Skip to content

“Avui en dia dins allò rural hi ha l’urbà, i viceversa”

Joan Tomàs Martínez va guanyar els darrers Jocs Florals de Barcelona amb “Fosca negra” un poemari que es presenta aquest cap de setmana a Sant Llorenç i a Campos i dia 20 a Manacor. (Foto: Sònia Domènech)

Tant a la breu descripció de la solapa com a l’interior del llibre, s’hi destil·la un passar pena, una presumpció d’averanys poc agradosos, unes previsions gens optimistes. Relacionaries això amb la tendència artística (tant en novel·la, com en teatre i música) que vivim els darrers deu anys entorn d’una determinada apocalipsi turística a Mallorca?
Hi podem trobar ressonàncies, d’això, però Fosca negra per ventura té una perspectiva més general, més humana, de mirar cap endavant, però també cap endarrere, de retrocedir cap al passat més remot, per poder anar cap al futur més llunyà. Aquest passat i aquest futur són molt llunyans però són molt propers, d’uns moments en què les coses encara no s’havien produït i d’uns altres en què s’hauran de tornar a crear.

Pel que dius, ni tan sols aquesta transcendència abraçaria la crisi climàtica tampoc. És més fonda, encara, aquesta preocupació.
No se circumscriu a unes coordenades històriques, és més aviat ahistòric, perquè ignora o no té en compte la continuïtat històrica o la lògica i les conseqüències dels actes històrics. Tot això és important i posa en entredit la continuïtat de nosaltres com a espècie més enllà de la crisi climàtica. Hi ha altres elements que ens han de fer reflexionar, com ara aquesta fase final del capitalisme que vivim ara, que no sé si és final, i en que no sabem ben bé què són les mercaderies i què són els consumidors. Tot es fa més eteri, impersonal i imprecís i al mateix temps també té a veure amb cap a on volem anar i què volem ser. Són preguntes que suren en aquest llibre.

Hi trobam versos tetrasil·làbics, hexasil·làbics, alexandrins, vers lliure… hi ha una voluntat eclèctica d’abraçar tota la tradició poètica catalana.
No hi ha una voluntat d’aplegar per una banda allò formal i i per l’altra allò no formal. Però sí de referenciar la creació més clàssica més arrelada i la del segle XX i més enllà del vers lliure. La poesia ha de mirar per tot i s’ha d’emmirallar en les coses que permetin al llenguatge explorar el seu límit. També hi ha una voluntat de cerca d’un ús impropi de mots forçant-ne el significat per explorar la metàfora i altres recursos semàntics.

Parlant de lèxic, també s’hi destria una voluntat de mantenir-se dins la tradició catalana, amb mots que estam avesats a veure gairebé només en poesia.
Hi ha referents inequívocs que apareixen durant el llibre, Foix, Brossa, Marçal, Verdaguer, Bonet, Bauçà, la llista seria llarguíssima i faríem curt. Cadascú és de son pare i de sa mare i cadascú cultiva una poètica particular. És el camí on jo m’he sentit còmode i m’he desenvolupat. Altres referents. Llatinoamericans o europeus. Hi ha diversitat. No nega els referents sinó que més aviat els mostra.

Hi ha unes ressonàncies explícites i que també supuren dins el llibre entorn d’un ruralisme, potser relacionat també amb aquells entorns llòbrecs i ombrívols del modernisme…
No és un llibre ni urbà ni rural, sinó que dialoga i contraposa aquestes dues realitats que de cada vegada són més mimètiques, i que als segles XIX i XX podien ser molt contraposades. Avui en dia dins allò rural hi ha l’urbà i viceversa. Gairebé tot és u.

El llibre no té ni pròleg ni epíleg.
No, perquè volia que la poesia parlàs per ella mateixa i que el lector no se sentís coaccionat a l’hora de llegir. Un pròleg crec que afavoreix una lectura mediatizada i conduïda. És una figura de la qual podríem començar a prescindir.

Back To Top
Search