skip to Main Content
Glòria

Glòria

En condicions normals, aquest editorial parlaria també de glòria, però es referiria al patró hivernal manacorí, al gloriós Sant Antoni, que un any més ha estibat carrers, places, racons, corrals, cotxeries i fins i tot trasts de fora vila de santantoniers que han viscut amb la passió habitual els dos dies més intensos i esperats de l’any. L’entusiasme, a més, va anar acompanyat d’un sol primaveral i una calma de gener que, en algun moment, va fer treure ulleres de sol i capells, més enllà de la funció simbologicoornamental que té aquests dies la coberta de la testa.

Les coses, tanmateix, canviaren de verd en blau d’un dia per l’altre. El cel s’enteranyinà. Els niguls tornaren espessos. I plogué un dia i una nit sencers, fins a més de 200 litres per metre quadrat. Els torrents, si l’aigua no mancabava, tornaven amenaçar de vessar més enllà de les minses lleres del llevant mallorquí. L’aigua del cel amainà, i alenaren, una estona, els pulmons de la gent del redol. Ara, però, no hi havia temps per al descans, i l’alè que havien pogut retornar, esdevingué por, temor i finalment pànic, davant el bramul de la immensa mar. Els carrers de s’Illot, de cala Morlanda, de Porto Cristo, esdevenien rius d’aigua salada. Peixos morts, arena, pedres, roques immenses. Tot colpejava la costa amb una virulència que no recordava ningú de la nostra contrada. No hi ha hagut, per aquí, víctimes mortals. De barques perdudes dins la mar, més d’una. La marina seca de s’Illot esdevingué estany inestable d’aigua rabiosa. Les ones tornaven terratrèmols portàtils contra portes, portasses, parets, jardins… La por era de vidre, trencadissa com l’ànima del planeta, esqueixada per defora, robusta per dedins. De desastres naturals n’hi ha haguts sempre. Un asteroide, o potser una gran glaçada, va fer desaparèixer fa milions d’anys els dinosaures de la mare Terra. Sí. Passaven. I passen, aquestes coses. Però ja és una evidència que la mà humana ha accelerat processos que per ventura estaven condormits, o que, qui sap, no haurien ni tan sols començat mai. És hora que comprenguem que calen mesures contudents si volem continuar sent habitants d’aquesta bolla preciosa. És hora de posar fil a l’agulla, si no hi volem acabar per sempre més, i tots, a la glòria.

Back To Top
×Close search
Search