Skip to content

“Fa vint anys, a Manacor algú va creure en nosaltres”

Oriol Broggi torna a la que és la seva segona casa per reposar-hi “Els ulls de l’etern germà”, un muntatge ple de poesia i missatge.

Oriol, primer de tot, l’enhorabona. Com nosaltres, ja n’heu fet vint!
Som germans d’any. Recordo molt haver vingut aquí a l’inici a Manacor i de fet es va com reestrenar la nostra primera obra aquí i hi va tenir una segona vida, aquí a Manacor, perquè l’havíem feta a la Sala Beckett i no ens coneixia gaire gent… A Manacor vaig descobrir un món que no podia imaginar, i que hi hagués tanta vida, i que hi hagués revistes com el Cent per Cent.

El tango diu que vint anys no són res. Alhora, però, donen per a molt. Quin balanç en fas, de la feina feta durant aquestes dues dècades per La Perla 29?
Certament. A l’última obra hi hem posat un bolero que també parla dels “veinte años”. I és cert, per un costat són molt i per l’altre no són res. I molt menys quan et canses de veure altra gent que en fan vint-i-cinc o trenta. I d’altres que et semblava que acabaven de començar que en fan deu. I la qüestió dels balanços se’t complica una mica, perquè passen tantes coses que no has tingut temps de pensar en les coses que fas. Veig que antigament em feia més por dir les coses i pensar-les i executar-les. El que està clar és que ha estat bé fer aquest viatge. I és molt gustós poder arribar a vint anys. Tenim molt públic, molta gent que hi pensa, i que se’n recorda, d’aquella obra que vas fer fa dotze anys, aquella on no va anar gairebé ningú i que és la que li va agradar més. I ara passa que continuem sense poder fer balanç perquè resulta que ja fem feina en els segons vint anys.

Sou una companyia molt manacorina, potser una de les que més vegades ha vengut. Més enllà de la Biblioteca, que és la vostra seu, Manacor és una plaça segura per a vosaltres?
Manacor és un poquet especial. No pot arribar a ser una segona casa, perquè les cases depenen dels habitants que hi habiten. I treballes per a la gent però també treballes per tu. I això a Manacor sempre lliga bé i ens hi trobem a gust. Per això, a la fi, és una segona casa, perquè t’hi sents molt acollit, molt a gust. No és per dir.ho, sinó perquè ens passa, i també és cert que hi ha altres llocs on has anat recurrentment. A Manacor algú va creure en nosaltres.

Veniu a reposar Els ulls de l’etern germà. Com ho feis? Què conservau i què renovau, d’aquelles funcions primigènies?
Vam crear aquest nom i va ser el moment que vaig contactar amb dos actors molt joves, un de la meva promoció i un de més jove. Ho fèiem per amor a l’art i va començar a funcionar. Vam poder cobrar i començar, gràcies a aquesta obra, a pensar el teatre que volíem fer. Pel que fa als canvis, n’hi ha uns de formals que l’espectador no notarà, de llums, una mica de projecció, que acompanya unes ombres que vam fer. S’ha refet una mica el text. S’ha repensat una mica. S’ha canviat un actor. Es nota bastant que tenim vint anys més, que som una mica més grans, i que per això ho expliquem diferent. Notes que ets més madur que aleshores i això té les seves coses bones i les seves coses dolentes. Abans teníem més energia vital i ara tenim més energia mental.

Ja s’hi veien recursos, en aquell primer muntatge, molt broggians. La música, la cura per la paraula, una escenografia d’il·luminació tènue, on s’enremesclen una posada en escena matèrica i alhora simbòlica. Però com creus que ha canviat, la proposta de La Perla 29? Cap a on camina?
Quan refàs el muntatge, veus com ha evolucionat. I s’hi perceben les mateixes idees. I veig que tanmateix he anat a pensar les mateixes solucions escèniques. El llenguatge no ha evolucionat excessivament, però és renovat. La història no ha canviat, la relació amb la paraula, la música i els elements és la mateixa d’essència i molt diferent de com arribes a explicar, i s’hi percep més assossec.

Has parlat del text. Què ha passat aquests vint anys, què ha canviat a la societat perquè el text continuï igual de vigent?
Lees coses poètiques que parlen de la vida, de la mort, de les passions humanes, de l’amor, de les guerres sempre són vigents. Nosaltres no fem les coses pensant en la vigència, però sentim la vigència a dintre. No tinc la sensació que hi hagi hagut un canvi en aquest sentit. Els ulls de l’etern germà és la història d’un home que busca la manera de ser bo en el món.

“A l’espasa hi ha violència i la violència és enemiga del dret”, es diu en un passatge. I això, justament en una obra que dona tanta d’importància a la contrària de l’espasa, que és la paraula. Avui vivim, en canvi, el naixement d’una nova violència, que, malauradament neix de la paraula. O no són paraules els pilars sobre els quals se sustenta aquesta nova forma d’autoritarisme i de rebuig dels “eterns germans”?
Una obra de teatre com la nostra té la virtut que aquestes idees s’apunten i no es resolen. No som teòrics. Vivim amb la tensió de pensar que alguna cosa està malament. Amb l’espasa pensa que fa una guerra justa. I sempre estarà lligada a una certa violència. S’adona que no pot deixar del tot de ser violent, encara que deixi l’espasa, la seva vida continua sent violenta, el seu cos s’ha de violentar fins i tot quan ha d’anar al vàter. I sí, aquesta nova extrema dreta, i “nova” és un eufemisme perquè l’extrema dreta hi ha estat sempre, em sobta que faci servir tant la parula “llibertat”, que l’agafin, que la transformin… I n’hem de ser conscients.

Back To Top
Search