– ENTRE BAMBOLINES – Marina Nicolau – Actriu enfadada
Quin títol tan contundent! Tranquils, ara vos ho explicaré abans que algú s’atreveixi a desacreditar els arguments pel simple fet d’expressar una emoció vàlida com qualsevol altra, però que si l’expressam les dones, ja ens infantilitza, invalida i considera d’histèriques.
Fa unes setmanes, gravant un capítol del meu pòdcast «Viure d’això», va sorgir a la conversa la idea o, més ben dit, la realitat, que les treballadores de la cultura a Mallorca estam enfadades. No és cap novetat, entre nosaltres parlam, ens explicam les misèries i també les petites victòries del dia a dia, i sabem que la tònica general és d’estar cansades, enfadades i pensant, de tant en tant, en enviar-ho tot a la merda. No és cap novetat, perquè costa fidelitzar el públic. No és cap novetat, perquè ens hem de justificar pel preu que posam a les classes de teatre. No és cap novetat, perquè hem de lluitar el preu de bolo dia sí i dia també. No és cap novetat, perquè la realitat és que anam d’abanderades de la cultura, la cooperació i la unitat i després dins el món del teatre és on més «caïnisme» trobam. No és cap novetat, perquè la nostra feina depèn, malauradament, del color polític que toqui aquells quatre anys i no d’una línia de polítiques culturals que ens protegeixi i ajudi, com hauria de ser.
I estar enfadades és del tot lícit i comprensible. A una sessió amb la meva psicòloga, vam fer una llista de què significava per mi ser actriu i què implicava treballar-ne. I creis-me, quan ho vaig veure per escrit i per separat, em vaig posar a plorar. La meva germana diria que sóc de llàgrima fàcil i que el meu criteri respecte a llàgrimes i plors no es pot considerar, però creis-me, aquesta vegada sí. Quin xoc, quina presa de consciència, quina buidor de cop. Per què continuem treballant en la cultura, teatre, música, arts escèniques o visuals quan allò que implica és precarietat, precarietat i precarietat? M’he trobat més d’una vegada dient «jo vull viure, no sobreviure», i ai, estimades, no creis que és totalment normal que estem enfadades? Però la resposta a perquè seguesc aquí és fàcil: perquè no m’imagin no fer-ho. I és una putada. No tenc la resposta definitiva a quina seria la millor forma de continuar treballant en aquest món sense estar enfadades, de fet, m’agradaria que algú vengués i em donés la solució: «té, aquesta és la fórmula, ja pots deixar de sobre-esforçar-te, diversificar-te i rompre’t el crani per arribar a final de mes». Però sabem que això no passarà. Estam enfadades i ho continuarem estant.
Sabeu què vaig sentir també quan vaig veure la llista però? Una espècie d’alleugeriment per tenir clar què era el teatre per mi i què no. Crec que és necessari fer aquest exercici per a relativitzar el que depèn de nosaltres i el que no. I vos jur que des de llavors la sensació d’enfadament s’ha anat relaxant un poc pel que fa a allò que em carregava a mi mateixa i que per res era propi. Seguiré estant enfadada sí, però sent conscient també del que és meu i del que no. Del que puc canviar i del que no.
Perquè com vaig dir una vegada a una entrevista que va preocupar a alguns companys de feina, la meva salut mental sempre estarà per damunt del teatre, i el dia que no pugui sostenir-ho més sabré amollar-ho amb amor i consciència. Almanco professionalment, ja vos he dit que no m’imagin no estar vinculada al teatre i la cultura. Però, vaja, hi haurà Marina per una bona temporada encara.
