Skip to content

“És molt bonic veure com dues persones als quaranta poden tornar a començar”

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és actor de teatre, cinema i televisió. Actualment prepara una pel·lícula i també està fent gira amb l’espectacle Començar (La Villarroel), una comèdia romàntica amb Mar Ulldemolins i sota la direcció de Pau Carrió que es podrà veure el pròxim dia 12 de febrer a l’Auditori de Manacor. Parlam amb ell sobre aquesta obra.

Foto: Calabuch / David Ruano

Tot parteix amb una festa al pis de la Laura, quan tots els convidats se’n van manco un. Qui són les dues persones que queden i quina història comença a partir d’aquest moment?
Tot comença amb aquesta festa que fa la Laura a casa seva. Un amic d’ella té un amic, que sóc jo, el Dani. Durant tota la festa han estat mirant-se, però no s’han dit res i quan tothom marxa ell es queda, en un últim intent de parlar. A partir d’aquí comença una història molt bonica que crec que inclou molts gèneres. Tot comença com una comèdia romàntica, una mica ximple, fins i tot, però va agafant pes i drama. Però no es recrea en cap aspecte.

No és només per riure, té una història i unes reflexions al darrere. El títol, començar, ja ens dona pistes…
Sí, té rerefons. És molt bonic veure com dues persones als quaranta poden tornar a començar. Tot i tenir una motxilla, una experiència vital, unes ferides i unes pors també tenen parts positives. És molt bonica la mirada en aquesta edat: sense haver d’aparentar el que no és, poder dir les coses directament, a la cara.

Feu parella artística amb Mar Ulldemolins. No és la primera vegada que feis feina plegats. Com ha sigut l’experiència?
Hem treballat molt abans, en diverses obres com el Mètode Gronholm entre d’altres i també en algunes ocasions a la televisió. Treballar amb ella sempre és un gust enorme perquè és una gran actriu però a més és amiga, me l’estimo molt i a més sempre anem a favor de l’obra. Si ens fem suggeriments o ens diem de fer una cosa d’una manera concreta o d’una altra sempre és per aconseguir que hi hagi més riures o fer que l’espectacle funcioni millor. Ens ho podem dir tot a la cara i això no sempre passa i és fabulós treballar amb ella.

Les crítiques diuen que és un espectacle on es calla més del que es parla i d’aquesta manera s’aconsegueix dir molt. És difícil arribar a aquest punt en què els silencis parlen?
És molt important això en aquesta obra. De fet, estan molt marcats en el text, no és que ens hàgim inventat res. L’autor fins i tot arriba a marcar un silenci de 5 minuts que durant els assajos no vam aconseguir fer, evidentment, perquè ens entrava el riure. Però sí que és veritat que és una peça amb molts silencis i això li dona el suc. Pensa que és una parella que s’acaba de conèixer i si et poses en situació, hi ha moments en què, evidentment, no saps què dir en una situació com aquesta. Això li dona credibilitat i la fa molt bonica. A vegades és difícil omplir aquests silencis però ho hem aconseguit i funcionen molt bé.

I tot plegat sota la direcció de Pau Carrió, qui també s’ha encarregat de la traducció i l’adaptació del text de David Eldridge. 
Exacte. És una obra que es va estrenar a Londres l’any 2017 i tant la traducció com l’adaptació són peces importants en l’obra. Passa a Londres i hi ha coses concretes importants per entendre-la. Per exemple, el personatge de la Mar té un nivell econòmic més elevat que el meu i es fan referència a certes zones i espais que s’han hagut de modificar. També pel que fa a certes referències a personatges que apareixien en algunes bromes, que s’havien d’adaptar també perquè eren molt angleses. L’adaptació funciona molt bé, el Pau l’ha fet encaixar molt bé.

Has comentat que l’obra té un equilibri entre el drama, el romanticisme i la reflexió. Així i tot, la veneu com a comèdia romàntica. T’hi sents còmode en aquest format i amb aquesta etiqueta?
Jo crec que és important tenir present que el que fem és un ofici i no un art. En el meu cas però, jo em sento còmode en aquest format i de fet, aquesta obra en concret m’agrada molt. Jo sóc el típic pringat i ella la típica femme fatale, però evoluciona molt. Res és com sembla a l’inici. A mi m’agrada molt passar d’aquest extrem inicial de fer riure a la gent i després poder encongir-los el cor.

A nivell tècnic i escènic, l’espectador que vengui a veure l’obra, què hi troba sobre l’escenari?
Descobreix un pis bastant realista de l’Eixample de Barcelona. L’espai és del Sebastià Brossa i la il·luminació del Ramon Rius i és una escenografia molt realista que lliga molt amb el realisme del text. Explica molt el moment de canvi de la Laura.

Back To Top
Search