Antoni Tugores
No havia sentit parlar de Jaume Santandreu fins que tornà de la missió al Perú el 1967 i començà a dir missa a Crist Rei. La primera notícia la vaig rebre de mon pare: -M’he avesat anar a missa a Sant Roc (la parròquia que li queia més llunyana) perquè hi ha un capellà jove que diu les coses tot dret, diferents, i canta les quaranta cada diumenge. Avesat com estava a sermons previsibles, tediosos i insubstancials, aquell sacerdot jove rompia motlos i cercava dreceres per anunciar l’evangeli dels pobres.
Jaume Santandreu, tot i que en algunes ocasions podia semblar excessiu, amb un punt provocador, posava el dit dins la nafra; es podia estar o no d’acord amb ell, però el que deia era creïble. Despullava els poderosos, convertint la seva veu en la dels marginats. La seva trajectòria posterior no ment: capellà obrer, la Sapiència, l’Hospital de Nit, Es Refugi, Can Gazà… sempre amb els més desfavorits. Predicava amb la paraula, que brollava abundosa i espontània, però allò que en ell resultava més convincent eren els fets.
El fet de pertànyer a l’Església catòlica molt sovint tenyia d’escàndol les seves actuacions. En una església aburgesada i complaent amb el franquisme que li havia atorgat nombrosos privilegis, una veu i una manera de viure com la que sempre va fer seves, lluny de comoditats i reconeixement social, rompien esquemes i provocava esqueixos de vestidures. Aquest fet, però, semblava que no solament no el desassossegava, sinó que més aviat l’esperonava i sempre vaig pensar que també l’adelitava.
Era present a totes les lluites per a causes –no sempre perdudes, per sort i perquè ell lluitava perquè no ho fossin– que anaven contra el poder establert o contra unes inèrcies socials acomplexades o perverses: per la llengua, per al futur de la nostra terra o per als més desfavorits i oblidats. Entre aquest darrer grup hi havia tots els que moriren assassinats a Son Coletes o patiren repressió per part del franquisme. Un dels poemes més bells i potents, dedicats a les víctimes de la barbàrie feixista (una causa, la franquista, que continua amb nombrosos i notables admiradors avui en dia) és aquell colpidor «Dues espipellades de cotó» del seu llibre Dos pams d’home editat l’any 1971. La seva empenta, coratge i capacitat d’aglutinar voluntats, va fer possible el 1984 el moviment memorialístic de Manacor, que amb els anys prendria per nom Comitè de Son Coletes.
Notable poeta, novel·lista, autor de teatre, creador de milers d’escrits i de sentències fins als seus darrers dies, era admirat per la potència i profunditat dels seus versos i per la qualitat literària de la seva prosa. Potser Dos pams d’home i Encís de minyonia siguin la màxima expressió qualitativa de la seva obra.
Record una visita a Es Refugi, amb companyia de na Montse Ferrer i molt especialment les visites a Can Gazà, amb dinar inclòs, on admirava el carisma de Santandreu enmig de persones desarrelades i menyspreades per la societat i les institucions, acollides de manera fraternal i tractades amb mà de ferro, revestida de guants de seda. Se’m fa present una visita a Can Gazà, el 2008; Mallorca estava en plena crisi econòmica després de l’esclafit de la bombolla immobiliària que deixà malmeses moltes empreses del sector de la construcció, fins al punt que petits empresaris i milers de treballadors es trobaren de cop al carrer i sense poder atendre les seves necessitats bàsiques. Molts acudien a Can Gazà, on trobaven un plat de calent per satisfer la fam. Jaume, exemple d’humanitat, que a més exercia de cuiner, preparava una dotzena de racions diàries de més, per a aquella gent que acudia al centre a cercar aliment. Un bon nombre dels interns veren perillar el seu estatus i varen protestar per aquella actitud solidària de Santandreu. Aquest els convocà a una reunió després del dinar. Quan tots es varen haver esbravat contra la generositat d’en Jaume, que posava en perill els seus drets que creien adquirits, el síndic i profeta de Can Gazà els va tirar en cara el seu egoisme i els va demanar quin dret tenien a voler privar d’aliment uns altres necessitats, quan els que protestaven no havien contret cap mèrit especial que els fes diferents. Els disconformes acabaren acceptant de bon grat una proposta enginyosa de Santandreu: a partir d’aquell dia, ja no farien dinar per als afamegats de fora, però tot aquell que acudís a Can Gazà cercant menjar, seria satisfet amb un entrepà.
Jaume Santandreu ha estat un home polèmic –mai va defugir de cap controvèrsia– i la seva vida mateixa és la d’una persona independent, contradictori i valent que va decidir viure a la seva manera un evangeli particular, allunyant-se i encarant-se amb la versió oficial dels representants de l’Església catòlica, optant, per altra banda, de forma decidida, per la versió més difícil i compromesa: entregant més de 50 anys de la seva vida a la gent necessitada i exclosa per la societat. L’exemple de Santandreu es converteix en un far enmig de tanta foscor.
PS. No em va agradar. Després de la missa funeral del dimecres dia 4, a la parròquia de Crist Rei, presidida pel bisbe Taltavull, hi va haver algunes crítiques a la durada del sermó i de l’acte (més enllà del que semblava raonable), atès que el temple estava atapeït i la sensació tèrmica era molt alta. A aquesta crítica voldria afegir-n’hi una altra: es va emfatitzar massa vegades la paraula prevere referida a Jaume Santandreu. Potser s’hauria d’haver respectat el fet que, anys enrere, havia renunciat al seu ministeri sacerdotal i, posteriorment, s’havia casat. Tampoc en cap moment es va fer referència, ni es va donar una condolença a la seva parella, situada en primer lloc en el banc dels familiars. La tasca de Santandreu com a bon samarità no era suficient i s’havia d’apel·lar a la condició de prevere? Era lícit pensar que l’església que tant havia criticat en Jaume Santandreu en vida, en l’últim moment es va aprofitar de la seva bona imatge, deixant clar, però, que era un dels seus. I certament no ho va ser. Centenars dels seus escrits i la seva pròpia vida ho posen de manifest. Malgrat tot, és d’agrair que el bisbe i un bon nombre de sacerdots participants en la missa, volguessin passar pàgines del passat i es decidissin a retre un solemne tribut a Jaume Santandreu.
