“Això havia de ser una ferreteria, però va acabar essent Sa Marjal”. Ens ho explica Catalina Galmés Font (Manacor, 1967) que és qui, des del primer dia, i ara ja fa quaranta anys, ha duit l’emblemàtica botiga del carrer de ses Parres, ben a propet de la plaça del Mercat. La idea de la ferreteria era de son pare, que havia comprat aquelles dues cotxeries. Els locals, anteriorment havien albergat una ferreria: “Aquí hi ferraven cavalls, un temps”, diu Catalina.
Era molt joveneta, la madona de Sa Marjal, quan s’hi va posar. “Al principi ma mare va venir a ajudar-me”. Era un temps que tot era diferent: “Molta cosa precuinada envasada que hi ha avui, en aquell temps no existia. Ara pots comprar una bossa d’ensalada, llavors havies de comprar una lletuga. Veníem arròs, sucre, barralets de quatre litres de vi… les cocacoles i altres botelles de refresc eren retornables… era un altre món”.
També, en aquell temps “els escolars, quan hi havia escola matí i capvespre, quan sortien d’escola a les cinc s’aturaven a jugar al a plaça del Mercat, o anaven a repàs, i venien a cercar berenar i els capvespres en feia molts, de berenars”. Avui allò ha canviat. “Els al·lots mallorquins ja no van a la plaça, perquè la majoria fan activitats extraescolars, com ara gimnàstica o teatre”.
A més, a Sa Marjal feien hort. “Veníem el que fèiem nosaltres, i el que no ens bastava ho compràvem”. Ells tenien a Na Marranxa, i allà hi tenien dues vaques. Segurament Sa Marjal va ser el darrer lloc de Manacor que va tenir lleteria. Venien llet acabava de munyir. “El que ens donaven les dues vaques no ens bastava, i la llet que ens feia falta la compràvem a un altre pagès”, diu Catalina.
Quan obriren poc es devien esperar que hi hauria el canvi tan gros que hi va haver a Manacor en termes comercials. “Vàrem obrir un mes abans que Es Rebost (on avui hi ha l’Eroski) i dos o tres mesos abans que l’Hiper”, recorda Catalina Galmés. Qualsevol s’hauria enfonsat en veure que al cap de poc temps d’obrir, s’hi posaven també negocis d’aquella envergadura. Però perseveraren. “Ens defensàvem molt amb els productes de fora vila que fèiem nosaltres. Collíem grells dues hores abans de venir a obrir. La fruita i la verdura era el que tenia més tirada”
Catalina Galmés comenta que “quan començàrem obríem devers les vuit i mitja i l’horabaixa, quan teníem lleteria, tancàvem devers les nou. Amb els al·lots petits, els horabaixa obria a les cinc. Amb els anys he anat ajustant els horaris a les meves conveniències”. L’horari actual és de les set i mitja fins a la una i mitja, i l’horabaixa de quatre i mitja a les set i mitja.
Avui les coses han canviat, i així com va tot, Galmés té clar que “per poder surar el negoci, el local ha de ser teu. Hi ha hagut temps que sí que donava, però ara mateix no donaria per pagar un lloguer”. A Sa Marjal sempre han tengut una dependent. I ara en tenen dues, a banda del seu home, Miquel Llull, que ara es jubila.
Estan al carrer de ses Parres, però molt a prop de la plaça del Mercat. “Antigament, els dilluns es coneixia molt més. Sobretot quan hi havia les perles i a més coincidia amb el dia de mercat”.
Sa Marjal hi és. Hi ha estat sempre, durant aquestes quatre dècades, i és d’aquells locals que tenen clients “que fa quaranta anys que venen”. Per descomptat, però, “n’hi ha que venien i no venen, i a la inversa, i també tenim molts de clients de pas”.
Encara hi ha molta de gent que fa tota la compra a Sa Marjal, però sembla que predomina el perfil dels qui fan “una compra grossa a gran superfícies, i les coses de diari sí que les venen a comprar aquí, encara que és ver que trobam clients que se n’ho duen tot d’aquí”.
Manacor ha crescut i ha canviat molt aquests darrers quaranta anys. Han tengut sobretot clients mallorquins i gent major. “Ara pot ser tenir predominen més els mallorquins, però tenim gent de molts de llocs diferents que venen a comprar aquí.
Varen dur pa de Can Ribot fins que els propietaris de l’emblemàtic forn manacorí es varen jubilar. Ara en duen de Can Revell, de Can Terès i de Can Ventaiol de Felanitx. Duen també rebosteria individual, com ensaïmades i coquets, perquè “els principals compradors són particulars, si ve qualque bar és a cercar el pa o per qualque descuit”.
Els darrers anys han proliferat a Manacor moltes botigues de producte fresc regentades per marroquins. “Són dos móns molt diferents”, diu Catalina Galmés. “Ells poden oferir un preu de fruita molt econòmic, i jo per ventura la tenc un poc més cara, però mir que sigui de més qualitat”.
A Sa Marjal procuren oferir producte elaborat aquí, a Mallorca. Hi podem trobar producte local, com ara galletes Quely o Rosselló, farines mallorquines… “tenc prioritat per les coses d’aquí”, diu Galmés.
També venen ramellers. “El meu germà fa cossios i de quan ell va començar a fer-ne jo en vaig posar per vendre”, explica Catalina Galmés.
Han canviat molts de clients, ha canviat la competència, han canviat els productes que es venen i es compren. Però si una cosa és diferent avui és la relació amb l’administració. “Han augmentat els imposts, els requisits de prevenció de riscs laborals, els cursets, les assegurances… Han complicat moltíssim les coses. Hi ha menys marge per als autònoms. Amb una botiga com aquesta vius, fent moltes hores de feina i sense comptar les teves hores. Fas el teu jornal”, diu la madona de Sa Marjal, que reconeix que “antigament sí que es podia avançar. Ens aniria molt bé poder continuar així com estam ara fins a la jubialció. Estaré set anys perquè la dependenta en té un menys que jo. Si mentrestant hi hagués res de nou i hagués de tancar, tancaria”.
Catalina i Miquel han conviscut els darrers vint-i-tres anys en el mateix lloc de feina. No totes les parelles estan preparades per fer-ho. Al principi, Miquel tenia moltes propostes, “però jo ja les havia provades abans i el frenava una mica”. Ell amb el temps va assumir que qui podia aportar més experiència era ella, que hi havia estat des del principi.
Un lloc per on passa tanta de gent és un lloc per saber com respira el poble i quines novetats hi ha. “Però jo sempre he estat molt prudent i si veia que dues clientes xerraven, me’n feia enfora, perquè no he d’haver d’anar a escoltar el que diuen els altres”, diu Catalina, que reconeix que “molta de gent ve i ens conta el que els passa, i nosaltres escoltam, però ens guardam bé de demanar res”.
Catalina i Miquel tenen dos fills. Una és veterinària, l’altre, músic. ”És molt poc probable que cap dels dos s’hi vulgui dedicar. Ara, el que passarà no ho sé”, diu Catalina Galmés.
Com a tots els negocis, “hem tengut alts i baixos”, diu la madona, però “sabent el que sé ara, no posaria una botiga, perquè amb la competència que hi ha no treu. Per poder pagar un lloguer i un personal que t’ajudi has de tenir obert de diumenge a diumenge i de vuit del dematí a onze del vespre”.
En aquest sentit, Miquel Llull recorda que “hi ha hagut temporades amb més gent. Ho vàrem conèixer molt durant la pandèmia, diu. La gent intentava no ficar-se on hi havia molta de gent”. Com que eren un servei essencial, no varen haver de tancar, i de fet “no vàrem haver de menester ajudes, hi havia gent que ho necessitava molt més. Jo ni tan sols ho vaig mirar”.
Són quaranta anys de vendre el millor producte amb el millor tracte. D’estar a prop de la clientela i de servir-la tan bé com han sabut. Sa Marjal continua amb les portes obertes, amb els seus productes del dia, els seus cossiols i la mirada sincera i amable dels qui duen la botiga i dels qui hi fan feina. I que sigui per molts d’anys més!
