Jeroni Vera Caldentey (Manacor, 1977) és biòleg i Màster en Agricultura Ecològica. Després d'uns anys dedicats a la investigació, des del 2009 fa feina a CBAPE, el Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica, entitat de la qual actualment és director tècnic. Parlam amb ell de la seva feina i de l'estat de l'agricultura ecològica a les Balears, que està a punt de complir els objectius de l'Agenda 2030 per tal que almanco el 25% de la Superfície Agrària Útil sigui eco.
La CBPAE s’encarrega de controlar, certificar i fomentar els productes agrícoles a les Balears. Com feis aquesta feina?
La producció ecològica es basa en el reglament europeu i tots els països es regeixen per la mateixa normativa. A més, a l’estat espanyol, les competències en agricultura estan traspassades a les comunitats autònomes i aquestes són les competents en fer complir la normativa per a tots aquells que vulguin comercialitzar productes amb aquesta certificació. La Conselleria d’Agricultura va delegar aquesta tasca de control i certificació a la CBPAE i el que feim és fer complir aquest reglament a tots els operadors: des del productor que sembra fins al comercialitzador que el ven. L’objectiu és que es compleixi el reglament establert, i per això feim visites anuals: l’operador ha de seguir les indicacions del reglament i complir la normativa com també ens diu a nosaltres com ha de ser aquest control. La nostra funció i on posam més atenció és en la part de control i certificació. Aquest és el nostre primer objectiu, però això també ens fa descuidar la part de promoció. Encara hi ha molta gent que encara no ens coneix, què significa ecològic… Necessitam donar un impuls a la part de promoció de la producció ecològica per poder arribar encara més al públic general.
És més difícil fer feina en ecològic?
Més difícil ho és perquè el maneig ha de tenir en compte moltes coses. No és un cultiu hidropònic que tu sembres la llavor, poses fertilitzant químic i controls fitosanitaris i el cultiu va creixent… Aquí has de saber on ets, què hi pots sembrar i tenir en compte tot el que enrevolta tota l’explotació. Hi has d’estar molt damunt. Això du més hores de feina que una producció convencional i a més és més costós, sobretot amb la ramaderia. Si ens fixam en la producció de carn d’aviram o d’ous: és diferent tenir-les tancades dins una nau o una gàbia i donar-los menjar perquè creixin. En ecològic els animals han de pasturar i cremen i, per tant, fan exercici i mengen més… Els costos són majors. Hi ha molts factors a tenir en compte. Moltes vegades es diu que el preu és més alt en ecològic, però és que els costos dels productors també ho són.
Fa més de 30 anys que duis a terme aquests controls. Com ha canviat la vostra feina?
Ha canviat molt. En els inicis, la gent que va començar a fer agricultura ecològica anava contra corrent, era gent que hi creia molt i que tenia una convicció i havia de lluitar fins i tot en contra de l’administració. Molts ho varen pintar com una cosa de hippies o deien que era folklore… A poc a poc això ha anat canviant i ha crescut molt per diferents motius: per convicció, per salut, per poder trobar un producte de qualitat diferenciat i un mercat més específic… El consum ha augmentat i la gent els cerca. Dins dels operadors inscrits n’hi ha de tota mena i la gran majoria és gent jove que ha agafat terres dels seus familiars. Gent que ha tornat al camp, sobretot durant la crisi del 2008, i ho va voler fer seguint aquest model. Actualment som més de 1300 operadors i més de 54.000 hectàrees. Això suposa gairebé un 23% de la superfície agrària útil i en el cas de la vinya, superam el 50%. És com una victòria perquè fins i tot gent que se’n reia dels productors ecològics en els darrers anys ha fet el canvi i han transformat la seva producció a ecològica.
L’Agenda 2030 marca un 25% de Superfície Agrària Útil sigui ecològica. Això ja està fet, no?
Veient l’evolució dels darrers anys i l’extrapolam, podem dir que hi arribarem. A Menorca, per exemple, ja l’hem superat i estam en el 28% des de fa dos anys. A Eivissa serà mal de fer perquè les parcel·les són molt petites i hi ha molta pressió turística. El requisit és arribar-hi en l’àmbit europeu, estatalment i per comunitats, i per això pens que hi podrem arribar i si podem, superar-ho, com ha passat amb la vinya.
A més de la vinya, quins sectors creixen més i quins manco?
Els fruits secs, els cereals i pastures associades a ramat oví. Quant a cultius que més creixen, a més de la vinya, hi ha també l’olivar. Crec que són dos productes que es poden transformar i donar altres productes. Crec que és un plus que siguin ecològics i també que siguin de les Balears de cara al comerç exterior i els consumidors del nord d’Europa. El consum als països del nord és molt més alt i tant els que viuen aquí com els turistes, demanen aquest tipus de producte. Els qui creixen més a poc a poc o que fins i tot algun any torna enrere és l’hortalissa i la fruita i aquí tenim feina per analitzar què està passant. En fruita i verdura ecològica tenim més demanda que oferta i, en canvi: tothom en cerca i això suposa que n’hagi de venir de fora per abastir. No sé si és per la dificultat dels cultius, però s’ha d’estudiar i revertir.
I de Manacor teniu dades?
Manacor està en el top cinc de municipis amb més superfície agrària ecològica. Des de sempre ha estat un municipi amb tradició i hi ha productors emblemàtics, com Sa Teulera, que foren pioners. Molta gent ha après d’ells i molts dels que han vengut després s’han basat en la seva experiència. A Manacor trobam olis, vins, cereal, ramat, apicultura, elaboracions… Està molt diversificat i té un volum gros dins del sector ecològic.
La demanda i el creixement de productors van junts? O sense aquest sector estranger seria més complicat de mantenir?
El consum va augmentant any rere any. De fet, un estudi recent apunta que les Illes Balears són una de les comunitats on hi ha un percentatge més elevat. Podria ser que hi hagi un percentatge d’estrangers residents, però una mica per l’experiència i de veure qui va a les botigues a comprar, es pot dir que hi ha molt de consumidor local i de cada vegada més.
Hi ha un factor climàtic que afecta els nostres camps: com s’adapta l’ecològic en aquest sentit? Quins altres elements afecten el camp actualment?
A escala global, tant el canvi climàtic com l’accés a la terra són els dos problemes més greus. En aquest segon, sempre hi ha la competició amb el sector turístic, que sempre guanyarà. Un propietari, si no té aquesta convicció, i li posen damunt la taula la venda d’una finca a un estranger o llogar-ho a un pagès perquè les ovelles hi pasturin, és complicat que aposti per cedir aquest espai a l’ecològic. Els productors tenen manco accés a les terres i ja ens hem trobat amb alguns que s’han hagut de donar de baixa. Passa el mateix amb la producció convencional, també. A més, el canvi climàtic també afecta i els insums: de cada vegada hi ha més sequera i les pastures que abans et bastaven ara ja no basten per alimentar el mateix ramat. Si has de dur aliment de la península, tot s’encareix i ara més, amb les guerres d’Ucraïna i l’Iran… Duim uns anys complicats, sobretot en ramaderia que també han patit llengua blava i altres malalties… Amb tots els problemes que hi ha, és un miracle que l’agricultura ecològica es mantengui i fins i tot creixi.
En un supermercat podem trobar productes amb etiqueta eco, però alhora, si venen de fora, ja ho són una mica manco per l’impacte del trasllat i el fet de no ser de proximitat. Des del CBPAE vàreu demanar al conseller Simonet la creació del segell de «producte eco-local» per assegurar la correcta identificació i el suport a la producció agrària ecològica. En quin punt està aquesta reivindicació del sector?
És un dels problemes que té el reglament. Els requisits per dir que un producte és ecològic depèn del maneig del producte: que sigui respectuós amb el medi ambient, amb els animals i les persones, però no es té en compte els trasllats que fan aquests productes. Una pinya ecològica, quan arriba aquí ja no ho és tant. Així com està la normativa actualment és molt mal de fer que un consumidor pugui saber què és ecològic i que està fet aquí. Des de CBPAE fa anys que tenim damunt la taula aquesta qüestió, per poder donar valor al producte fet aquí i que el consumidor que té aquesta consciència pugui trobar aquest producte eco i local. És una lluita constant amb l’administració per tal que tenguin en compte aquest factor quan fan plecs de condicions, per exemple, a l’hora que els hotels comprin aquest tipus de producte que compleixi els dos requisits. Intentam fer passes per arribar-hi, però l’autoritat competent és la Conselleria i s’hauria de fer amb el seu beneplàcit, però l’objectiu és aconseguir aquest segell… Totes les coses amb l’administració, però són molt lentes i complicades. Tot el que nosaltres certificam ja sabem si és ecològic o ecològic i local i no seria mal de fer, però l’administració entra en lluita amb altres denominacions, amb altres segells… I tothom hi vol posar el seu granet o el seu requisit. Si fos per nosaltres, ja ho tendríem fet.
Què diries a una persona que es pugui permetre comprar un producte eco, però no ho faci perquè li sembla car?
És més car, segons què. Si tu consumeixes un producte ecològic, local i de temporada no serà més car que un convencional. Si la vols fora de temporada, venint d’un altre lloc, segur que serà més cara… Per altra banda, el consumidor ha de ser més conscient que el cost d’un producte no només és el preu que tu pagues: darrere hi ha uns costos i els pagues, per exemple, en contaminació de nitrats en els aqüífers, en petjada ecològica si el producte ha vengut de l’altra punta del món emetent CO₂… Fins i tot hauríem de tenir en compte també el sou dels treballadors que han recollit, per exemple, una patata. Si tu pagues 0,20 o 0,30 per quilo, què li arriba al productor i alhora als seus treballadors? No té molt de sentit: el preu que tu no vols pagar de demés repercuteix en la cadena anterior.
