El professor Gabriel Bibiloni ha parlat bé de nosaltres aquests dies a les xarxes socials. El motiu, l’ús de l’article comú en els topònims. És una batalla en la qual fa anys que el doctor Bibiloni persevera. Ens alegra fer-lo content.
L’ús de l’article salat en el registre formal és una anomalia folkloritzant que va incorporar-se a l’escriptura ja dins el segle XX. Però expliquem-ho breument. No hi ha discussió entre els usuaris de la llengua entorn de l’ús de l’article comú en el registre estàndard. Ningú no té inconvenient a escriure “la cadira”, “el llum”, “la filosofia” o “els menuts”. Tampoc, si ha decidit de parlar en estàndard, tendran inconvenient de fer servir aquesta modalitat de l’article.
La clau de tot plegat rau en el fet de considerar l’article en els topònims de les Illes Balears com una part viva i orgànica de la llengua o, per contra, si s’ha de considerar un element fossilitzat. Ja passa, això, en els indrets del Principat on l’article ha restat fossilitzat i s’ha aglutinat amb la resta del topònim. Sant Joan Despí (i no Sant Joan des Pi, o Sant Joan del Pi) o Sant Just Desvern (i no Sant Just des Vern o Sant Just del Vern). Per aquest mateix motiu, si l’article estigués fossilitzat en els topònims d’aquí, hauríem d’escriure “Sapobla”, “Sessalines”, “Sarenal” o “Sant Llorenç Descardassar”, cosa que no passa pel cap a cap dels nostres lectors. Més encara, els gentilicis també haurien de mantenir aquesta aglutinació, si fossin vertaderament els fòssils lingüístics que ens volen fer creure alguns que són. Ni els de la Pobla són “Sapoblers”, ni els de les Salines “sessaliners”. Cert és, no ens n’amagarem, que en aquest cas hi ha algunes excepcions, potser explicables pel fet que es tracta de topònims que han generat el gentilici de forma més recent en el temps: els de l’Arenal, són anomenats “sarenalers”, igual que, més a prop d’aquí, els de l’Illot, són dits “silloters”.
Hi ha altres mostres transparents que l’article dels topònims a les Illes Balears són vius, com ara el cas de la gent de Pollença, que quan s’ha de referir al poble que tenen al costat, no diuen “sa Pobla”, sinó “la Pobla”. Com deu ser?
Per paga, són molts els qui tant si escriuen topònims com si escriuen noms comuns, deixen de banda la militància insubornable de l’ES i el SA quan apareixen les maleïdes contraccions o fins i tot els articles en plural.
A banda de tots aquests arguments, que qui hagi estat en contacte amb el món de la filologia a Mallorca ja coneix, hi ha també el de la tradició. En el català escrit fins al segle XX l’article general en usos estàndard va ser sempre l’anomenat literari, o estàndard, tant per als substantius d’ús comú com per als topònims. Els mateixos filòlegs i toponimistes que neguen avui la possibilitat d’escriure els topònims emprant l’article estàndard coneixen, segurament més que ningú, aquesta tradició, però la invaliden, sovint amb l’argument que podrien fer perdre la presència tradicional de l’article salat dels topònims en la parla oral. Fa segles que escrivim en article estàndard i el vigor de l’article salat a la parla encara avui és indiscutible. Tant és així que avui és molta la gent que ha relaxat els usos de l’article estàndard en els seus escrits públics (pens ara en les xarxes socials), una manera de fer malbé la feinada que s’ha fet els darrers cinquanta anys per mantenir un registre estàndard comú que no donàs ales al secessionisme lingüístic.
Des de Cent per Cent malavejarem continuar per aquest mateix camí, tot i que sabem que no sempre ho feim així com toca. No és un conflicte de solució senzilla, perquè l’ús del salat en els topònims, també acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans, ha arrelat fort els darrers cinquanta anys i costarà revertir aquesta tendència, que ha trastocat la percepció fins i tot dels qui més hi creim.
Podeu llegir la publicació de Gabriel Bibiloni en aquest enllaç:
