Marga Melià (Palma, 1982) és cineasta i guionista. Ha dirigit diversos llargmetratges, curtmetratges i documentals. Avui és a Manacor per presentar "Suportant el paradís", un documental que aborda els efectes de la indústria turística sobre l'illa a partir de la mirada de vint artistes mallorquins.
Publicares un llibre amb aquest mateix títol ara fa quinze anys. Com ho has fet per elaborar el documental? Has tornat a parlar amb els mateixos testimonis? N’hi ha de nous?
Vaig fer una sèrie d’entrevistes a vint artistes mallorquins el 2009 i el 2010. D’aquella feina en va sortir un llibre el 2011, amb el títol “Suportant el paradís”, i que ara recentment ha reeditat Lleonard Muntaner en format de butxaca, perquè la primera edició sí que era un llibre més de sobretaula… El cas és que en el llibre parlàvem de la vida, de l’obra i del pensament de tots aquests artistes. Era com un recull dels artistes més emblemàtics del segle XX i XXI. Durant les entrevistes vaig veure com parlaven de la seva relació amb Mallorca i de com em narraven els canvis que ells havien presenciat i com els havia afectat personalment. Vaig decidir que en volia fer un documental i va ser quan els vaig tornar a gravar, perquè en les primeres entrevistes no els havia enregistrat en vídeo. En aquesta ocasió sí que ho vaig fer i a més els vaig interpel·lar directament sobre aquest tema que t’acab de contar, sobre com havien viscut els canvis que hi ha hagut a l’illa dels anys seixanta fins ara. Això ens permetia filosofar sobre el camí de la societat, la deriva del món, el decreixement, el progrés… fins a configurar un retrat emocional de com ells i elles han viscut tot això.
Això ho has fet ara més recentment?
No. Ho vàrem fer el 2012, però no vàrem arribar a fer el documental com a tal, i ara fa un parell d’anys m’hi vaig tornar a posar, pensant que havia arribat el moment i que podia. Vàrem emprar aquelles entrevistes, i el material que havíem enregistrat amb anterioritat. També hi hem incorporat unes entrevistes breus a artistes més actuals, i més joves, perquè ens parlassin d’altres cosetes. Et pensaries que són d’avui les reflexions que vàrem enregistrar el 2012, perquè fan unes reflexions molt vigents… Els he sentit de vegades parlar i al final el discurs és el mateix, la ferida és una.
Et volia demanar precisament per la diferència de discurs entre aquests artistes més novells i els que vares entrevistar primer, que deuen tenir un discurs més nostàlgic. Potser els d’ara són més trencadors.
Jo crec que a les converses del 2012 hi ha un tros de nostàlgia, perquè jo els ho deman, com era la Mallorca de la seva infantesa, perquè eren gent nascuda els anys cinquanta, seixanta, setanta… i sí, hi ha un espai per a la nostàlgia, però també ens adverteixen dels perills d’idealitzar el passat, fan crítica, fan autocrítica, són gent compromesa, amb ganes de canviar les coses, que no es limiten a queixar-se i em pareix molt valent el que deien en el seu moment, perquè llavors la societat no acompanyava tant com ara. Era més difícil imaginar que el poble podia reaccionar com ho fa ara en massa. Ho he intentat transmetre… Llavors no hi havia aquestes manifestacions massives que hi ha ara. Sí que es movia el GOB i que hi havia certs moviments, però aquest tema no estava tant damunt la taula com ara. El sentiment era distint. Ara la gent, en general, s’ha despert, des de fa dos o tres anys, i això és esperançador. No hem estat un poble especialment crític o combatiu…
Els anys vuitanta, i especialment els noranta sí que hi havia una resposta, una reivindicació, però era potser de caire més territorial, sense posar en qüestió el model turístic.
Exacte. Avui tenim aquestes grans manifetacions, els sopars a la fresca… Abans era complicat parlar obertament amb una crítica genèrica al model turístic. Després de la pandèmia hi va haver una acceleració brutal, i això va generar una reacció crítica general, era diferent. En el 2012 ells ja eren prou agosarats en els seus discursos. I per això és valuós avui emprar aquest material, perquè la situació ha canviat.
Has parlat també amb altres agents socials, membres del GOB, polítics…
No. Hi ha com a mínim dues pel·lícules fantàstiques que ja han fet aquesta feina que són Tot inclòs i Overbooking, que les recoman molt, i que són una aproximació al tema amb diferents agents de la societat, empresaris, activistes, polítics… La nostra pel·lícula és una aproximació molt diferent que no dona ni una sola dada, perquè el que feim és una aproximació més emocional al fet, per mirar de mostrar com aquesta sèrie de persones, i jo mateixa, ens feim unes preguntes, sobre com vivim tot aquest canvi… alguns ho han traslladat a la seva obra i s’han plantejat aquestes qüestions a través de la seva relació amb la cultura i amb l’art. Es tracta de mostrar com ho hem paït, com hi hem reflexionat i com, de vegades, ho hem convertit en material artístic. Volíem oferir una nova mirada sobre el tema. No pretenc que sigui una anàlisi, sinó una manera de mostrar com es viu en un lloc que veus que va deixant de ser teu i veus que t’hi sents de cada vegada més estranger.
I per què els artistes?
Quan tenc un dubte més existencial, al final acudesc a les obres dels artistes… Vaig decidir consultar com ho vivien ells i com hi havien reflexionat. Qualsevol mallorquí podria fer un relat molt interessant sobre el tema. Vas a qualsevol lloc i la gent et conta experiències similars i variades sobre tot això, però has de triar un punt de vista, no els pots mostrar tots, si no vols fer una pel·lícula infinita. Els artistes solen ser gent que per la seva feina, normalment, tenen una sensibilitat especial, però també és gent que s’atura més sovint a reflexionar sobre el que veu i el que viu, i estan més acostumats a explicar-ho. Hi ha tot un procés darrere, i això no vol dir que no sigui igual de vàlida i interessant que la de qualsevol altra persona.
Vols afegir res més?
Sí: fins a final de setembre el documental es pot veure cada dia a Palma, tant al Rívoli com al CineCiutat. Després també farem gira amb sessions amb col·loqui per diferents pobles de Mallorca.
