Tots els pobles tenen una fira de primavera. El camp ha donat el seu fruit. El temps s’estira. Tot convida pagesos i menestrals a mostrar els seus productes, els resultats de la feina feta durant el llarg hivern.
Manacor, com qualsevol altre poble, té també, encara avui, la seva fira de primavera de tradició centenària, secular, fins i tot. Res no justificaria cap qüestionament d’un activitat tan arrelada en el temps i tan efectiva comercialment i, per què no, també humanament. Les fires, i més si són bones, donen renom a les viles, les connecten amb els pobles i vilatans del costat, les projecten cap a dedins i cap a defora, i suposen una injecció determinant per a molts de sectors.
Una altra qüestió, ben diferent, és l’ampliació de tot un programa fins a convertir la fira del maig i tots els dies que l’enrevolten en el calendari, en un compendi generós, artificial i inflat d’activitats que qui més qui manco pot tenir al cap només de llegir aquest darrer paràgraf nostre.
Les viles i ciutats de Mallorca, gosaríem dir totes les catalanes, àdhuc les mediterrànies, i fins i tot les europees, celebren sobretot els solsticis. El d’hivern, a l’entorn de Nadal i fins a Sant Antoni. I el d’hivern clarament marcat en l’emblemàtica data del dissabte de Sant Joan. Com se sap, moltes d’aquestes celebracions tenien un origen profà, o pagà, si més no. L’església se les va fer seves. I per això avui la nostra festa d’hivern es diu Sant Antoni i la d’estiu es diu San Jaume. En canvi, la ressonància religiosa, i per tant també l’atàvica, són molt més difícils de discernir quan ens referim a la fira del maig. El declivi de la festa de Sant Jaume amb l’arribada de l’activitat turística (i també del descans dels treballadors manacorins a l’estiu cercant la vorera de mar) va deixar la vila sense una celebració vinculada amb el bon temps. Sant Jaume i el seu programa de festes arribaren pràcticament a l’extinció, amb la fira com a únic bastió que va resistir l’embat turisticovacacional. Calia, per tant suplir aquesta falta, i com que no es tractava de contradir la voluntat dels estiuejants, es va decidir potenciar la fira del maig, que ha estat sempre una celebració postissa, d’estètica naïf i de ressonàncies franquistes. Potser arribarà un dia que qualcú dins l’Ajuntament ho veurà i tendrà prou valentia o prou mà esquerra per saber reconduir tot això a uns camins que estiguin més d’acord amb la història i la idiosincràsia manacorines, però també amb una projecció de futur tan tradicional com innovadora, tan lliure com reivindicativa, tan popular com irreverent. I no aquesta explosió ingènua de colors que any rere any es destinyen estesos al fil dels anys.
