L’actor Lluís Villanueva (Sabadell, 1967) arriba a l’Auditori de Manacor com a protagonista de Quan de temps em queda?, que pujarà a l’escenari dissabte dia 22 d’octubre. Amb ell repassam la seva carrera i parlam d’aquesta comèdia que tracta de la mort, l’amistat i de treure el suc que cadascú vol treure a la vida.
Quan de temps em queda? és una comèdia que parla, en certa manera, de la mort. Amb quina actitud hem de venir al teatre?
És una comèdia contemporània d’embolics. Té tocs de vodevil, girs de guió, escenes molt ràpides i tot pensat perquè els espectadors sortiu de l’Auditori de Manacor fets un fart de riure i també pensant en les coses que faríeu si us quedés un mes de vida.
Aquests 30 dies de vida que li queden al Pere, el teu personatge, suposen el punt de partida de tot.
Sí, la comèdia té un punt de ciència-ficció, perquè la meva dona, que interpreta la Marta Bayarri, és metgessa i ha descobert un mètode que pot predir a cada pacient quin temps de vida li queda. El meu personatge sap que morirà des de fa alguns anys i per això, per exemple, ha deixat la seva feina com a dermatòleg i ha decidit fer tot allò que li venia de gust. Ell té assumidíssim que morirà, ho sap de fa cinc anys. Els problemes venen quan en Pere decideix explicar que es morirà al seu millor amic.
Fa falta desdramatitzar la mort? És necessari parlar-ne més des de la comèdia?
Clar, és un dels molts aspectes que es tracten. El meu personatge està preparadíssim per la mort. Ell ho té molt assumit, igual que la seva dona. En Pere el que vol fer és deixar-ho tot lligat i ben lligat. Però quan els donen la notícia els amics embogeixen i d’aquí sorgeixen situacions i girs de guió divertidíssims. En definitiva, és una comèdia per morir-se de riure. Però també convida a pensar en com volem viure i en què ens queda per fer. Si la mort fos una cosa naturalitzada, potser en tot això hi pensaríem cada dia. Qui sap si seríem més feliços.
És una comèdia d’embolics amb situacions que impliquen matrimonis i parelles…
Existeixen parelles ideals, les que podríem dir que són les parelles de les nostres vides i amb qui t’entens molt bé i t’estimes. Però hi ha gent que no les ha trobat, com el millor amic del Pere. I serà una d’aquelles coses que el meu personatge vol deixar lligades, encara que impliqui trastocar la vida dels altres.
L’humor negre quin paper hi té en aquesta proposta?
Et diria que cap. Tot és molt blanc i la comicitat surt de les situacions que planteja la directora i dramaturga de l’obra, la Marta Buchaca. Ella fa una de les coses que millor sap fer: retratar la vida i les pors dels seus personatges. La Marta planteja situacions que podrien ser reals, però hi afegeix una part fantàstica, un element distorsionador i tot funciona. Al cap i a la fi, la comèdia utilitza el mateix mecanisme que els acudits: deformar la realitat fins que tot esdevé còmic i fa riure. El text de la Marta és totalment còmic, les escenes són rapidíssimes i plenes de girs. Però, com deia, es parla de la mort d’una manera molt blanca i això ens permet passar la pilota al públic, que ha de respondre a l’interrogant de si aquesta és la vida que de veritat desitja tenir.
La Marta Buchaca és una de les poques dones que t’ha dirigit com a actor. Hi ha alguna diferència entre fer feina amb directors o directores?
La Marta em dirigeix ara i ja m’havia dirigit el 2010 al Teatre Nacional, també en una comèdia. Crec que la mirada femenina és inevitable. Simplement perquè és una dona. En la manera de treballar diria que més que entre homes i dones, les diferències estan en les generacions de directores i directors. Ella i molts altres dramaturgs s’inspiren en la manera de fer de Javier Bolte, que barreja la realitat amb elements que podrien ser de ciència-ficció. Tot per construir escenes esbojarrades, però també per construir metàfores que serveixen per interpel·lar al públic. Per parlar de coses profundes des de l’humor.
Has treballat amb directors com Calixto Bieito, Cesc Gai, Àlex Rigola, Sergi Belbel o Lluís Homar. Enyores els personatges més dramàtics o ja t’està bé la comèdia?
He orientat la meva carrera més a la comèdia, sobretot en els darrers anys. És cert que durant una època em vaig centrar en el teatre més èpic i dramàtic. I és una gran escola. T’obliga a enfrontar-te cara a cara amb el públic. Has de situar-te molt bé damunt l’escenari, ser conscient des d’on dius les coses. Però tot el teatre, sigui del gènere que sigui, té una part de comèdia. Shakespeare és gairebé sempre tragicomèdia en estat pur. Jo durant la meva carrera he volgut fer de tot. I ara m’agafo a la comèdia perquè és el que m’agrada fer.
De tota la teva carrera, hi ha algun personatge que t’estimis especialment?
És una pregunta molt difícil. Però et diré un personatge televisiu del qual n’estic especialment orgullós. És el Raúl Dorado, l’advocat de la sèrie Benvingut a la família. Hi vaig posar moltes de les lliçons que he après en els anys que faig teatre. Era un personatge ben dissenyat i que donava molt de joc.
Per a molts espectadors sempre seràs el Ramon de Plats bruts…
Sí, és un personatge ben diferent del Raúl. Llavors encara no tenia 30 anys i ara en tinc 55. El Ramon de Plats bruts era molt més espontani, jo estava descobrint què implica fer feina a la tele i tot era molt nou. En vaig aprendre molt, però suposo que ara faria les coses molt diferents de com les vaig fer…
Has fet cine, teatre i televisió. Et veurem aviat fent de director?
No ho descarto gens, però si surt no serà una cosa imminent. Podríem dir que el cuquet existeix però no es belluga gaire. Són projectes, textos o prpostes que em passen pel cap. De pmoment no me’ls prenc seriosament. Potser seria una d’aquelles coses que faria abans de morir, però ara per ara la deixo per a més endavant.
