, mort el 1993, traduïda al català. És la tercera vegada que la llegeixo. És la història d’una amistat entre dues parelles, intel·lectuals, intel·ligents, guapes. Uns son rics, altres són pobres i fets a ells mateixos a força de treballar i de picar pedra; i per tant lluitadors per escalar posicions socialment: Larry acabarà sent un escriptor reconegut. Però aquesta obra és molt més, és la darrera que escriu l’autor i per tant sembla un testament, com una guia on diu cal que visqueu de la mateixa manera que viuen els meus quatre personatges principals, sigueu rics o sigueu pobres, aquesta no és la distinció! La diferència no és tenir un iot o no tenir-ho, posseir un xalet o un pis a lloguer. La diferència és la cultura. Però encara més, Stegner fou professor de literatura i activista mediambiental. Fill d’immigrants escandinaus establits a l’oest va ser un profund coneixedor del paisatge i del medi. Ens parla dels noms dels arbres, de les falgueres diverses, distingeix els ocells i els seus cants, coneix les petjades i els caus de tota fauna salvatge. Tota l’obra és una simfonia d’equilibri entre cultura, natura, oportunitats. Els qui estimam el món, estimam persones com Wallance Stegner per regalar-nos una mica més de sentit a la vida: “El caos és la llei de la naturalesa, posar-hi ordre és el somni de l’home”. Quina llàstima que de les quinze novel·les escrites, en cinquanta anys de carrera, tant sols una hagi estat traduïda al català i només tres al castellà.
M’ha vengut bé, aquesta temporada tan llarga i delicada que estam travessant plena d’incerteses, llegir sobre la Despressió del crack del 29. No som optimista de cara al futur. No m’he cregut el lema “Tot anirà bé”, no he cantant ni Resistiré, ni I will survive. M’he indignat amb el Govern Central d’esquerres de com ha gestionat la crisi, i encara més greu de com ha donat l’oportunitat a les forces repressives de l’Estat d’esdevenir herois com ho foren l’1 d’octubre als ulls dels espanyolets, fent d’Espanya un estat ridícul i més facciós de cada dia. No he donat crèdit quan insultaven al doctor Oriol Mitjà, o quan als polítics els ha pesat molt més a la balança l’economia que la salut. M’he decebut estratosfèricament amb Francina Armengol, incapaç de posar contra les cordes a Pedro Sánchez exigint-li respecte i competències, callant, fent cara de nina aplicada d’una escola de pago a diferència del que sí ha fet el seu col·lega valencià Ximo Puig. M’he convençut que el món serà pitjor que abans del Covid19, amb més diferències econòmiques i amb menys cultura, amb més paraules de llibertat i menys drets, amb menys esquerra i més extrema dreta.

Ah, l’esquerra!
No sé com qualificar el decret del Govern Balear que permetrà fer obres sense permís, ni pagar les taxes, ni impostos, per part de només alguns ciutadans balears: els hotelers, que els hi deixaran ampliar les seves instal·lacions fins un quinze per cent! L’acord de govern (PSIB-MÉS-PODEM) ha estat amb el suport del PI, l’aplaudiment entusiasta del PP, i el bon argument de VOX. Me pensava que tal com deien a les campanyes electorals, i des de tota la vida MÉS, necessitàvem i apostàvem per un canvi de model econòmic a les Illes que el que venia signat des del Franquisme i renovat per Gabriel Canyelles. Em deman si aquesta mesura de barra lliure l’hagués impulsada el PP que diria l’esquerra. ¿Què sortíssim al carrer una altra vegada? Si permetre l’ampliació al centre del campió Rafa Nadal ja fou una aberració, aquest decret és el major escàndol urbanístic de les Illes Balears en tota la seva història.

Cataluna-Espanya: la cultura. Si la Generalitat de Catalunya no va tardar ni hores en mostrar un pla d’ajudes al sector cultural públic i privat a partir de la declaració de l’estat d’alarma, el Govern d’Espanya va tardar setmanes i autoritzacions i desautoritzacions al Ministre de Cultura per parlar d’un pla per la cultura. Per què? La resposta és senzilla: perquè per Catalunya la cultura és essencial per sobreviure com a país, mentre que Espanya ja té l’exèrcit, la guàrdia civil, selecció de futbol… El règim a la seguretat social dels artistes es diu Artistas y Toreros. El dia de demà potser es digui de Toreros y Tertulianos. La cultura és per Espanya com tenir un rentavaixelles, que n’hi ha que en tenen i n’hi ha que no. És per això que mitja Espanya no ens comprèn i l’altra mitja ens odia.

Joan Gomila Gayà

Back To Top
×Close search
Search