“Es tracta d’un text fantàstic que juga amb el thriller i amb la ironia”

Eduard Farelo (Barcelona, 1970) és una de les cares més conegudes en el món actoral català. Actualment combina la televisió amb el teatre i el proper 15 de febrer visitarà Manacor amb l’espectacle Eva contra Eva, una proposta teatral dirigida per Sílvia Munt, amb text de Pau Miró i amb Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau com a protagonistes. Parlam amb ell sobre aquesta obra.

Foto: Sílvia Poch

Eva contra Eva és un títol suggerent. De què va aquest muntatge?
Podríem dir que és una revisita de la pel·lícula Tot sobre Eva de Joseph L. Mankiewicz. No es tracta d’una versió de la pel·lícula sinó que aquest clàssic ha servit d’inspiració per donar lloc a l’espectacle. La Sílvia i l’Emma es van posar a treballar sobre això i van encarregar un text al Pau Miró, per revisar la pel·lícula des d’un punt de vista més contemporani i amb una actualització del contingut. És una història que parla sobre la relació entre dues actrius, les dues anomenades Eva. Una d’elles, interpretada per Emma Vilarasau, és una actriu que ja ho ha demostrat tot i que ja no està al punt àlgid de la seva carrera. L’altra, intrepretada per Nausicaa Bonnín, és una actriu jove, d’aquesta nova generació que està intentant fer-se un forat dintre del món artístic i que no acaba de trobar l’oportunitat. Aquest és el punt de partida de l’espectacle, la relació que aquestes dues dones estableixen però també sobre com els afecta, a una, les ganes de voler arribar i a l’altra, el pas del temps i començar a veure com la vida t’ha donat moltes oportunitats i ara te les comença a prendre.

D’alguna manera és com un debat intergeneracional però més enllà Munt també vol rompre amb certs tòpics masclistes.
Sí, s’intenta trencar amb certs estereotips sobretot perquè la pel·lícula es basava en la rivalitat entre aquestes dues actrius i en un enfocament en el qual el pas del temps, en el món de la dona, suposava una negativitat que es reflectia en el final de la bellesa amb l’arribada de la vellesa. La història ens ha demostrat que aquest pas del temps és molt més dur per les dones que pels homes perquè a les dones se’ls continua exigint tota una sèrie de valors que als homes no se’ns exigeix. Tot l’equip està molt compromès en aquest sentit però sobretot l’Emma i la Sílvia tenien ganes de donar aquesta altra visió. Crec que, d’una manera molt encertada, tant la Sílvia Munt com el Pau Miró han volgut parlar més de com ens afecta el pas del temps, siguem homes i dones i de com hem d’afrontar la vida d’una altra manera. També parla de l’ímpetu de la joventut i aquestes ganes de córrer que a vegades no deixa que els joves facin una reflexió tranquil·la de tot allò que els està passant. Eva contra Eva proposa aquest joc i aquesta reflexió.

Què destacaries del text de Pau Miró?
Jo crec que ha aconseguit que la gent no vingui amb la idea que es tracta d’un text revisat. Es tracta d’un text fantàstic que juga amb el thriller i amb la ironia que sempre caracteritza les peces de Pau Miró. A més, es tracta d’un text que enganxa l’espectador des del primer moment i fa que vulgui entendre i resoldre tot allò que està passant sobre l’escenari.

A més de les dues protagonistes, quins altres personatges trobam a l’escenari?
Hi ha un crític teatral que interpreta l’Andreu Benito i dóna una mica el punt de vista del món de l’art i dels artistes. La Marissa Josa fa el paper d’una representant que sempre ha estat al costat del personatge de l’Eva que interpreta l’Emma Vilarasau i que també dóna el punt de vista d’una persona que no ha pogut aconseguir fer allò que volia però que tota la vida ha mantingut la fidelitat a l’actriu.

I el teu personatge quin paper juga?
El meu personatge és un director de teatre que té un text al cap i sap que vol parlar de determinades coses però que tindrà un enfrontament entre dos mons. D’una banda, allò que forma part de la seva vida i la seva manera d’entendre l’art i la interpretació i de l’altra el món d’aquesta actriu jove que arriba i li trenca els esquemes.

Com ha estat el procés de creació?
Vam començar a assajar el mes de novembre i vam estar dos mesos llargs fent feina. Jo sempre dic que a mi el procés d’assajos és de les parts que més m’agraden perquè m’ho passo molt bé. Penso que és el moment on hi ha més màgia: veure treballar els companys i veure com s’aixequen les diferents peces és un procés bastant fascinant. Ara ja portem unes quantes funcions i d’aquí poc arribem a Manacor amb moltes ganes perquè sempre és una plaça amb un públic molt exigent i que entén molt de teatre.

Havies treballat amb la Sílvia? Com definiries la seva feina de direcció?
Ens coneixíem però no havíem treballat junts. Sí que vam coincidir l’any passat en un muntatge que va aixecar el Teatre Lliure amb diferents textos sobre el món dels refugiats i es va fer una única funció per recaptar beneficis per l’Open Arms però fins ara no havíem coincidit en un espectacle com a tal. Tant la Sílvia com l’Emma són dues de les persones més persistents i treballadores que jo m’he trobat al llarg de la meva carrera. De l’Emma ja ho sabia: ella mai està contenta i això fa que aguanti les funcions teatrals fins a l’últim dia com si fossin el primer. D’altra banda, la Sílvia no donarà mai l’espectacle per acabat: ja sé que encara ens queda molta feina per fer. Això és molt gratificant i diu molt d’elles dues. Són dues persones que ja ho han demostrat tot i que es podrien relaxar però en canvi no es donen mai per vençudes.

En l’àmbit tècnic, pots destacar alguna cosa del muntatge?
No voldria avançar gaire cosa perquè volem que els espectadors es puguin sorprendre però sí que puc dir que hi ha un joc amb les pantalles audiovisuals i amb el pas del temps, anant endavant i endarrere. Això neguiteja l’espectador durant els primers deu minuts però acaba essent un joc de pistes molt satisfactori.

Vols afegir alguna cosa més?
Només convidar a la gent que s’apropi a l’Auditori de Manacor perquè els puc assegurar que no els decebrem.