Rafa Xambó (Algemesí, 1954) és escriptor, músic i sociòleg. És professor honorari del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. Ha publicat vuit discos i nombrosos llibres i articles. Demà és a Manacor (a Món de llibres, a les 12h i de la mà de Catalina Serra) per presentar L'assassinat de Guillem, un llibre que és fruit d'una ingent investigació entorn de la mort del jove inedependentista i antifeixista valencià Guillem Agulló.
Per què hem hagut d’esperar més de 30 anys a poder veure un llibre d’investigació com aquest? Hi havia massa mentides fresques surant a l’ambient? No es pot dur a terme una feina com aquesta en calent?
És una barreja de circumstàncies. En calent és complicat poder fer una anàlisi distanciada, asserenada. L’any 1996, immediatament després d’acabar el judici dels assassins de Guillem Agulló, ja vaig dirigir un treball de tercer cicle, de doctorat, sobre la qüestió. Era una cosa més petita, però ja vaig abordar el tema. En tot cas, la vida et porta per moltes coses i moltes feines, i ha estat també un cúmul de casualitats que va fer que fa alguns anys, a l’inici de la dècada, tornàs a posar-me en el tema, i parlant amb els pares de Guillem, ells mateixos m’animaren i em digueren que era molt important que fera esta feina, que m’ha duit quatre anys de treball.
Com us heu documentat?
Vaig començar analitzant les notícies de premsa i els vídeos de les televisions públiques: TVE i Canal 9. De notícies en vaig investigar 450 peces periodístiques i una cinquantena de vídeos. Per a una notícia qualsevol pots anar a l’hemeroteca, però l’anàlisi dels vídeos és molt més laboriosa. Els arxius d’imatge del 1993 no són accessibles de cap manera i em costaren prou d’aconseguir. Aquests arxius exigeixen una transcripció literal de tot el que es diu, de la veu en off, dels testimonis, i també una descripció de les imatges. Per això vaig decidir fer-ne només cinquanta. Analitzar un minut i mig d’imatges et pot dur un dia de feina.
I què us trobàreu?
Els mitjans de comunicació donaren una visió distorsionada de l’assassinat de Guillem. Tant pel tractament mediàtic, com pel tractament judicial i la sentència. Em vaig entrevistar amb la família i amb un amic de Guillem que el va acompanyar en l’ambulància fins a l’Hospital. També he parlat amb Txema Laullon, l’advocat particular de Maulets; amb Toni Gisbert, portaveu de Maulets en aquella època, i amb Núria Cadenes, que fa el pròleg del llibre i que m’ha aportat materials que ella havia usat per a escriure la novel·la Guillem. També vaig parlar amb David Fernández, que és molt amic de la família i que fa l’epíleg al llibre. A banda d’això, he tingut accés a tot el sumari de la instrucció, amb totes les compareixences davant la jutgessa d’instrucció. Hi he aplicat, a tot plegat, l’anàlisi crítica del discurs que utilitzem en les investigacions que fem en sociologia de la investigació.
Heu parlat amb els advocats dels assassins o amb persones que hi poguessin estar vinculades?
No ho he fet, perquè ho he trobat innecessari i perquè el seu discurs és el de la justificació de l’assassinat. I això es veu en tot el que va fer en el seu moment el diari Las provincias. L’advocat defensor de Pedro Cuevas, que és que va clavar el ganivet al cor a Guillem Agulló, va ser Miguel Morató Enguídanos, que va ser l’últim alcalde franquista de la ciutat de Manises. Era de Falange Española, i militant després de Fuerza Nueva. En tot això hi ha una trama oculta per darrere que és impossible d’aclarir. Pedro Cuevas procedia d’una família humil d’un barri perifèric de la ciutat de València. La seva família no podia pagar un advocat com aquell… La mare és vídua, ell feia un curs de paleta, no tenia ni el graduat escolar. És la carn de canó habitual del feixisme. A més d’aquest advocat, n’hi havia un per a cadascun dels qui acompanyaven Pedro Cuevas en el moment de l’assassinat, i que l’encerclaren perquè els amics de Guillem ni ningú no el pogueren defensar. Estem parlant d’un acaçament i un assassinat. Cap dels acusats té cap signe de violència marcat en el cos, perquè no hi hagué baralla. L’únic que té signes al cos és Guillem Agulló, que té els braços plens de talls de navalla, perquè era la manera que tenia de defensar-se.
La vinculació de Pedro Cuevas amb l’extrema dreta és evident. Cal parlar, com dèieu, d’assassinat, i no d’homicidi.
Pedro Cuevas, anys més tard, fou detingut en el famós cas Panzer, amb dèsset neonazis més. Tenien un dipòsit d’armament, amb llançagranades, fusells, metralladores… i en això ja estava Pedro Cuevas el 2005, que és quan se’ls jutja. Ell no s’ha penedit de res, no ha demanat mai perdó, és vist com un heroi dins els ambients d’extrema dreta de València. No hi ha res a parlar amb ells. I pel que fa al diari Las Provincias, que és el primer que nega el caracter polític de l’assassinat, quatre dies després, parlant “del homicidio de Montanejos, que no es político”, i que marquen des del primer moment el marc en què s’ha de llegir l’assassinat. El justifiquen, dient que la mort ha estt en defensa pròpia, argumentant que Guillem tenia un puny americà que només han vist els assassins. De la resta que van veure l’acaçament i l’assassinat, ningú no en sap res, d’aquest puny americà, que es converteix en una mena d’unicorn blau que ho justifica tot. El mateix assassí diu que Guillem li va pegar… la nit dels fets, la Guàrdia Civil li ofereix una anàlisi forense, i ell s’hi nega. No hi ha cap prova.
La instrucció i el judici i la sentència varen estar condicionats pel relat orquestrat per mitjans com Las Provincias?
La instrucció, no. La jutgessa d’instrucció va actuar d’una manera impecable, tothom que en parla coincideix en aquesta idea. Tots els advocats de les diferents acusacions ho diuen. És molt correcta, fins i tot l’amic de Guillem Agulló que jo entreviste al principi del llibre també m’ho diu. Tot canvia quan la instrucció ja està tancada i comença el judici a l’audiència de Castelló. Aquí si que ja s’hi veu l’efecte de tot el treball de Las Provincias, el discurs de la Policia Nacional, el de la Guàrdia Civil, o el del governador civil de Castelló, que era del PSOE i que negava que pogués ser un assassinat polític, perquè “en democràcia no hi ha assassinats polítics”. Tot el treball de relat que construeix Las Provincias i que contamina els altres mitjans ara sorgeix a efecte. I el cas és que tu estàs tranquil·lament a la plaça de Montanejos amb dues amigues, i t’acacen, t’acorralen i t’assassinen. No hi ha cap baralla. Tots els intents de defensar Guillem queden neutralitzats pels assassins. Guillem tenia 18 anys. Rafa, 17. La resta en tenien quinze o setze. El grup dels assassins en tenien entre 20 i 22. Pedro Cuevas ja havia fet el servei militar. La relació de forces entre uns i altres era molt desigual. Una de les amigues intenta interposar-se. “Apártate o te rajo”, li diuen. Rafa, que era el mes major, també, però l’agarren entre dos i l’aparten perquè no puga intervenir. Tot això passa en un lapse de temps molt breu. Guillem mor d’una sola navallada al cor. Es nega el caràcter polític de l’assassinat i això es veu d’una manera molt clara en el judici, amb la negativa a qualsevol intent de l’acusació de presentar proves que relacionen els assassins amb grups d’extrema dreta com Acción Radical, Frente Antisistema o la revista Cirrosis, plena de lloances als assassins i atacs a Guillem Agulló. Las Provincias no fa ni una sola humanització de Guillem Agulló i presenta l’enfrontament com una baralla entre joves borratxos. Arriben a dir que Guillem Agulló podria haver-se clavat el ganivet ell mateix. El diumenge següent hi ha un partit de futbol del València a Albacete i treuen una pancarta al camp que diu “Guillem jódete”, també fan pintades a les portes de l’estadi de Mestalla amb el mateix missatge. Els nazis fan pintades pertot, i l’audiència diu que els assassins no tenen res a veure amb l’extrema dreta, quan després de l’assassinat se’n van cantant vives a Franco i el “Cara al sol”. La sentència és escandalosa, i a més, exculpa tots els altres que hi participaren. Perquè tots hi particiaparen: si Pedro Cuevas li clava la navalla és perquè un altre el sosté. I tots en surten alliberats. A Pedro Cuevas no el condemnen per assassinat sinó per homicidi imprudent. Li cauen catorze anys, que es converteixen en setze per un recurs del fiscal. Només en complirà quatre. Passa menys anys a la presó que el raper Pablo Hasel, que no ha mort ningú.
Com era Guillem Agulló? Si l’assassinat era planificat, devia ser perquè ja s’havia significat políticament…
Tenia algunes característiques especials. Era un xicot molt sa, nadador. Amb una de les millors marques de l’estat, i havia estat preseleccionat per a l’equip olímpic. era independentista, antiracista i antifeixista clarament. Formava part dels SHARP (Skins contra els prejudicis racials), un grup d’skins rojos, skinreds, que anaven contra els skinheads. Participava molt activament en l’assemblea antifeixista de València. Era un xicot que brillava, entrava a qualsevol lloc i només la seua presència cridava l’atenció. Era molt afable, molt pacifista, gens violent, i feia un paper molt de pont entre els Maulets, que són els independentistes d’esquerres del País Valencià, i el moviment okupa i llibertari, amb casals ocupats com el Casal Flora. Això el feia un personatge amb una capacitat de lideratge i atracció, tenia carisma. Els joves es trobaven en els mateixos llocs. Un de la banda de Marchalenes, el grup nazi, que és de Burjassot, va sentir que Guillem i els seus amics estaven preparant passar uns dies a Montanejos per Pasqua. Aquell avisa els feixistes i van a buscar-lo. Anaven clarament a acaçar-lo. La prova és que no feren cas a ningú més. Estaven encegats contra Guillem Agulló. Pedro Cuevas, quan l’interroguen, reconeix que ell ja el coneixia, i que l’havia vist altres vegades. Els joves es trobaven al Vito Lumbagui, un local on s’ajuntava gent del món independentista. I els nazis s’hi acostaven per fer les seves ràzzies… Quan pugen a l’autobús per anar a Montanejos, assenyalen el grup de Guillem, i fins i tot un declarava que li havia cedit el pas. Sabien bé qui era. El coneixien.
L’assassinat de Guillem només era possible en el context d’aquella València crispada amb els grups d’extrema dreta en el moment de màxima violència?
L’assassinat és el resultat d’una estratègia de l’extrema dreta. Des de la mort de Franco fins a l’assassinat de Guillem hi ha una successió contínua d’atacs de l’extrema dreta. L¡atac a la llibreria Tres i Quatre… a negres, àrabs, homosexuals, persones amb pintes d’esquerres perquè porten una samarreta amb un determinat lema… utilitzen molt com a excusa que algú “els ha mirat malament”. Hi ha una violència continuada al País Valencià, durant tota la transició. I l’assassinat de Guillem és una mostra claríssima d’això. L’han triat a ell per a aconseguir la desmobilització d’una nova generació de joves, la dels anys noranta, que eren molt petits, i que no patiren la violència de la dècada anterior, i que comencen a desafiar el règim del 78.
L’aparició de grups d’extrema dreta avui amb representació parlamentària ha apaivagat aquella violència?
No ho fan perquè s’han posat la corbata, s’han presentat a eleccions i tenen una certa presència important en els parlaments autonòmics i espanyol. No els interessa ser acusats de violents, la violència està continguda, ara és de caràcter verbal, sovint a través dels sectors d’extrema dreta dins la judicatura espanyola que actuen al seu favor. Es veu en les actuacions que fan. La jutgessa declara innocent la persona que ha dit Begoño a la dona de Pedro Sánchez, en canvi condemnen la revista El Jueves per declarar la representant d’Abogados Cristianos “Gilipolla del año”. És molt clar. Els jutjats extensius actuen d’una forma coherent i sensata, però com més puges, de les audiències cap amunt, la toxicitat es fa exagerada. Ara l’extrema dreta té un cert suport electoral, perquè hi ha tot un exèrcit de mitjans al seu servei. El sistema comunicatiu espanyol ha agafat el mateix estil de Las Provincias dels anys vuitanta i noranta.
Tot i aquells atacs i la triple mort per a Guillem de què tu parles, Guillem Agulló va esdevenir un símbol de l’antifeixisme, si tant voleu avui més vigent que mai.
Ell ha esdevingut un símbol i com deia Xavi sarrià, després de Guillem hi ha milers de Guillems. com deia la mare de gullem, al cap de deu dies del seu assassinat, els pares dels assassins havien engendrat la mort, però el seu fill viuria eternament. A Guillem el recorden les persones compromeses amb l’antifeixisme, i no només en l’àrea dels Països Catalans, sinó arreu de l’estat, a Euskadi, a Andalusia, a Galícia, a Madrid. On hi ha antifeixisme, es coneix la seva figura.
Feis les presentacions en espais segurs. Així i tot, heu tengut problemes, protestes, amenaces?
No hem tingut cap problema. L’acollida és molt bona. Com dius, fem les presentacions en ateneus d’un cert posicionament antifeixista, en llibreries progressistes… Algun periodista m’ha demanat si tenia por. Seria temerari no tenir-ne. Una certa prevenció i temor l’has de tenir. Em poden tenir ganes, és clar, però ne la mesura que tens una certa projecció pública, per moltes coses que he fet, com a músic, com a sociòleg, soc conegut, i això també d’alguna manera em protegeix.
