“L’any 2004 vaig llegir un breu en un diari que deia “Immigrants salten la tanca de Melilla”. Aquesta petita peça em va cridar l’atenció i una setmana després ja estava allà per veure què passava. Tot plegat s’ha convertit en un treball de 10 anys i més de 30 viatges a banda i banda de la tanca, al Marroc i a Melilla, per documentar les constants violacions de drets humans que hi havia allà” aquestes són declaracions del fotoperiodista Sergi Cámara (Vic, 1970), que amb extensa trajectòria, ha publicat en diferents mitjans nacionals i internacionals i ha guanyat el Premi Memorial Joan Gomis a la trajectòria periodística així com el José Couso de Llibertat de Premsa, a més de ser autor del llibre “Negro”.
Cámara tancava un cicle l’any 2014, després de 10 anys d’haver-se traslladat a la frontera, perquè fer feina allà, diu, es feia més i més difícil i hi havia molts impediments per part de la policia marroquina. “Feia molt de temps que treballava en aquesta zona i vaig decidir començar el nou projecte que ara present a Manacor. Vaig pensar que si passava a Melilla, segurament també passava en altres fronteres i per aquí vaig començar a investigar”. Aquest projecte du el títol d’Europa Fortalesa, un treball fotodocumental que ens transporta a través de deu fronteres d’Europa on, en nom del control migratori, es vulneren reiteradament els drets humans. L’exposició, que es va inaugurar la setmana passada estarà disponible al Claustre de Sant Vicenç fins al 25 de gener.
A través de fotografies, textos i codis QR Cámara ens apropa a les diferents rutes que emprenen les persones migrants a les fronteres del continent europeu, relata els perills i vulneracions de drets humans que afronten diàriament i visibilitza com el control de les nostres fronteres i la manca de vies segures per al trànsit obliga les persones que migren a buscar altres rutes més perilloses i mortíferes. A través d’una quarantena d’imatges Cámara parla d’abusos policials, de violència i fins i tot d’algunes morts provocades pels cossos policials en fronteres com la d’Irun, que separa França i Espanya. “La majoria de les persones que arriben amb pastera a través de les Canàries, quan arriben a l’estat espanyol no volen quedar-s’hi. Espanya és un país de trànsit més i en aquest punt, quan volen travessar cap a França, només per control racial, els paren i els tornen enrere. El que provoca aquest tipus de control en aquesta frontera és que hagin de cercar vies alternatives que de cada pic són més arriscades, per arribar a Europa. En aquest cas el que fan és travessar el riu Bidasoa on ja s’han mort 8 persones i d’altres s’han suïcidat després d’intentar-ho diverses vegades”.
En l’exposició també hi podreu veure imatges de les Illes gregues – la frontera entre Turquia i Grècia en la “crisi dels refugiats”, quan milers de persones de Siria anaven cap a Alemanya seguint la promesa d’acollida per part del país -, la frontera entre Hongria i Sèrbia on hi ha un mur de 176 quilòmetres per evitar l’entrada de persones del Marroc o l’Afganistan. “Per evitar el pas de l’estret moltes persones agafen un vol fins a Istambul i fan tota la ruta dels Balcans, alguns d’ells per acabar a Almeria treballant en els camps de plàstic. Tota aquesta volta per mitja Europa per evitar el tros de l’estret i no morir ofegats”.
Així mateix, hi ha imatges de la ruta canària, plasmades a través de familiars de persones senegaleses desaparegudes en aquest trànsit així com del canal de la Mànega i de la frontera d’Itàlia i França, als Alps Francesos. “Durant el dia les pistes d’esquí estan plenes de turistes i el vespre plenes de persones que intenten travessar la frontera per arribar fins a França o Alemanya”.
El procés de fotografiar: la importància de la mirada
La passada setmana oferia una visita guiada al públic general, però també en va fer amb diversos grups d’estudiants, amb l’objectiu de visibilitzar situacions sovint desconegudes per a la majoria de la població. “El fundador d’Open Arms va començar la seva feina remogut per la imatge als diaris d’Aylan Kurdi, l’infant que va aparèixer ofegat a les costes de Turquia. A partir d’aquesta foto ell va reaccionar, es va moure i ha rescatat milers de vides”. En aquest sentit, explica, hi ha hagut desenes de fotografies que han fet reaccionar la gent. On posar l’ull? Què mirar per saber què mostrar? Sergi Cámara ens explica que abans feia feina amb càmera analògica, però ja fa anys que va canviar-se al digital perquè la tecnologia “ens ha superat”. Sol anar amb una càmera petita i manejable, semiprofessional, perquè ja et dona una qualitat molt bona: “L’important no és l’eina, és la mirada que tu tinguis. Mostrar una mirada diferent per poder canviar consciències”.
Cámara explica que més enllà de la part tècnica, la seva feina té una part també emocional. “Forma part de la feina veure moments durs. Hi ha moments en què ho passes malament, sobretot quan tornes a la teva realitat i et veus envoltat per una societat en què prima l’egoisme i el no pensar amb els altres. S’ha d’intentar no oblidar, però que tampoc et pesi tant per a impedir-te viure”. Té clar que “primer és persona que fotògraf” i que hi ha moments en què s’ha de donar un cop de mà, sobretot quan no hi ha equips de salvament o de cap ONG, però té clar que “quan ja hi ha persones que es dediquen a fer aquesta feina, la seva missió és documentar tot això, perquè és important que tot això es vegi”.
Més enllà de remoure consciències, si parlam de la percepció sobre les polítiques migratòries, Cámara explica que “estem subcontractant països perquè facin de porters de discoteca de la nostra festa europea. El fet és que parin immigrants, tant fa com ho facin: mentre es faci fora del territori europeu als governs tant els hi fa”. En aquest sentit, el fotògraf considera que “anar i tornar hauria de ser un procés molt més senzill: si en un país no et funciona, hauries de poder tornar i poder-ho tornar a intentar d’aquí a un temps. Hi ha moltes persones dormint al carrer o sota d’un pont, en situacions molt precàries per aconseguir els papers i si marxes d’il·legal ja no pots tornar a entrar”.
El fotoperiodista considera que, de cada vegada més, s’està criminalitzant el fet de migrar i que cal fer memòria. “Fa uns dies m’explicaven la història de migracions de Mallorca: anys enrere hi va haver molts mallorquins que partien a l’Argentina o fins i tot a Algèria. Si ara vius bé, potser és perquè el teu padrí va anar a buscar una vida millor fa un temps. Podríem ser nosaltres i haver nascut aquí o allà és una qüestió de sort”.
