Partirem d’aquest axioma: ningú és o hauria de ser propietat de ningú. No obstant ens resulta difícil i com forçat no emprar expressions com “aquest és el meu estimat” o “Aquesta és la meva dona”. Fins i tot quan deim aquest és el meu ex– o la meva ex tornam a emprar el llenguatge amb una denotació apropiativa i possessiva.
El vocable “gelosia” procedeix del llatí zelus que significa fervor en el compliment del deure. El tema de la gelosia ha generat relativament poc interès en els àmbits de la psiquiatria i la psicologia. Per contra, les descripcions i anàlisis del procés de la gelosia han estat prou considerats per aquests analistes de les passions humanes que anomenam literats. Parl d’aquells que he llegit, segurament n’hi ha d’altres, des d’Homer –recordem com Odisseu massacra els pretendents de Penélope- passant per Plató, Montaigne, Ausiàs March, Shakespeare -que amb Otelo ens llegà un autèntic tractat sobre el tema- Tolstoy (Sonata a Kreuzer), Flaubert, Dostoyewski (l’etern marit) i de manera especial, més recentment, Proust a Un amor de Swan i Joyce, per exemple en el relat Els morts que és una anàlisi brutal de la gelosia retrospectiva duita de forma impecable al cinema per John Huston. Sense oblidar tota la tradició del cançoner i romancer popular.
Tal vegada una definició precària però entenent de la gelosia seria dir que aquesta ve a ser l’amor propi de la carn. “Estimaràs als altres com a tu mateix” ens diu un manament de la llei divina. És una prescripció absurda perquè els altres no tenen per què obeir ni correspondre el teu amor. Tots tenim un fons instintiu de narcisisme o autoestima per petita que sigui i per anul·lats que estiguem. Estimar una persona és intentar convertir aquesta persona en una part de nosaltres. Diluir-nos en ella. En-amorat: Quedar in-corporats en la persona estimada. Si no se satisfà aquest desig es produeix una ferida en el nostre jo més profund i inconscient. Aquesta pèrdua pot ser intolerable i menar a l’autodestrucció. Per això, el no sentir-se correspost en un amor comporta també una depressió –pèrdua, alienació- en el mateix enamorat. Quan ens estimen, per contra, ens reafirmam en nosaltres mateixos i, si perdem aquest amor per mor d’una tercera persona, l’autodepreciació és molt més forta.
Els psiquiatres se n’han adonat que el dol per una pèrdua sempre és més llarg que el període de joia que vivim quan comença una relació. Hem vengut al món a passar més pena que glòria diria Sor Querubina.
En l’amor correspost la joia per la possessió de l’objecte estimat evita molt més la gelosia. En una parella que comença regna la reciprocitat possessiva i per tant excloent ja que es dona una fidelitat recíproca. La parella pacta implícitament la fidelitat. No només en el matrimoni religiós sinó també en el civil i en el previ festeig s’institucionalitza i legitima la regla bàsica de la reciprocitat possessiva.
Si en algun moment he reaccionat amb gelosia ha estat de forma puntual encara que crec que la gelosia s’hauria de considerar sempre com anormal. Tengui una arrel instintiva més que cultural com defensen alguns treballs d’antropologia i etologia. L’instint d’agressivitat també l’hem d’anular, però no deixam de crear armes cada cop més destructives.
Em fa gràcia que sovint empram els animals com a exemples conductuals i, quan no ens convé, reivindicam la nostra suposada superioritat intel·lectual de homo sapiens. Els cans són gelosos, però no podem comparar-nos amb ells. En canvi, sí que podem fer, de la seva lleialtat i gratitud, exemples d’amor cap als seus cuidadors o propietaris. Fixau-vos com ens apropiam de la seva llibertat. El pitjor negoci que feren aquests parents del llop va ser deixar-se domesticar pels humans.
Jo he estat un ca que bavava i lladrava pel meu amor a una dona única. Mea culpa /Culpa mea. L’amor és la necessitat humana que s’assembla més a la fam. No sé on ho vaig llegir. El que si record és que G.B. Shaw definia l’amor com una grollera exageració de la diferència que existeix entre un individu i tots els altres de la seva espècie.
Tinguem cura de les persones que ens estimen i estimam. Tothom té dret a una emprenyada i, si estic agraït d’una cosa, és que amb la meva parella de feia més de vint anys mai ens férem els comptes perquè confiàvem absolutament en el nostre pacte no escrit. Amics meus tenen problemes per estar sotmesos a un control patètic de les seves parelles. La gelosia no té gènere ni edat ni més fesomia que la d’una bèstia monstruosa.
