“Encara hi ha gent major que ve a Son Coletes amb por, i fins i tot, gent que no hi ve, per por”

[pullquote] Pere Frau (1947, Manacor), és comerciant de professió, i és fill d’Andreu Frau. Joan Sunyer (1951, Manacor) és industrial, i és fill de Miquel Sunyer. Andreu Frau i Miquel Sunyer, juntament amb Joan Mascaró i Joan Rosselló foren els iniciadors de l’Acte de Son Coletes d’homenatge als represaliats pel franquisme
[/pullquote]

Ens podeu explicar quines represàlies patiren els vostres familiars?
Pere: Son pare de mon pare, el meu padrí, va ser regidor de Manacor el temps de la república; el tancaren, li donaren oli de ricí, i mataren molts de companys seus. Ell, per una equivocació, va sortir de la presó i no el mataren. Això sí, li posaren una multa enormement grossa, que va pagar.

Ens pots explicar quin va ser aquest error?
Pere: Sí. Ell tenia un cunyat, que era Sebastià Frau, que també estava tancat, i aconseguiren que pogués sortir; aleshores hi va anar el capatàs, i va dir: “En Frau, que surti!”, a la sala del meu padrí, i va sortir, però no havia de ser ell, que sortís. Llavors, la dona d’en Sebastià, va dir que en Sebastià no havia sortit i el tragueren també. Mataren tots els altres que estaven tancats amb el meu padrí.

I en el cas de la teva família, Joan, què va passar?
Joan: Començarem per la part de ma mare, que és la part en què ho passaren més malament. Miquel Morey Rosselló era un germà de ma mare, va aprovar unes oposicions, perquè era un poc lletrut, i va entrar com a funcionari a l’Ajuntament. A ca la padrina, de la part de ma mare, eren molt religiosos, cada diumenge anaven a missa, eren creients, foravilers, una família normal. I a ell pel simple fet de ser funcionari el varen matar. Va ser el número sis que mataren a Manacor. Ell no estava a cap partit ni res d’això. A la part de mon pare, el padrí era el tresorer del partit de la República de Manacor, i quan va esclatar tot això es va amagar dins un llenyer, per Son Talent. La meva padrina li duia menjar en sa nit, fins que un dia els falangistes anaren a Son Mas. Hi varen anar i li varen dir: “Si el vostre home no s’entrega, matarem els sis fills que teniu.” I ell s’entregà, i el dugueren a la presó a Manacor, i quan l’havien d’afusellar, l’amo del Teatre Principal va dir: “No l’heu de matar, en aquest, perquè ha fet mítings al teatre i ens deu doblers, encara ha de pagar. El dugueren a Bellver, allà hi va estar un any molt malament, per menjar li donaven moneis bullits. El tragueren amb llagues, malalt, va durar un mes i va morir.

Quines conseqüències va tenir això pels vostres pares? Patiren represàlies, ells?
Joan: La represàlia era la por.
Pere: Eren els fills de rojos, estaven etiquetats, i nosaltres encara també, nets de rojos. Record que mon pare, ja quan jo anava a escola, que ens feien estudiar “Formación del Espíritu Nacional”, ell ja m’advertia que allò era una gran mentida, com vaig poder comprovar després. Els colpistes instauraren els seus pensaments a l’ensenyament. Que fos un cop d’estat il·legal, no es va dir fins molts anys després d’haver-se produït, abans era la “Liberación del Comunismo” o no sé què…
Joan: Jo a ma mare la dosificava, li feia una pregunta cada mig any, perquè plorava. La primera va ser: El tio Miquel on és? I ella em va dir que les darreres notícies que en tenien eren que el mataren a Xorrigo. Els deien, vos ne podeu anar, i quan es giraven els disparaven…

Els vostres pares foren uns dels iniciadors de l’acte republicà a Son Coletes, qui més hi havia en els inicis?
Pere: El primer grup eren quatre: Miquel Sunyer, Bulla, Andreu Pascual Frau, Joan Mascaró, del Celler i Joan Rosselló, Bala. Llavors hi va haver honroses incorporacions com en Jaume Santandreu, Antoni Tugores; nosaltres dos també ens hi incorporàrem. Actualment s’hi ha sumat un grup de joves, que ho duen endavant amb il·lusió i encert. L’any 2016 es va aconseguir instal·lar el mural. El promotor i l’ideòleg va ser mon pare i Jaume Ramis hi va col·laborar amb el disseny.

Recordau els primers anys que es feia l’acte? Quins sentiments hi havia? Tenien por encara?
Joan: Sentiment de por n’hi havia, els primers actes érem sis, qualque any érem deu…
Pere: En Franco ja era mort, però…
Joan: Però encara era calent.
Pere: A Espanya teníem, i tenim, una dreta franquista. Això ho demostren els seus fets; a l’hora de llevar una estàtua eqüestre d’en Franco, o canviar el nom d’un carrer, la dreta s’hi oposa, cerquen excuses que no treuen cap enlloc
Joan: La democràcia és que allò que no vulguis per tu, no ho donis a un altre, i a Espanya la democràcia no ha arribat a tots els racons, falten molts de llocs per arribar. Destinar doblers cada any a la Fundació Francisco Franco… Com pot ser? La població ho passa malament i ells viuen com a reis, damunt la mentida, la falsedat, i la mort.
Pere: La mentida ha durat tanta d’estona que els joves d’avui hi estan arrelats. Com que això ha perdut l’interès… El que veim per la televisió que passa avui a altres llocs, i deim: “És horrorós!” va passar aquí fa vuitanta anys. La vertadera història, la veritat, arriba a sortir, però aquí costa molta de feina.

Com valorau l’evolució que ha tengut l’acte al llarg del temps?
Pere: L’assistència de gent dóna compte que s’ha consolidat, i encara hem de reconèixer que hi ve gent major amb por, i que n’hi ha que no hi venen per por. Pel fet que la dreta espanyola no s’ha reciclada, està ancorada en el franquisme.
Joan: Sí. I actualment també van a fer por, a fer por i a dir mentides. Però bé, en relació a la pregunta, nosaltres estam contens d’haver assolit una de les assignatures pendent que era la instal·lació del mural. L’altra assignatura pendent és que vengui més gent. Regidors en vénen pocs.
Pere: Sí, el que fa falta és que vengui més representació oficial de les institucions.

Abans era més fàcil que hi pogués haver testimonis directes, però de cada vegada és més difícil, això canvia el sentit de l’acte? Què ha de ser, avui, l’acte republicà de Son Coletes?
Pere: A falta d’un reconeixement oficial de les institucions, que no s’ha produït mai, ara l’acte és una reivindicació d’uns fets desgraciats que passaren, la reivindicació de conèixer la història, a fi de no repetir-la.
Joan: Voldria afegir que valoram molt que hi hagi gent jove implicada, que fa molta de feina, i que està convençuda del que fa, perquè Espanya està malalta.
Pere: És un gust veure que hi ha gent jove que s’interessa pel tema, organitzen l’acte, han agafat aquesta responsabilitat, i ho fan molt bé. I també hi ha molts de joves que hi assisteixen.

Queden coses a fer?
Pere: Hi ha una llei de Memòria Històrica que la dreta va deixar fer, però no la compleix, per exemple amb la facilitació d’aixecar les fosses. Això és un exemple només; queden moltes coses a fer, queda llevar monuments franquistes, com per exemple la Feixina. És una ofensa cruel que encara hi sigui.
Joan: El tema de les fosses. No es farà al cent per cent, perquè és impossible, els que cremaren ja no els trobaran mai. Però al manco si identifiquen els cossos, no estaran dins una cuneta, estaran allà on toca.
Pere: I les famílies dormiran més tranquil·les.