skip to Main Content

Gairebé 200 persones acudeixen a l’acte de Son Coletes en homenatge a les víctimes de la repressió feixista

“És el primer acte que podem fer aquí després de l’obertura de les fosses”, deia en la presentació primera de l’acte de Son Coletes en memòria de les víctimes de la represssió feixista la conductora de l’acte i membre del Comitè de Son Coletes, Mar Bel. De fet, aquesta va ser una de les pedres angulars de l’acte de diumenge passat, que es tornava a dur a terme després de la interrupció forçada de l’any passat arran del confinament domiciliari en què ens trobàvem l’any passat per aquestes dates. L’acte tengué lloc a l’esplanada de l’entrada, amb un aforament màxim de 200 persones, que no se sobrepassà.

A l’acte hi actuà el grup Vers Endins que interpretà una vegada més, amb la fossa encara oberta just al costat, l’emocionant Obrir per tancar, amb Glòria Julià i Víctor Leiva al capdavant, acompanyats a la guitarra per Joan Carles Vaquer.

Davant gairebé 200 persones l’encarregada de llegir el manifest del Comitè de Son Coletes d’enguany va ser la glosadora Maribel Servera, la qual, a partir de les idees aportades pels membres del Comitè, va elaborar un enfilal d’onze dècimes en les quals s’hi mostraven els ideals republicans i també l’ànsia de restaurar la memòria dels morts l’any 1936 als cementeris manacorins. “Hi eren. Eren aquí. / Malgrat intents i conductes / de botxins i de corruptes / per esborrar-los del món”, deia Servera en referència a les restes dels republicans trobades a Son Coletes durant l’excavació, i per això apel·lava a la unitat i al caràcter també simbòlic de la troballa: “Per això hem de ser tots u, / i que cada familiar / es pugui reconfortar / amb tots els que es localitzin; / que els que trobem simbolitzin / els que no poguem trobar”. Es lamentava, Servera encara de la presència dels Borbons: “Els lladregots dels Borbons, / la corrupta monarquia” i també de l’augment de l’extrema dreta arreu: “Perquè malauradament / pareix que l’extrema dreta / plena de xots de cordeta / ha crescut, darrerament”, mentre reclamava que “cal la unitat de l’esquerra / i que la gent de la terra / actuï amb cervell i cor”. A l’acte també hi actuà la flautista Maria Àngela Riera. Posaren la corona de llorer davant la llista de noms de represaliats familiars de Joan Fullana Ramis i de Miquel Palmer “Simonet” i de Josep Bonet.

El manifest glosat de Maribel Servera

Aquest any, és diferent.
Sí. Després de vuitanta anys
i d’excuses i paranys,
aquest any és diferent.
L’esforç de tanta de gent
a la fi cobra sentit.
I és aquí a prop reflectit:
el forat obert enterra
marca el final d’una guerra
contra el silenci i l’oblit.

Hi eren, malgrat els dubtes
que tots podíem tenir.
Hi eren. Eren aquí.
Malgrat intents i conductes
de botxins i de corruptes
per esborrar-los del món.
Però no, el clot pregon
encara guardava els ossos
i trobàrem devuit cossos,
i n’hi ha més que encara hi són.

Cossos de manacorins,
de dones, de milicians,
tots ells igual d’importants
tot i els orígens distints.
I gratarem més endins
l’excavació seguirà.
I els experts, amb bona mà,
que cerquin i que investiguin,
i tots els cossos que hi siguin
els poguem recuperar.

No podrem, això és segur,
trobar tots els que hi havia,
amb maldat i traidoria
a molts les se’n varen dur.
Per això hem de ser tots u,
i que cada familiar
es pugui reconfortar
amb tots els que es localitzin;
que els que trobem simbolitzin
els que no poguem trobar.

Només així seguirem
amb l’empenta necessari•
i lluitarem a diari
per tot allò que volem.
Només així aturarem,
amb fermesa i valentia,
els feixistes d’avui dia,
els de les institucions,
els lladregots dels Borbons,
la corrupta monarquia.

Perquè malauradament
pareix que l’extrema dreta
plena de xots de cordeta
ha crescut, darrerament.
Veim com campa impunement
i promou la violència.
Però si té més presència,
i més visibilitat
també és perquè l’Estat
s’hi comporta amb connivència.

Per aturar tot això
cal la unitat de l’esquerra
i que la gent de la terra
actuï amb cervell i cor.
Que no ens imposin la por
ni ens tractin com a ximplets,
que no ens retallin els drets
ni per mor de la pandèmia,
que aprofiten l’epidèmia
per tenir-nos més estrets.

Pentura no estam tan bé,
avui, com podríem creure.
Tanmateix el nostre deure
és seguir a peu de carrer.
És actuar, fer i refer,
és organitzar aquests actes,
és establir més contactes,
fer cursos per educar
com el d’Obrir per tancar…
Seguir amb els somnis intactes.

Tenim plena confiança
en la societat civil,
la feina constant i humil
manté viva l’esperança
d’un món nou on la balança
tombi cap a la bondat
la igualtat, la llibertat,
la fraternitat… Un món
on tots els que ja no hi són
recobrin la dignitat.

L’excavació seguirà,
cercarem les milicianes,
les dones republicanes,
i tots els homes que hi ha.
Cada troballa serà
una evocació sincera
a la gent que sempre hi era
amb esperit compromès,
gent que si avui ja no hi és,
és perquè ha mort en l’espera.

És per ells que hem de seguir,
per ells i la seva lluita
hem de recollir la fruita
del seu esforç gegantí.
I pels que avui sou aquí.
Gràcies per la convicció.
No perdeu mai la il·lusió
de fer republicanisme
per acabar amb el feixisme
i construir un món millor.

Poema de Pere Guiscafrè llegit en memòria de Joan Fullana Ramis, assassinat a Manacor el 1936

Terra erma clivellada
pa de xeixa eixut com un os
les dents esmorrallades,
fam en majúscules.

Les mares endolades
els pares morts, empresonats
o diguem-ne: ” desapareguts”
els que quedaren foren carn de canó.

Orfes per tot arreu
aquells que no matava la guerra
ho feia la malaltia o la gana.

Valentes dones surant la ventrada
envellides pel sofriment,
homes amb calls a les mans
corpresos per la impotència,
infància i joventut esmicolades.

L’ànima rebentada per dolor,
cares amb rictus d’inexpressivitat
un silenci que roega les entranyes,
els mots de ràbia copsats
tancats a la gàbia de la por.

Temorosos amb la criança,
agraits per seguir vius
i així poder pellucar
dins la soll de la misèria.

Malgrat el carro costa amunt
les bèsties demacrades
les rodes enfangades
i el camí ple de sotracs.

Malgrat lluir una pell esquinçada
de corretjades espolsades per la vida
i l’esquena vinclada per la bota de furia dels que manen.

Malgrat tot, amb el pas del temps,
el roegó de pa es tornà pa sencer,
la roba apedaçada en vestit a estrenar les festes assenyalades.

Suraren, sí, d’aquelles penúries,
amb l’esforç dels
que tiraren cap endavant,
sense deixar de mirar de reüll
al darrere i als costats.

Sobreviure, deixar d’anar ajupits
per després viure en aquest món,
el món que toca,
quan gaire bé res es pot triar.

Back To Top
×Close search
Search