Com cada any en arribar el mes de febrer Manacor celebra el natalici d’Antoni Maria Alcover i Sureda, el Canonge de Santa Cirga, l’Apòstol de la Llengua, el recopilador de les rondalles, i l’autor i impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Un dels actes institucionals que cada any té ressò als mitjans és l’ofrena floral que es fa al monòlit que presideix el cap de baix del passeig de na Camel·la. Hi acudeixen els representants de l’Ajuntament, amb la majoria de partits polítics representats. Ja sabem que no tots defensen amb la mateixa energia ni de la mateixa manera la llengua catalana. De fet, n’hi ha que en comptes de defensar-la, l’ataquen. Podríem dir, d’una manera o una altra, que aquesta amb aquesta ofrena hom se’n pot endur la mateixa idea que amb tots els dies mundials o internacionals que d’un temps ençà celebram de manera coral les institucions, els centres educatius i els mitjans de comunicació. Començàrem amb el Dia Mundial de la Pau i la No-Violència i avui tenim dies per donar i per vendre. Molt sovint, però, fa la impressió que aquestes celebracions serveixen per netejar-nos la consciència entre tots i encara que no facem prou per aquella causa o per aquella altra, ens en recordam un dia i ja pareix que hem fet qualque cosa.
Una lectora ens fa arribar aquesta imatge de les flors dipositades davant el monòlit ara ja fa una mesada. S’han mustiades, com és natural. Però ningú s’ha cuidat de retirar-les, com si el seu esplendor fos només per al dia de la celebració. És un símbol potent, sense dubte. Són flors musties com mustia està la llengua? O és més aviat el nostre compromís diari amb la llengua catalana, el que hi està?
Potser de cara a anys vinents, estaria bé que qualcú anàs fent passades davant les flors ofertes i anar retirant els rams que no estan bé. Potser de cara a anys vinents, tots els qui diuen defensar la llengua aquell dia la podrien defensar també cada dia, quant i més si tenen responsabilitats polítiques!
