Imatge: fotograma de la pel·lícula El viatge de Chihiro
Les vides que no hem viscut, tanmateix, no existeixen. És obvi, tal vegada fins i tot patètic, pensar en tot allò que no vam ser. Però encara així ho fem. Ens entestam a repassar què podria haver passat. Amb qui. On. Fins quan. És un exercici incongruent, ja que no és ningú altre que nosaltres mateixes qui decideix les històries que ens travessen. Cada dia triam. Les ficcions alimenten el monstre. Tal vegada és un principi que ens uneix, que ens aglutina a tots davall el paraigua humà. O potser, simplement, és una altra manera de sobreviure’ns.
M’agrada imaginar-me com hauria estat la meva vida si m’hagués quedat a viure a Barcelona. Segons el que explica Llucia Ramis a Un metro cuadrado, segurament un periple entre lloguers, preus impossibles i cases antigues. Ella va arribar a la ciutat l’any que jo vaig néixer. Record ma mare de petita, quan m’explicava les històries que hi havia viscut. La residència, la carrera, els noviets. Hi va haver una època que, com ella, pensava que el meu lloc al món seria allà. Sucumbia el que escriu Ramis al llibre: “Mallorca, como el enamoramiento, es preciosa desde la distancia, desde la añoranza, desde la idealización. En cuanto formas parte de ella, o te fundes en su luz o te sientes fuera de lugar y necesitas salir para reivindicarte”. Vaig sortir de Mallorca i Barcelona em va atropellar. Exhausta, vaig tornar a aquest lloc idealitzat ara ja fa gairebé deu anys. Amb el temps, no puc més que sentir-me fora del que afirma l’escriptora mallorquina. Estim l’illa on vaig créixer, d’on mai més voldria anar-me’n. També en parla Maria Jaume al seu nou disc: “A sa mateixa plaça d’on a vegades he volgut partir. Avui hi ha festa grossa, sí, sí. Avui jo no me’n vull anar d’aquí”. Entenc que els dos discursos s’entrellacen, el de Ramis i Jaume, el de ma mare i jo. Són diferents versions d’una vida que podria haver estat la mateixa: la que mai vaig acabar de viure.
L’on és important, però més encara: amb qui? Sembla que també aquí podria haver estat una altra. En realitat, tot el contrari. Amb el temps he anat abandonant certs discursos que només destapen maldecaps. Mai podríem haver estat uns altres perquè hem pres les decisions necessàries per esdevenir exactament qui som i amb qui ho compartim. Per alguns, lògica “aplastant”. Per altres, aprenentatges que arriben després d’alguns anys de rodatge. Ho deien els Manel a La bola de cristall: “Mira, surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure”. M’imagín tots els cossos que algun dia he estimat, abraçat, desitjat. Els uns devora els altres, en fila, com una advertència necessària que diu Ep! També vas ser aquesta! I aquesta altra! Sé què dirien les Júlies del passat si veiessin on hem arribat. Alguna cosa com No podia ser d’altra manera. Perquè sempre he tingut aquest sentit de la providència, pensant que tot el que venia, si arribava, havia de ser millor. “Si es pa’ ti, ni aunque te quites. Y si no, ni aunque te pongas” diuen els castellans. Ho aplic a amigues, amics, amants i companys.
Les vides que no hem viscut suren en algun lloc enmig de la mar. Alguns dies les visit, faig un passeig, torn per veure com els està anant. En acabar, alleujada, tanc la porta deixant-la dos dits oberta. Per si mai les necessit. Per si mai vull tornar-les a sentir.
