“Triar el futur o arrossegar el passat: quina banda de la balança pesa més?”. Imatge generada per intel·ligència artificial.
(Ningú et conta això) Ja fa més d’una setmana que acabàrem batxillerat, amb la graduació i fins i tot amb les notes… entregar el darrer examen va ser un gran alè i un enorme alleugeriment, pareixia que l’estiu havia començat. De fet, va començar, però només el poguérem gaudir tres o quatre dies; perquè quan et penses que ja està tot fet sempre queda alguna cosa, efectivament, en dues setmanes hi havia la PAU. Ens acomiadàvem amb paraules típiques però també pensades, com ara: “Nosaltres hem superat la Covid a primària, hem vist per les notícies infinitats de guerres, hem fet el treball de recerca de batxillerat, no sabem si ens podrem independitzar algun dia, ni tan sols si els nostres fills podran aprendre en català”, “Quan passam revista de la immensitat del que hem fet, tenim una muntanya de paper amb apunts i fotocòpies, no és gaire ecologista per la nostra part, però hi ha un coneixement indispensable per al nostre futur, perquè no només es tracta d’entrar a la carrera, sinó també d’aprendre coses pel camí” o “Companys, que ningú ens digui mai el que no podem fer. Perquè si hem arribat fins aquí, junts… Imaginau fins on podem arribar”.
Ara ja només en queda una (de setmana), a l’aire hi ha una mescla d’il·lusió i a la vegada de preocupació; ha estat difícil tornar-s’hi a posar després d’aquest “simulacre” d’estiu, però no ha quedat més remei. La biblioteca s’ha convertit en la nostra segona casa, encara que hagi coincidit amb unes reformes que (per molta casualitat) piquen constantment a l’altra banda de la paret de la sala d’estudi.
Potser ara hauria d’estar fent integrals o repassant la Segona República, però he decidit aquest mes continuar amb els articles perquè aquest és el meu espai de desconnexió, d’apartar-se d’un món que cada vegada es fa més gran i enrevessat. També és difícil posar-s’hi quan pareix que estam a les portes de l’apocalipsi (no vull ser catastrofista, però les notícies deprimeixen una mica). És complicat perquè veus que després d’això ja no hi ha un pla establert com fins ara, som lliures, però també significa que depenem de nosaltres mateixos; en el fons de la consciència hi ha aquest anhel que estira i que a la vegada fa por.
No us mentiré, la meva inspiració en aquests moments està sota mínims (i crec que no som l’únic), hi ha hagut un desgast constant i repetitiu, encara que aquest hagi donat els seus fruits. Això em porta a una petita reflexió: el sistema educatiu (que ara porta tanta polèmica) està a l’altura del present? O està enterrant-se a si mateix en el passat? Això que feim està funcionant? Anam cap allà on “toca”?
Contestar això, no en sé, però hauríem de dirigir la mirada cap a això, que moltes vegades no es qüestiona. I aquesta mirada crítica no només hauria d’aplicar-se a l’educació, sinó també a altres aspectes de la societat que sovint assumim sense qüestionar-los; no vull deixar passar l’oportunitat de comentar dues coses que potser pareixen fora de lloc, però dins aquesta reflexió també hi poden tenir cabuda: per què encara hi ha un monument franquista a Ciutat en ple segle XXI (encara que se n’hagi esborrat la iconografia) i quina relació té això amb la frase més famosa d’aquesta setmana al nostre poble: “no és racisme, és sostenibilitat”?
No en faig ni una malinterpretació ni una extrapolació exagerada, no vull que se’m malinterpreti a mi, però (guardant les distàncies) la societat avança?, o intenta quedar encallada en el passat suposadament “reinventant-se”? Avui en dia, no sé com encara no tenim en la diana discursos rancis i memòries d’uns pocs; potser créixer també és això: aprendre a no acceptar com a normal allò que fa massa temps que arrossegam.
