Rousseau i l’home a la natura, interpretada pel mític actor Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959), és un dels espectacles que ofereix durant el mes de març la Sala La Fornal. Es podrà veure aquest pròxim dissabte 9 de maig a les 19 h emmarcat en el cicle Teatre d'Idees. Aquesta proposta, que combina la lectura de textos de Jean Jaques Rousseau amb el to autobiogràfic, s’endinsa en la vida i obra d’un dels principals filòsofs del segle de les llums, que, inadaptat a l’època pel seu caràcter i els seus pensaments, defensava idees com la de la sobirania popular o l’educació natural. Parlam amb l’actor sobre l’espectacle.
Aquest espectacle és una lectura dramatitzada de textos de Jean-Jacques Rousseau. Com sorgeix i què et sedueix d’aquesta proposta?
És una proposta del Festival Clàssics que sorgeix fa dos anys, una mica seguint la seva línia d’entrar en contacte amb obres i autors antics, veure la seva vigència i poder-los posar en context. De moment, l’hem feta tres vegades: dues al CCCB, una a la Sala Planeta i aquesta funció de Manacor serà la quarta. Sense saber massa de què anava, sempre em ve de gust fer aquesta mena de lectures i ells van demanar a Joan Cases que s’encarregués del text. Ell és traductor, dramaturg i a més, un entès en teatre i també en Rousseau i va el que ha fet ha estat agafar textos de l’autor, sense tocar-los, però els ha enllaçat amb un fil autobiogràfic: com si tinguéssim Rousseau davant i ens expliqués, alhora, la seva vida i les línies més importants del seu pensament i obra.
Rousseau reflexiona sobre la naturalesa humana i la relació amb la societat. Quina lectura creus que en podem fer des de la nostra contemporaneïtat?
La reflexió sí que es pot traslladar, però alhora hi ha coses que són molt relacionades amb la seva època perquè ens situa en l’època de les colònies i Rousseau parla molt de les influències del contacte dels “salvatges” amb la civilització. Tant l’obra social com l’obra pedagògica de Rousseau són, no sé si vigents, però en qualsevol cas, útils a l’hora d’encetar un debat avui dia sí que les trobam emmarcades en tota aquesta relació que fa entre la natura i l’home. Tota l’estona hi ha xoc, confrontació i l’equilibri i desequilibri entre civilització i natura, dins l’esperit d’una persona, dins la societat Ii dins dels seus ambients: Ginebra, París… Sempre estem una mica en la mateixa comparació: el valor de la natura, què podem trobar de natural i què és adquirit dins de la conducta humana o fins a quin punt la civilització espatlla o arregla les persones. Ell relativitza i critica, des d’un punt de vista molt polèmic, el valor de la nostra civilització i la posa, molt en dubte i en critica molts aspectes. Des de l’òptica personal, per exemple, va ser un home molt solitari, va tenir molts problemes per encaixar en el món i va acabar vivint durant moltes èpoques en situacions d’aïllament. A més, era una persona que vivia molt als marges del que estava preestablert: vivia en una situació totalment irregular amb la seva companya i ell, que era un gran teòric de la pedagogia, el que va fer amb els seus fills, que en va tenir uns quants, va ser deixar-los en un asil, perquè deia que no se’n podia ocupar.
Un “outsider” de l’època, vaja.
Jo crec que sí. Se sent molt sol i en tots els moments de la seva vida, sobretot a París. Allà va ser on, d’alguna manera, va obtenir més rellevància, estant en contacte amb la modernitat i la conversa intel·lectual de la societat de l’època, però alhora on també va rebre més rebuig.
Com ha estat el procés de dur aquests textos filosòfics a una dimensió teatral viva? Quines dificultats i oportunitats ofereix treballar amb textos no concebuts originalment per a l’escena?
El mèrit és claríssimament és de Joan Casas. El problema de dramatitzar textos és sempre el mateix: les lleis de la lectura són unes i les de la representació són unes altres. S’ha de crear acció, diàleg, vivència… I en Joan ha creat una dramatúrgia en què podem veure la persona, amb els seus ets i uts, amb la seva intel·ligència i amb la seva destresa verbal però també amb els seus rampells, manies i ressentiments. Com que també veiem el personatge, insuflem una mica de vida als textos, que de per si, ja tenen una lògica. El que hem fet ha estat llegir atentament i fer nostra la lògica interna dels textos i donar una consistència a tot el discurs.
És un espectacle en què estàs sol sobre l’escenari i sostingut pràcticament només per la paraula. Com es construeix la tensió dramàtica en un format tan nu? Quin paper hi juguen el ritme, el silenci i la respiració?
Hi ha molt poca cosa sobre l’escenari: una estora, un faristol… Però la cosa funciona i la gent ho accepta bé. Necessitem la complicitat del públic i pensem que, amb l’enunciat de l’espectacle, ja ve una mica predisposat a entrar en el joc. Jo estic llegint tota l’estona i miro el públic tant com puc, però intento transmetre el possible sentiment del personatge quan s’explica. Mentre tothom entengui les regles i tothom hi vulgui jugar, tot és possible escènicament.
Després de la representació hi haurà un sopar conjunt amb qui vulgui. Què t’agradaria que s’endugués el públic després d’aquesta experiència que va més enllà del paper habitual de l’espectador?
Sempre hi ha alguna cosa del personatge que, encara que coneguis, et ve de nou i sempre hi ha curiositats per explicar. A més, el que comentàvem abans: pot ser que el discurs no sigui contemporani, però hi ha molts temes que aixequen molts interrogants. En el teatre no pretenem donar respostes sinó plantejar les preguntes correctes. Això és precisament el que diuen que no saben fer les Intel·ligències Artificials: saben respondre, però no saben fer les preguntes adequades. Penso que el Joan ha fet bona feina. Hi ha una selecció intel·ligent de totes aquelles idees que avui dia ens poden tocar i ens poden crear polèmica i penso que això queda veu. Veurem què passarà i de què parlarem, però segur que sortiran moltes qüestions interessants.
Després d’haver treballat aquests textos i haver-te endinsat en el pensament de Rousseau, què en penses tu: l’home neix bo i és la societat que el corromp?
Aquí la dificultat està a identificar en quin moment i en quin estat l’home és pur. Això és una de les coses que ell mateix diu i crec que és clau. Per exemple, en el temps en què es duia a terme aquest colonialisme salvatge, les persones que colonitzaven ja eren, ja estaven… L’home pur és una abstracció, és quelcom que no existeix i que només ens podem plantejar com una entelèquia. L’home, quan és home, és una criatura civilitzada. Llavors parlem de tendir a la civilització o tendir a la natura. Mai trobem una persona absolutament civilitzada del tot ni tampoc una que estigui totalment en el seu estat natural. Ni ara, ni mai. Suposo que cadascú ha de trobar la seva fórmula. Crec que actualment hi ha un debat que es pot vincular: hem de sempre avançar, sempre créixer o no? Arriba un punt en què pensem que coses de l’època dels nostres pares estaven millor i que ens hauríem d’haver quedat? És un pensament que crec que moltes persones tenim.
